Seguretat a tot arreu
L’afició o la necessitat fan que moltes persones no es desconnecten d’Internet en les seues vacances i recórreguen a la Xarxa de xarxes allà on van per consultar el correu, escriure en la pàgina web o, simplement, navegar. Entre aquests últims també hi ha dos tipus d”estiuejants’: els qui no s’obliden de col.locar en l’equipatge el portàtil, l’organitzador personal (PDA) i tot allò necessari per a connectar-se a Internet; i els qui confien trobar a la destinació un lloc d’accés públic, bé siga un cibercafè, un locutori o el mateix hotel.
Tant uns com altres no han d’oblidar que la seguretat també ha d’acompanyar la connexió a la Xarxa durant els viatges. La connexió des d’un lloc públic fa augmentar les possibilitats que algun intrús tinga accés a les nostres dades. La seguretat passa en aquests casos per extremar les precaucions habituals i afegir algunes pràctiques no tan necessàries a casa.
Més que els hackers (millor anomenats crackers), que utilitzen tècniques sofisticades per penetrar en el nostre ordinador, cal témer pràctiques més clàssiques, com ara la tafaneria per sobre de l’espatlla. Quan es tecleja una clau d’accés en un lloc públic cal vigilar que cap ulls estranys no vigilen la pantalla o el teclat i no desatendre l’ordinador si hi ha informació confidencial en la pantalla. Les contrasenyes, convé recordar-ho sempre, han de ser segures: combinacions de xifres i lletres de més de sis caràcters que no es puguen associar al propietari (el nom del gos o l’aniversari de la parella no són bones contrasenyes).
L’intent de captura de noms d’usuari i contrasenyes és un delicte real i en augment, que es tradueix en robatori de diners o suplantació d’identitat. Per a sentir-se segur al cent per cent en utilitzar un ordinador públic, no hi ha millor remei que evitar introduir-hi informació important (el número de la targeta de crèdit, la clau d’accés a serveis bancaris, etc.), perquè el PC pot tenir instal.lats programes espia capaços de registrar les tecles polsades per l’usuari. Com que no és habitual tenir a mà un programa que detecte i elimine els espies, cal minimitzar el risc esborrant totes les empremtes en sortir.
Per a l’ús de qualsevol servei en línia cal vigilar que no estiga activada l’opció “guardar contrasenya” o “inici automàtic de sessió”, habitual en el correu (com el de Yahoo! o Hotmail) i els programes de missatgeria instantània. Així mateix, convé respondre “no” quan el navegador ens pregunte si volem que guarde la contrasenya. Les precaucions en la navegació són les mateixes que es prenen a casa: alerta amb els arxius adjunts als missatges i amb els descarregats de llocs dubtosos.
Quan sortim de qualsevol pàgina que requereix registre, no hem d’oblidar tancar la sessió; i quan deixem l’ordinador no serà sobrer tancar també el navegador, no sense abans eliminar qualsevol rastre que hàgem deixat (sempre que siga necessari). A través de les preferències del navegador, és senzill esborrar els arxius temporals d’Internet (que registren totes les pàgines visitades), les cookies (pot haver-hi informació personal) i l’historial.
Les cada vegada més ubíques xarxes sense fil són una benedicció per a qui viatja amb un portàtil equipat amb targeta WiFi (sense cable). En aeroports, hotels i fins i tot en alguns restaurants i cafeteries, és possible connectar-se a la Xarxa per l’aire, en molts casos de forma gratuïta. En l’accés a una xarxa pública amb l’ordinador propi el que cal protegir són els arxius del disc dur, especialment els que contenen informació valuosa o confidencial.
L’ordinador ens dirà si es tracta d’una xarxa sense cable segura (xifrada o protegida per contrasenya, que haurem de conèixer) o no, però en qualsevol cas és peremptori tenir instal.lat un tallafocs (firewall), que evite accessos no desitjats a l’equip. Si és imprescindible introduir claus o números de targeta en una xarxa pública, cal constatar que s’utilitzen pàgines segures, que comencen per https:// i mostren un cadenat tancat (o una clau) en la part inferior del navegador.
www.microsoft.com/spain/seguridad/usuarios/onthego/default.mspx
http://hotspots.netstumbler.com
Els moderns, cars i potents ordinadors portàtils són un objecte ‘llépol’ per als lladregots: només als EUA, més de mig milió d’ordinadors “canvien de propietari” cada any, sense comptar els que s’extravien en els nombrosos controls de seguretat dels aeroports. Quan es viatja amb un portàtil, cal vigilar tant el maquinari (el portàtil mateix) com la informació que emmagatzema. Per al primer, n’hi ha prou de seguir unes regles tan òbvies com habitualment oblidades:
- ‘Camuflem’ el portàtil. Evitem transportar-lo en un maletí cridaner (millor una motxilla o una bossa).
- No l’abandonem. Ni en passar un control de seguretat, ni al cotxe, ni a l’hotel. Tampoc en la cadira del costat quan prenguem un cafè.
- Guardem-lo en un lloc segur. Als avions, millor sota el seient del davant que al portaequipatges.
Per a protegir el que portem dins, cal ser previngut amb la connexió en llocs públics, tant per la seguretat de la mateixa xarxa com pels possibles tafaners a la caça de dades personals. Si s’extravia, s’espatlla o ens roben el portàtil, és possible reduir l’impacte tant econòmic com per la informació perduda. Per a això:
- Protegim l’accés a l’ordinador mitjançant una contrasenya segura i xifrem les carpetes i els arxius confidencials.
- Guardem una còpia de seguretat dels arxius importants, en un servidor d’Internet o en un clauer USB (o reproductor de MP3), des dels quals es podrà recuperar la informació estiga on estiga. El baix preu de les gravadores de DVD facilita la pràctica regular del bolcatge a aquest suport del contingut íntegre del nostre disc dur.
- Instal.lem un programa que seguisca la pista de l’equip en el cas que “s’extravie”, com zTrace o Computrace. Aquests programes actuen com un radiofar que, si ens roben l’ordinador, indiquen, de forma invisible per al lladre, la posició de l’equip cada vegada que aquest es connecta a Internet.
- Valorem l’oportunitat d’assegurar el portàtil.