Quan es porta molt de temps implicada professionalment, i se suposa que també emocionalment, en un conflicte de la gravetat i dimensions del palestí, és possible mantenir-se al marge i no prendre partit per alguna de les dues parts en litigi?
Una de les premisses per fer periodisme, qualsevol tipus de periodisme, és mantenir sempre una distància. Malgrat que jo porto més de 10 anys submergida professionalment en aquest conflicte, sóc fidel, o almenys intento ser-ho, a un principi bàsic: fer un exercici d’humilitat constant, i per això igual com quan et lleves al matí obres els ulls per primera vegada, els has d’obrir igualment amb cada història que narres, amb cada crònica que escrius. Això significa limitar-se a estar al lloc adequat i després simplement explicar el que has vist. Les conclusions d’aquesta notícia són propietat de l’espectador o de qui vol interpretar aquesta realitat que tu només expliques. En resum, s’han de tenir humilitat i respecte a totes les parts.
Quina ha estat la notícia que més li ha dolgut donar?
Desgraciadament n’hi ha moltíssimes, sembla que una bona notícia no és notícia, i llavors acabes explicant només les coses dolentes, que són les que entraran als noticiaris. Tots els dies explico males notícies. Un conflicte com l’àrab-israelià parteix d’un fracàs de comunicació, i al final el que caracteritza els homes, el que ens distingeix dels animals és precisament el poder de comunicar-nos, i no fer-ho és tornar a un estadi anterior. Cada vegada que escric cròniques sobre violència sento que s’ha perdut de nou una mica de la nostra civilització. Si n’hagués de destacar alguna (sospira, pensa uns segons i dubta)… en realitat no en puc destacar cap. Sincerament, n’hi ha tantes…
Fins a quin punt ha canviat la feina del corresponsal de guerra amb la irrupció de les noves tecnologies?
Avui mateix llegia unes declaracions del cap de l’espionatge rus (KGB) on deia que un dels fracassos que va deixar al descobert l’atac sobre Nova York l’11 de setembre era precisament que els nord-americans, i la CIA en particular, han centrat tot el seu esforç en les tecnologies, i aquestes poden explicar el que ha passat, ho poden fins i tot transmetre en directe, però no poden preveure què passarà, aquesta és una tasca de l’ésser humà. Ens limitem a la generalitat, i ens oblidem del particular, i ni tan sols sumem aquestes particularitats, deshumanitzem el nostre món. Hauríem de pensar a recuperar la categoria humana. Res de crear o fer la guerra de les galàxies, la recerca de solucions és molt antiga: la comunicació.
I vostè va decidir comunicar des de les guerres. Com va arribar a voler ser enviada especial?
Moltes vegades m’ho pregunten i tinc la sensació que desil·lusiono amb les meves respostes. El meu lloc actual prové d’un lligam de diverses circumstàncies. Quan estudiava, els meus amics em deien que em dediqués a escriure per a diaris, sobre coses de cultura, perquè era molt primmirada i m’anaven aquests temes. És més, em comentaven que no em veien en una vida dura, perquè pensaven que jo era molt fina, però ara són ells els que viuen en despatxos formidables, i jo qui es busca la vida i dorm en màrfegues. Em fa gràcia. El meu pla, al principi, era provar tots els mitjans i després decidir. Vaig escriure en diaris, vaig treballar en ràdios i vaig arribar a la televisió. Va esclatar la guerra del Golf i vaig tenir l’oportunitat d’anar allà, i pel camí vaig anar descobrint que podia mantenir la calma en els moments més durs, que sóc lúcida quan la gent es torna molt confusa, que afronto situacions i problemes amb la ment freda. Però tot això ho he anat descobrint pel camí, hi ha vegades que un cop passat ho penso i ni jo mateixa puc creure les meves reaccions.
És potser l’esperit de la inconsciència, de l’aventura?
Fent una vegada un viatge amb l’escriptora americana Susan Sontag, em va dir que en aquesta professió, en aquest tipus de feina coincidien homes i dones que, o bé són fills únics, o són els primogènits. Aquest és el meu cas, i he confirmat que es repeteix en molts companys. És una feina de gent que està acostumada a plantejar-se reptes i metes, a posar-se ultimàtums a un mateix. Sens dubte, si no ets capaç d’estar sola, no ho pots fer. Quan s’ha de decidir en dos minuts si has d’anar a l’esquerra o a la dreta, es necessita una gran confiança en una mateixa, o experiència en haver pres moltes decisions en la vida.
I com decideix un col·locar-se a l’altre costat de la línia, com va fer a Bagdad durant les nits de la Tempesta del Desert?
