Una trobada de deu minuts cada dia
En el dia a dia hi ha tantes coses per a fer i per a atendre que el poc de temps que resta de les obligacions es dedica al descans. Però aquest lapse que tan bé serveix per a reparar les forces perdudes no comporta necessàriament moments d’oci, ni procura una treva per a cuidar-se un mateix. Encara més, la dinàmica ens porta moltes vegades a cedir les hores lliures de què disposem per a satisfer els altres i complir amb guions socials, aparcant desitjos i necessitats. Som capaços d’oblidar-nos de les nostres apetències interiors perquè l’exterior funcione. Aquesta actitud, mal anomenada d’altruista, no respecta o desconeix els límits en què un es mou amb satisfacció, la qual cosa genera una negació personal i acaba provocant enuig i ràbia.
No en va, l’hàbit de deixar-nos postergats a un segon pla ens torna incapaços de veure’ns i d’atendre les nostres apetències i els nostres gustos. Aquesta falta d’interès propi ens porta a ocultar-nos, per la qual cosa deixem de mostrar-nos davant dels altres. Ens encaminem a un espai on les nostres aspiracions no caben, perquè els hem tret importància i hem deixat de procurar-nos-les. Hi haurà moments en què reclamem atenció, més com una exigència que com una petició, perquè percebem els altres com a deutors encara que hàgem sigut nosaltres mateixos els qui ens hem mutilat. Nosaltres som els qui hem oblidat guardar un temps per a fer activitats que ens satisfan o per a estar amb aquelles persones amb qui ens ve de gust d’estar. Més encara. Hi ha una parcel.la oblidada i deixada de banda que ni trobem a faltar: la d’estar centrat un amb un mateix durant un temps, encara que siga reduït, al dia.
Amb deu minuts escassos n’hi ha prou per a recuperar aquesta parcel.la. Posar una xifra i que siga tan reduïda pot semblar ridícul, però igual que programem la resta de les nostres activitats, per què no hem de programar aquesta? El temps concret que acordem, i més encara, el fet de fer-ho, implica:
- Tenir-nos en compte.
- Donar-nos un lloc en les prioritats de les nostres accions.
- Pensar que som importants.
- Cuidar-nos igual que cuidem dels altres.
- Cuidar i amoixar la nostra existència.
Si un familiar o un bon amic ens sol.licités deu minuts diaris gairebé de segur que no dubtaríem a concedir-los-els. Per què no hem de tenir les mateixes cures i atencions per a nosaltres? Per què ens costa tant veure’ns i sentir-nos com el que som: una persona important? Deu ser que no ens valorem ni ens estimem?
- Aclaparar-nos amb tot el que hauríem d’haver fet o ens falta per fer.
- Recordar els nostres malestars, tant físics com emocionals.
- Donar voltes a qualsevol fet que ens té preocupats.
- Buscar solucions per a problemes que tenim pendents.
- Pensar, analitzar i fer treballar la ment.
- Aïllar-nos amb les nostres preocupacions o pensaments recurrents.
- Aïllar-nos dels nostres problemes, donar-nos un respir de les preocupacions i una treva de les obligacions.
- Donar-nos un temps per a constatar la importància que ens atorguem.
- Connectar amb la nostra soledat.
- Estar físicament sols amb el nostre cos i la nostra ment.
- Sentir-nos i conèixer-nos més i millor.
- Abandonar-nos a res.
- Unes vegades s’amuntegaran els pensaments, i en d’altres ens vindran d’un en un, o cap. Els pensaments cal deixar-los passar, sense aturar-nos en cadascun ni concedir-los interès.
- Al començament pot ser que aquest temps incomode i inquiete, igual que la primera vegada que compartim un espai i un temps amb algú que no coneixem.
- Ens habituem a escoltar-nos per a deixar de ser estranys de nosaltres mateixos.
- Trobarem el gust i el plaer de gaudir de la nostra companyia, i valorar-la més.