Va deixar l’Uruguai obligada per la situació política del país el 1972, i ara fa més de 30 anys que viu a Barcelona. Es pot tornar al lloc d’abans de l’exili o es perd irremeiablement pel camí?
Tornar estrictament mai no es pot tornar, pots tornar al lloc geogràfic, però no al temps, i el que un vol realment és tornar al mateix temps que va deixar. Fa 30 anys que no visc a l’Uruguai; físicament el lloc és el mateix, però el temps ha canviat, jo he canviat. Ara estic bé, no em plantege tornar. Des del punt de vista legal ja no sóc una exiliada, però metafòricament, l’exili és “estar fora de”, i com que no estic d’acord amb el sistema polític en què visc, ni amb l’economia en què visc, ni amb moltes de les coses del món en què visc, puc dir que estic exiliada d’algunes coses. En general crec que el lloc de l’escriptura és el lloc de l’exili, el lloc de l’observació, del no integrat; si jo no m’integre, puc observar millor. Per a l’escriptor és un lloc difícil, complicat per a viure, però és molt fecund literàriament.
“Una manera de parlar és una manera de sentir”. Què significa per a vostè la llengua, en el seu cas espanyola, i amb ella, el seu accent -uruguaià- a més de ser el seu instrument de treball?
L’accent no el perd, no el conree, però forma part de mi i de la meua identitat. Em sent rara cada vegada que parle una altra llengua, he sigut traductora de francès molts anys, però quan el parle em sent una altra persona. Quan un s’exilia ha d’haver-hi una illa en la qual manté la identitat, alguns petits reductes que tinguen a veure amb el que un va ser, perquè l’exili no signifique una esquizofrènia, un tall radical en el qual un es converteix en una altra persona.
Molts consideren la poesia intraduïble. Vostè és poeta, i ha treballat de traductora. Com veu les traduccions dels seus poemes a altres idiomes?
Quines coses li falten per contar, i no vol deixar de fer-ho?
No m’ho vaig plantejar a 20 anys, ni a 40, però ara em plantege si val la pena escriure certes coses terribles que han ocorregut, que s’escriuen per a investigar la condició humana i, sobretot, per a comprendre els casos límit. Per exemple, sobre el període de la repressió a l’Uruguai i a l’Argentina, hi ha històries reals terribles, però completament novel.lesques, que permetrien crear grans personatges. M’estic plantejant seriosament: “Val la pena l’esforç de posar-me malament, de posar-me en situacions psicològiques molt límit?”. Ho pense a aquesta edat, perquè sembla que arriba un moment en què la literatura i la vida estan en oposició. No s’escriu per diners, ni per fama. A vegades sostinc que la literatura és una branca de la pedagogia, ja que en el fons hi ha un desig de servir la humanitat, que els horrors retratats no succeïsquen “mai més”, com va titular Sábato la investigació sobre els desapareguts a l’Argentina, però per desgràcia la història demostra que tot es repeteix.
Podria existir un món sense literatura? És la literatura diferent de la vida?
Mai no ha existit un món sense literatura, però la majoria de la gent pot viure sense literatura, llegeix molt poc, arriben a ser rics, presidents, jutges, sense llegir… Ara bé, la gent que a mi m’interessa llegeix. Crec que llegir enriqueix, encara que en alguns casos també pot fer mal. De totes les maneres, en l’actualitat hi ha el cinema, i jo crec que les grans novel.les del segle XX es van escriure al cine, molt més que en la literatura. La poesia, però, és diferent, perquè no es pot portar al cine. Potser el que passe en el futur és que existisca una espècie de novel·lística comercial per a entreteniment, i després quede la poesia com el territori de la intimitat i l’espai insubstituïble.
Un dels seus poemes diu: “Escric perquè oblide / i algú llegeix perquè no evoca de manera / suficient”. S’estableix una relació més directa entre el lector i l’escriptor de poesia, que entre el lector i l’escriptor de novel·la?
