Un tresor que hem de trobar i conservar
El normal és que ens agradi tenir amics: l’ésser humà és social per naturalesa, creix i madura amb el tracte amb altres persones. I així com la família ens proporciona fonamentalment companyia, afecte quotidià, suport incondicional, estabilitat emocional i una dimensió transcendental de la vida (un projecte compartit, el progrés dels nostres fills), els amics aporten preferentment aire fresc, diversitat, entreteniment, la possibilitat de desenvolupar aficions i de comunicar-nos en un ambient de cordialitat i alegria. I, no poques vegades, l’oportunitat d’evadir-nos dels problemes quotidians. Però no tots els amics són igual d’importants; parlem avui d’aquests que mostren interès pel que ens ocorre, dels que sempre estan disposats a aportar-nos consell, suport, proximitat i afecte; en altres paraules, els bons amics, els imprescindibles.
La major part de nosaltres tenim amics, o n’hem tingut. Però, amb el pas del temps, canviem de manera de ser, ens casem i tenim fills i això ens porta a centrar-nos en altres prioritats. Altres obstacles són la distància motivada, per exemple, per un canvi de residència. Un possible fre més: compartir amics amb la nostra parella i amb els seus amics.
A més, a mesura que passen els anys, alguns tendim a tornar-nos més reservats, egoistes, maniàtics o individualistes. Així, ens fem exigents i menys oberts, tolerants i comprensius, amb la qual cosa ens costa molt fer nous amics i fins i tot mantenir els que teníem. Amb la facilitat amb què es pot perdre un amic, que difícil que és recuperar-lo, pensem, com si la culpa no fos nostra. Però hem de saber que una persona que mostra capacitat per a fer nous amics evidencia una obertura mental i una sociabilitat superiors a qui es veu incapaç d’aconseguir-ho.
Cada persona, de totes maneres, és un món: a algunes els agraden les amistats íntimes i unes altres prefereixen una relació més superficial, però també n’hi ha qui té uns pocs amics íntims mentre que amb els altres comparteix la vida social menys personal. La clau no és tenir molts amics, sinó els suficients per a satisfer la nostra necessitat de relació aliena a la família, els veïns o el treball. Podem tenir molts amics i que, en canvi, no ens “omplin”. En aquest cas, és hora de plantejar-nos la necessitat de canviar o d’ampliar la nostra xarxa d’amics.
L’amistat és una relació de reciprocitat. No val a voler mantenir una amistat amb algú, les dues persones han de desitjar-ho i han de participar d’un concepte semblant del que significa l’amistat i de la implicació que comporta. Per a reflexionar i per a decidir sobre els nostres dubtes, per a admetre sense enfonsar-nos les frustracions i el dolor, necessitem experiències, coneixements i seguretats que han de provenir també del nostre exterior i del de la nostra família. Gràcies als amics ens anem coneixent, ens desenvolupem i tenim la companyia necessària per a recórrer la vida sense una por excessiva a caure, ja que actuen com a amortidor, com un punt de suport per a seguir endavant. No amb tots els amics mantenim la mateixa proximitat emocional. La diferència consisteix en quant i com compartim, en el grau d’implicació i d’intimitat en què interactuem. Les situacions difícils per les quals tots passem s’encarreguen de distingir la qualitat de les nostres amistats. Perquè és molt habitual que amics de tota la vida mantinguin una relació superficial en la qual compartir el temps d’oci és l’única plasmació de la relació. D’altra banda, la relació que mantenim amb els amics és diferent de la de parella, actuen en plans diferents de la nostra vida, complementaris però difícilment assimilables. Podem compartir amics amb la nostra parella, però és més ric mantenir-ne alguns que siguin exclusivament nostres.
Un estil de vida poc obert als altres. Si no ens proporciona oportunitats de relacionar-nos i no fem res per canviar-ho, la soledat serà la nostra única companyia.
La baixa autoestima i el complex d’inferioritat. Si no confiem en el valor de la nostra aportació, tendirem a menysprear-nos i a aïllar-nos. Poques persones resulten menys interessants que les que tenen un baix concepte de si mateixes. Si pensem que no valem res, serà difícil que iniciem qualsevol cosa, i menys si això comporta un risc de fracàs. I quan la proposta de relació provingui de l’exterior, el més probable és que, per por, no atenguem la crida o no sapiguem fer-ho eficaçment.
Les pors. De no agradar, de no complir les expectatives que creiem que es tenen de nosaltres, de no estar a l’alçada de les circumstàncies. Por que si ens coneixen a fons, ens abandonaran.
La falta d’habilitats de comunicació. Dir el que es pensa no és el problema, sinó la forma amb què es diu. Empatia (posar-se en lloc de l’altre) i assertivitat (expressar-nos amb llibertat i sinceritat, sense ferir ni menysprear) són la clau.
L’autoengany. Creure que ho donem tot, que sempre estem a disposició de l’altre i, per tant, esperar-ho tot de les nostres amistats. L’aclaparament i la tensió a què sotmetem els amics fa que qui se’ns acosta acabi allunyant-se’n i ens suma en un sentiment d’incomprensió que acaba reforçant l’autoengany.
Pretendre tenir sempre la raó, conduir-se de forma altiva, intolerant o mesquina.
La fredor, tant en el camp verbal com en el gestual. La falta d’emotivitat, d’acostament, d’una abraçada, d’una carícia.
- Surt de la teva closca: fora no hi ha perills, sinó oportunitats de trobar-te a través dels altres.
- Valora qui ets i les teves habilitats, i intenta saber el que estàs aportant i el que pots aportar si t’ho proposes.
/imgs/20040201/interiormente02.jpg Cuida les teves formes d’expressió: has de mantenir una actitud positiva i respectuosa. Demana el que necessitis. Dóna les gràcies pel que et donen i demana disculpes si has ofès.- Mostra’t com ets, no com creus que els altres volen que siguis. La sinceritat comença en un mateix.
- Sigues generós a l’hora de compartir, tant les coses com els sentiments i les opinions.
- Dedica regularment temps als teus amics, que no són la solució per a quan no tens res més a fer. Transmet-los, amb la teva actitud quotidiana, que ocupen un lloc important en la teva vida
- Tingues cura de la relació amb interès i dedicació.
- Mostra sensibilitat i afecte. Utilitza gests amables i afectuosos. Quan les paraules sobren, necessitem suport, afecte i comprensió
- Una bona amistat és un tresor que hem de conservar. A penes hi ha enfadaments que no es puguin superar entre amics de veritat. Deixem l’orgull a un costat, i fem el que es pugui per recuperar la concòrdia.
- I el més important: un bon amic se l’atén i se l’escolta sempre que realment ho necessiti.