Antenes de telefonia mòbil, perjudiquen o no la salut?
Al voltant de 22.000 antenes de recepció i emissió de telefonia mòbil decoren el paisatge espanyol, però no són suficients. En la seva insistència per instal·lar més antenes perquè la cobertura dels mòbils arribi a qualsevol racó i augmentar així l’ús d’aquesta tecnologia, les operadores Telefónica, Airtel-Vodafone i Amena han de fer front a l’oposició creixent d’una opinió pública preocupada pels possibles efectes nocius de les radiacions electromagnètiques que produeixen aquestes antenes (i, en menor mesura, els mateixos telèfons mòbils) en la salut de les persones i, també, es veuen obligades a respectar una norma legal molt nova, el Reial decret del 28 de setembre passat, que neix amb la intenció de regular i controlar els nivells d’exposició a les emissions radioelèctriques dels sistemes de telefonia mòbil. Alguna de les acusacions que es fan sobre les radiacions emeses per aquestes antenes és que, malgrat que no són ionitzants (no assoleixen la temperatura necessària per alterar molècules de cèl·lules vives), generen una calor que podria perjudicar la nostra salut. Se’ls atribueix també que poden alterar els nostres ritmes biològics (com el del son-vigília) i que l’organisme humà pot deixar de produir melatonina (hormona i anticancerigen alhora), ja que, com que es genera de nit, aquestes radiacions en poden inhibir la formació.
La nova norma legal limita els nivells d’exposició del públic a aquestes radiacions i exigeix als operadors que certifiquin la seva adequació a la norma, és a dir, els graus d’exposició a les àrees immediates a les estacions base de nova planta. Per a les estacions ja en servei s’estableix un termini d’adaptació de nou mesos. Si no es presenta la certificació corresponent en aquest termini, la instal·lació quedarà desautoritzada per al seu funcionament.
D’aquesta manera, el Govern pretén donar resposta a la preocupació sobre els possibles efectes de les radiacions no ionitzants de les emissores de telefonia mòbil sobre la salut humana i establir les mesures de seguretat que cal adoptar sobre això. Per això, s’acull als criteris de la Recomanació 1999/519/CE del Consell, de 12 de juliol, relativa a l’exposició del públic en general a camps electromagnètics, i es posiciona en la mateixa línia que la majoria d’estats europeus.
Són molts els ciutadans que, preocupats per la suposada perillositat de les emissions de les antenes de telefonia mòbil per a la salut de les persones, exigeixen que no s’instal·lin aquest tipus d’antenes al seu entorn. Estem, una vegada més, davant del dilema salut i respecte al medi ambient davant progrés tecnològic i comoditats. Recordem que a Espanya funcionen avui dia ni més ni menys que 24 milions de telèfons mòbils i que, segons la CAVE (Confederació d’Associacions de Veïns i Usuaris), el 95% de les antenes de telefonia mòbil instal·lades al nostre país estan mal ubicades i el 15% de les 6.000 antenes de Madrid se situa sobre centres sanitaris, col·legis privats i geriàtrics. La tasca dels legisladors que han redactat aquesta llei i dels jutges que han dictat sentències sobre aquest polèmic tema (preferentment donant raó als veïns que es neguen a la instal·lació) dista de ser senzilla: les investigacions científiques que s’han realitzat en diversos països no han pogut determinar si aquestes emissions són innòcues o perjudicials per a la salut. De la lectura detinguda d’aquest Reial decret i de les nombroses sentències consultades per CONSUMER (es poden veure a revista.consumer.es), es percep que, davant l’absència de certeses científiques, el principi de prudència és el que preval. D’altra banda, convé que els operadors comparteixin aquestes antenes i redueixin així el nombre d’instal·lacions. Però aquest plantejament que sembla carregat de sentit comú no ha entrat a Espanya, on les antenes no es comparteixen perquè les diverses empreses no van arribar a un acord sobre això. I, inevitablement, la lluita pel mercat condueix a fer que on es troba instal·lat un dels proveïdors, sorgeixin els altres dos, triplicant-se així el nombre de pals o torres de suport de les antenes de transmissió.