El lector de poesia és el millor lector, perquè no vol que li expliquen històries. El mateix llenguatge t’ho diu: de “novel.la”, en castellà va sortir la paraula “novelería”, que és “futilesa”, però de poesia no pot sortir res. Faulkner deia que qualsevol persona de cultura mitjana pot escriure novel·la. N’hi ha prou de col·locar una successió de fets en un llibre i tens una novel·la. Però un bon poema… ah, no, això no ho fa qualsevol… El lector de poesia és un somniador, és un malenconiós, és un nostàlgic d’aquest ésser complet que no tenim. Mai no som éssers complets, sempre tenim un sentiment de falta i és aquest lloc on està la poesia.
Creu que es viuen bons temps per a la poesia?
Sí, perquè no té res a veure amb el nombre de lectors. Jo he observat que la gent va als recitals de poesia, i que va a escoltar i tanca els ulls… És com si en les societats per sort més atees, el recital complís la funció dels temples, del fet religiós. Aquesta comunicació directa entre poeta i lector, entre la veu poètica i l’oient, és molt necessària, per això defense que els poetes acceptem aquesta funció de lectura pública de la poesia.
S’intenta que els llibres siguen productes de masses, tant importa pujar l’índex de lectura? O és l’índex de venda de llibres el que interessa?
És un índex de vendes, és clar. Hi ha una relació sempre entre el mercat i l’escriptura. El que cal intentar és mantenir-se en una zona de llibertat. L’escriptor sabrà què tria. A mi, moltes vegades m’han oferit un premi literari si escrivia tal novel·la de tal manera, i jo no l’he escrita, jo defense que almenys aquest és un espai en què faig el que vull.
Què opina dels crítics?
La funció del crític és molt important si orienta bé el lector. La seua funció és orientar cap als valors reals de la literatura. Però em pregunte per la formació d’aquests crítics, d’on han sortit?, quins estudis tenen? En cap diari surt la crítica a una operació que ha fet un metge o a un senyor que fabrica sabates i, així i tot, surten crítiques a vegades despietades a llibres, o llibres molt importants són passats per alt, de manera que no cal prendre molt seriosament els crítics.
Com compra els llibres d’altres? Per què?
Com a lectora em guie per l’olfacte. Si òbric un llibre a l’atzar i la frase està ben escrita el compre. Si la frase grinyola, no. La primera obligació de l’escriptor és l’oïda. Ha de ser un músic de la seua llengua. En general ara no llegisc moltíssim, he llegit molt en la meua vida, però arriba un moment en què tries, selecciones. El més curiós és que com que tinc interessos molt diversos em puc passar dies sencers llegint sobre les coses més heterogènies: escacs, òpera, dinosaures…
Què faria per a fomentar la lectura en els adolescents?
L’interès per la lectura ha de ser d’ordre afectiu i emocional. Sorgeix quan el xic o la xica sent que els llibres li parlen d’alguna cosa que li interessa. No s’ha d’ensenyar històricament la literatura. La literatura ha de ser lúdica. Es pot iniciar els estudiants amb textos plens d’humor. Han d’entendre que la literatura té a veure amb la vida, però si comencen amb el Mío Cid, difícilment l’entendran. D’altra banda jo posaria una assignatura fixa de cinema, els faria veure certes pel·lícules, i a partir d’aquí que llegissen la novel·la de la pel·lícula.
Vostè ha sigut professora i ha sigut invitada moltes vegades a fer conferències i cursos en diverses universitats; quin ha de ser el paper de la universitat avui en dia?
La universitat tal com està ara, l’esborraria del mapa. No funciona, està esclerotitzada, no hi ha investigació real, i hi ha massa jerarquies. La universitat que jo desitge, i en la qual vaig treballar abans de l’exili a l’Uruguai, és una universitat que té més a veure amb la idea de la paideia (educació) grega. L’aprenentatge ha de ser per mitjà del diàleg i del treball en comú, però no és el que passa a la universitat espanyola.