És el sentit del deure, el voler fer les coses bé i amb certa dosi de perfeccionisme. Ser perfeccionista sent sastre és tallar bé els vestits, ser-ho en aquest tipus de feina és estar on passen les coses i no explicar què succeeix mitjançant segones o terceres persones. Si ets al lloc del fet el veus en directe i és llavors quan el pots explicar. La meva presència a la Guerra del Golf va ser una decisió personal, havíem aconseguit els visats i el dia anterior a viatjar a Bagdad el director d’informatius de TVE em va deixar clar que era una opció personal, que si no volia anar-hi no passava res. Però no vaig tenir cap dubte. Vam fer una reunió els 20 periodistes que teníem el visat, curiosament jo era l’única dona, i recordo que parlàvem de com era de perillós anar a Bagdad, la guerra ja portava 10 dies i els bombardejos eren constants. Quan em van preguntar què pensava, vaig exposar que si teníem el visat no havíem de dubtar més. Recordo que un company anglès, que va morir després en un dels cops militares de Moscou, va dir “m’alegro que hi hagi aquí algú amb pebrots”. És el sentit del deure, perfeccionisme i, clar, una mica de vocació, el que et fa col·locar aquestes decisions en primer lloc, que igual per a altres no ocupen aquell espai. Però és també una espècie de cuc interior que et mou, que et porta al lloc dels fets i t’empeny fins al final.
Com és un dia corrent d’una corresponsal de guerra a Jerusalem, en aquest cas?
Vaig a comprar un parell de vegades al mes, si me’n recordo, ja que la vida domèstica la resols corrents. M’aixeco al matí, llegeixo la premsa, veig els canals internacionals per saber com està el món, com va la cosa. Faig un cop d’ull a les flors. Llegeixo. Jo llegeixo moltíssim, és fonamental per fer aquesta feina. Després em vaig apropant a la corresponsalia i pel camí aprofito per parlar amb la gent del carrer, amb les persones de la meva ciutat. Després, els esdeveniments es desencadenen amb la velocitat del llamp. Per exemple, ahir (l’entrevista es va realitzar el 5 d’octubre), qui havia de suposar que un avió seria derruït sobre el Mar Negre. Bé, no sé si és que desenvolupes un altre sentit, però ahir em vaig aixecar amb el convenciment que passaria alguna cosa. Al final pots explicar i informar del que ha passat, però treballant et limites a veure el que tens davant, i fer l’exercici constant de rigor i humilitat per explicar el que has vist avui.
Fa la impressió que, ara que tenim al nostre abast canals informatius de gairebé tot el món, les notícies que arriben a l’espectador occidental són les mateixes independentment del canal que s’escolti. On és el filtre, si és que n’hi ha? O, dit d’una altra manera, on es percep la peculiaritat de cada mitjà de comunicació?
La clau és que el periodista es trobi on passen els fets. Després usa les seves fonts més o menys institucionals i, posteriorment, parla amb els testimonis del que passa i si aconsegueix que se sentin còmodes, millor. Això és fonamental per donar una bona informació, perquè si vas al lloc on ha succeït alguna cosa i parles amb la gent, l’escoltes i et converteixes en una esponja, aconsegueixes assabentar-te de tot. La meva feina acaba quan arriba la crònica a Espanya. Jo truco a Madrid per preguntar si ha arribat i, si és així, ha acabat la meva comesa. A mi m’agrada més escriure, però la televisió té una cosa bona i és que et poden tallar però mai afegir res, cosa que et dóna la tranquil·litat de saber que mai podran posar a la teva boca una cosa que no has dit.
Parlar amb la gent… com són les persones allà, al Pròxim Orient?
Aquest és un ambient agressiu, neuròtic, en el qual els ciutadans esperen que esclati la bomba en creuar qualsevol cantonada i això es nota en les persones, que salten a la mínima, la susceptibilitat està a flor de pell. Es nota fins i tot en els trets de les persones quan caminen pel carrer.
Aquesta inseguretat es deu transmetre també al periodista. Hi ha alguna garantia de seguretat per al periodista, càmera o fotògraf?
El fet d’estar treballant no et protegeix de res, intentes evitar el perill, però el perill és allà.
La circumstància de ser dona en un país la cultura del qual és en part musulmana, afegeix dificultats a la seva feina quotidiana?
No he tingut mai cap problema. Sí que és cert que als llocs de treball, no a la ciutadania, hi ha bastants prejudicis i has de demostrar que no hi ha cap diferència entre l’home i la dona encara que s’hagi de treballar cinc vegades més per aconseguir el mateix. Però estem obrint bretxa. Fa anys vaig pagar un preu molt alt per intentar introduir-me, professionalment i sense anar de prima donna, en un món masculí, de tribu pata negra. Espero que això hagi servit perquè a les noies que vinguin darrere els sigui més fàcil. Si n’hi ha una sola a qui la meva manera de treballar ha servit per a alguna cosa em consideraré recompensada dels meus inicis difícils.
El sentit del temps i de la rutina professional, la identitat de consumidor de productes i serveis, els problemes específics de la dona, fins a quin punt passen a segon ordre quan es treballa cada dia contra rellotge i en un entorn tan tens i perillós?
Es perd el sentit completament i et conformes amb el que és bàsic. Del 1992 al 1996, per la guerra de Bòsnia, vivia a Budapest, em passava mesos i mesos a Sarajevo i recordo que en una d’aquestes estades vaig tornar a Madrid i vaig entrar en un centre comercial i al cap de deu segons en vaig sortir. Em feia mal físicament, em vaig sentir horrible, era una allau tal d’ofertes que no ho vaig poder suportar.