La instal·lació d’emissores de telefonia mòbil als habitatges (tècnicament, “infraestructures comunes d’edificis sotmesos al Règim de propietat horitzontal”), la ingerència en domicilis particulars d’emissions electromagnètiques dels sistemes de telefonia mòbil i els seus efectes sobre la salut, també han estat abordats (si bé escassament, atesa la problemàtica recent) pels nostres tribunals de justícia. El règim d’adopció dels acords en Junta de propietaris de les comunitats de veïns de cara a la instal·lació d’estacions base i antenes a les cobertes dels edificis, i la manca de proves sobre la innocuïtat de les immissions electromagnètiques han estat els punts centrals analitzats pels tribunals per declarar la nul·litat dels acords majoritaris de comunitats de propietaris autoritzant la instal·lació en els seus elements comuns d’estacions base de telefonia mòbil. Ara bé, els jutges no afirmen taxativament i unànimement que davant l’absència de proves sobre la innocuïtat, per precaució i per protegir la salut, no sigui lícit instal·lar estacions base de telefonia mòbil i antenes en cobertes o teulades dels edificis de les nostres ciutats, sinó que recorren al règim legal i jurisprudencial dels serveis i de l’adopció d’acords a les comunitats de veïns. En aquest sentit, la jurisprudència apunta que cap veí està obligat a suportar en el seu habitatge (element privatiu) intromissions provinents d’elements comuns (o privatius d’un altre copropietari), tant d’ones electromagnètiques com de filtracions d’aigua, sorolls o pudors. I, d’altra banda, les sentències indiquen majoritàriament que per acordar vàlidament la instal·lació d’aquests sistemes de telefonia en un element comú d’un edifici és necessari el vot unànime i favorable de tots els copropietaris.
Què diu la nova llei
El Reial decret estableix condicions de protecció del domini públic radioelèctric i, d’altra banda, fixa restriccions a les emissions radioelèctric de les antenes de telefonia mòbil i planteja mesures de protecció sanitària de la població davant aquestes emissions. Dicta uns límits d’exposició del públic en general a camps electromagnètics procedents d’emissions radioelèctriques, d’acord amb les recomanacions europees. Així mateix, defineix els mecanismes de seguiment dels nivells d’exposició, mitjançant la presentació de certificacions i informes per part dels operadors de telecomunicacions i la realització de plans d’inspecció.
L’objecció que cal plantejar és que si, com és segur, els científics de tot el món continuen investigant, aquests límits d’exposició requeriran, abans o després, modificacions. El Ministeri de Sanitat i Consum s’ha compromès, en aquest sentit, a elaborar, d’aquí a tres anys, un informe sobre les experiències de l’aplicació del Reial decret quant a protecció davant riscs sanitaris potencials de l’exposició a les emissions radioelèctriques. Així, en funció de l’evidència científica disponible i de la informació facilitada pel Ministeri de Ciència i Tecnologia, Sanitat i Consum, en coordinació amb les comunitats autònomes, avaluarà els riscs sanitaris potencials de l’exposició del públic en general a les emissions radioelèctriques. En l’avaluació s’han de tenir en compte el nombre de persones exposades, les seves característiques epidemiològiques, l’edat, les parts de l’organisme exposades, el temps d’exposició, les condicions sanitàries de les persones i altres variables que siguin rellevants per a l’avaluació. Així mateix, Sanitat i Consum assegura que adaptarà el Reial decret al progrés científic, tenint en compte el principi de precaució i les avaluacions realitzades.
Davant d’una oferta d’instal·lació d’una estació base de telefonia mòbil, quins passos ha de fer el president de la comunitat de propietaris?
El president no està legitimat per acceptar ni rebutjar l’oferta en nom de la comunitat a la qual representa. Ha de convocar Junta Extraordinària de Propietaris amb temps suficient, incloent expressament aquest punt en l’ordre del dia perquè sigui la Junta qui decideixi.
És necessària la unanimitat per a la validesa de l’acord?
Com que les estacions base de telefonia i les antenes s’instal·len a la coberta de l’edifici i aquest és un element comú, en principi és necessari el vot unànime perquè els acords siguin vàlids. Aquestes estacions tenen un pes superior a 1.500 quilograms i la seva instal·lació requereix obres importants de condicionament de la coberta. En la mesura que aquestes obres impliquin una alteració o modificació de l’estructura de la coberta o de l’edifici, serà necessària la unanimitat.
En alguns casos pot ser vàlid un acord majoritari?
El jutjat de 1a instància de Bilbao núm. 2, en sentència de 9 de juny de 2001, va qualificar la instal·lació d’una antena de telefonia mòbil com una obra menor i subsidiària. En aquest sentit, n’hi hauria prou amb una acord majoritari de tres cinquenes parts de la Junta.
Tot i així, els veïns dissidents podrien demandar la comunitat de propietaris?
Sí, per diversos motius. Poden interpretar que la instal·lació altera l’aspecte i la configuració de l’edifici i que l’acord és nul en no donar-se la unanimitat. La decisió serà del jutge. Els dissidents també es podrien emparar en l’article 18.1, c) de la Llei de propietat horitzontal, que estableix que els acords adoptats en Junta de propietaris són impugnables quan suposin un greu perjudici per a algun propietari que no tingui obligació jurídica de suportar. Disposarien de tres mesos per adreçar-se als tribunals. Alguns jutges han considerat que les estacions base i les antenes emeten radiacions no ionitzants que penetren a l’interior dels habitatges més propers i que no han de ser suportades als domicilis particulars, ja que en aquestes sentències s’assegura que hi ha un dubte fundat sobre si són o no innòcues per a la salut.
Però, es poden instal·lar o no aquestes antenes i estacions base?
Els domicilis particulars, especialment protegits en la Constitució, no tenen obligació de suportar ingerències alienes. Pudors, sorolls o filtracions d’aigües, igual com les immissions electromagnètiques són ingerències que no hi ha obligació de suportar, de manera que la persona afectada pot sol·licitar del jutge la seva cessació. Alguns jutges apliquen el règim legal i jurisprudencial dels serveis en aquests casos. Segons el Codi civil, un servei és un gravamen imposat sobre un immoble en benefici d’un altre immoble que pertany a un propietari diferent.
La ingerència en un immoble d’immissions electromagnètiques provinents de l’estació base ubicada a la teulada de l’edifici implica un servei a favor de la comunitat de propietaris?
Així ho estan interpretant els jutges. La intromissió permanent de les radiacions de telefonia mòbil en un habitatge, emeses per una font exterior, ha d’estar, pel fet de ser un servei, emparada en causa legal, o ser consentida pel copropietari. Si no s’empara en causa legal i no és consentida per l’afectat, una vegada que queda acreditada l’existència de la ingerència, perquè tingui l’obligació de suportar-la al seu habitatge o local particular, qui causa la ingerència ha d’acreditar que no molesta, que és innòcua, que no perjudica en res.
Llavors, n’hi ha prou amb provar que la ingerència de radiacions no ionitzants de telefonia mòbil no és perjudicial per a la salut?
Sembla que sí però, a falta de constatació científica, o millor, de consens de la comunitat científica, ningú està en condicions d’afirmar la nocivitat o innocuïtat per a la salut d’aquestes radiacions. Alguns jutges assenyalen que només es pot explicar amb un dubte fundat sobre els possibles efectes nocius per a la salut.
Però hi deu haver estudis científics sobre aquest tema…
N’hi ha, però la comunitat científica internacional conclou que no hi ha evidència ni sobre la innocuïtat ni sobre els efectes nocius de les ones electromagnètiques per a la salut humana i el medi ambient. S’espera que per al 2006, els estudis aportin conclusions. Mentrestant, tenim recomanacions de la Unió Europea, recollides pel Reial decret aprovat el passat mes de setembre al nostre país.
- Una vegada acreditada l’existència d’una ingerència en una propietat aliena, i més quan es tracta d’un domicili familiar, com a dret constitucional a la intimitat, l’autor de la ingerència en propietat aliena ha de provar la innocuïtat de la ingerència, ja que és a l’ingerent a qui correspon afirmar la legitimitat de la seva intromissió. Si una comunitat de propietaris acredita que la intromissió d’emissions electromagnètiques en un domicili és innòcua, quedaria legitimat per continuar emetent, però és una prova impossible de presentar atès l’estat actual de la investigació científica.
- Un altre aspecte jurídic el trobem en la Llei de propietat horitzontal. Es debat quin és el règim legal perquè un acord comunitari d’instal·lació en els seus elements comuns d’una estació base de telefonia sigui vàlid. La immensa majoria de les escasses sentències dictades sobre aquest tema han declarat nuls els acords adoptats per majoria: unes, per constituir un servei sobre els habitatges dels copropietaris dissidents de l’acord; i d’altres, per considerar-se necessària la unanimitat per a la seva adopció d’acord amb la LPH.
- Respecte als efectes sobre la salut, no hi ha certesa científica sobre això, per la qual cosa s’està en espera dels resultats que llancin aquestes investigacions, presumiblement no abans de 2006. Per a algunes organitzacions socials, això implica un risc per a la salut de la població afectada per les radiacions no ionitzants de telefonia mòbil a fi d’estudiar-ne els efectes.