Viure la vellesa sense sortir de casa
El model tradicional d’atenció a la gent gran sembla que es troba en situació de fallida. L’augment gradual i sostingut de l’esperança de vida, que porta a un creixement del nombre i la proporció d’avis en la nostra societat, les transformacions que ha sofert el concepte de família i la incorporació definitiva de la dona al món laboral han canviat molt l’escenari social pel que afecta l’atenció de la gent gran. Tot apunta que el paper de les dones com a resignades cuidadores dels avis de la família necessita una revisió profunda, si és que no està irremissiblement destinat a desaparèixer. Les dades sociològiques parlen per si soles: si el 1975 hi havia cinc dones potencials cuidadores per cada persona més gran de 65 anys, avui només n’hi ha dues, i es preveu que l’any 2040 els majors de 80 anys superaran en nombre les dones d’entre 45 i 60 anys, les que estan més associades convencionalment a l’atenció de la gent gran.
El nostre és un país d’ancians: no en va ocupem el novè lloc mundial en el rànquing d’envelliment, i si la tendència es manté, segons la OMS, a mitjan segle serem el país més vell del món. A Espanya viuen més de 8 milions de persones més grans de 65 anys, i més de dos milions sofreixen alguna discapacitat. En aquesta línia, el 15% de la gent gran no pot fer feines domèstiques i dos de cada tres majors de 85 anys no poden netejar o mantenir casa seva a causa d’algun tipus de minusvalidesa. Malgrat tot, el 97% de la gent gran prefereix seguir vivint a casa seva, fins i tot en edificis que no reuneixen les condicions d’habitabilitat que ells necessiten (ascensor, calefacció, etc.).
Així les coses, l’assistència a domicili és una opció per als avis que no tenen discapacitat psíquica o física greu i que no volen renunciar a viure a casa seva. La xarxa de Serveis d’Atenció a Domicili està integrada pel Servei d’Ajuda a Domicili (públic i privat), el Servei de Teleassistència (públic i privat) i altres serveis amb diversos graus d’implantació en tot el país: prestació econòmica per a ajuda a domicili, servei de menjars a domicili, prestació econòmica per a adequació de l’habitatge i prestació econòmica per a famílies cuidadores.
L'assistència a majors en xifres
Segons l’últim informe de l’IMSERSO sobre serveis socials per a persones grans a Espanya, del conjunt de serveis públics d’atenció a domicili, els més utilitzats són el Servei Públic d’Ajuda a Domicili (SAD) i el Servei Públic de Teleassistència. El mes de gener de 2002, i segons l’informe citat, el nombre total d’usuaris d’aquests dos serveis va arribar als 301.609 (197.306 usuaris del SAD i 104.313 de Teleassistència). L’evolució entre gener de 1999 i gener de 2002 d’aquests serveis mostra un creixement de quasi el 75% per al SAD i del 115% per a la Teleassistència, a més d’un augment dels índexs de cobertura respectius. Així, quasi tres de cada cent persones de 65 o més anys són beneficiaris del SAD i 1,5 són beneficiaris de la Teleassistència. Les comunitats autònomes amb més cobertura en SAD són Castella-la Manxa (5,22%), Extremadura (4,58%), el País Basc (4,76%) i Navarra (3,67%).
Segons aquest informe, el cost mitjà per hora del SAD a escala nacional és de 9,5 euros, i Melilla (18 euros), Navarra (15,3%) (Canàries (13,2 euros) i el País Basc (12 euros) són les comunitats autònomes més cares en aquest servei. En la Teleassistència, el cost anual per usuari varia espectacularment d’unes comunitats autònomes a altres, entre els 85 euros d’Andalusia i els 403 euros de La Rioja.
Davant de l’elevat desembossament que suposa per a un avi o per a la seva família contractar un cuidador, les administracions públiques posen a disposició dels qui ho necessiten, diversos canals d’ajuda econòmica. Per a optar a aquestes ajudes cal dirigir-se als departaments de benestar social o d’assistència a gent gran dels ajuntaments, o als centres de barri o de districte de cada ciutat. Des d’aquests organismes es canalitzen i es gestionen les ajudes rebudes per l’IMSERSO (que depèn del Ministeri de Treball i Assumptes Socials), les comunitats autònomes i els municipis.
En el Pla d’Acció per a les Persones Grans 2003-2007 del Ministeri de Treball i Assumptes Socials també es preveu la possibilitat d’un programa d’ajudes a les famílies que tenen al seu càrrec l’atenció de persones més grans de 75 anys.
Per a accedir a les ajudes tenen prioritat els ancians que necessiten un cuidador per malaltia, mobilitat reduïda o per soledat. També es valora la seva situació econòmica. D’altra banda, recentment s’ha posat en marxa a Madrid i Catalunya una mesura mixta per a sufragar la despesa del cuidador o cuidadora, el xec-servei. Aquest xec, que ofereixen els ajuntaments, paga una part del servei i la resta va a càrrec del sol·licitant de l’ajuda.
Si no hi ha cap més opció que contractar els serveis d’un cuidador privat, convé recórrer a una empresa de selecció que garanteixi la professionalitat del cuidador que envien al domicili, a més de la seva preparació específica (auxiliars de clínica, de geriatria o amb titulació d’ajuda a domicili). Si s’opta per un cuidador particular, convé reflexionar sobre quins aspectes del seu currículum s’ha de valorar. Una de les qualitats més importants és la motivació. Cal assegurar-se que es tracti d’una persona a qui agradi el seu treball, que tingui paciència, empatia i capacitat d’escolta; sense oblidar-nos de la seva trajectòria i qualificació professional, que, com a mínim, ha de ser auxiliar d’infermeria. Quant a les tarifes, els preus de cuidadors de gent gran a domicili contractats a través d’una empresa oscil·len (segons un sondeig realitzat per CONSUMER) entre els 4,40 euros per hora a Santander i els 9,61 euros de Madrid. Després de consultar diverses empreses d’assistència domiciliària de Bilbao, Sant Sebastià, València, Màlaga, Saragossa i la Corunya, entre altres ciutats, es pot dir que la mitjana aproximada és de 7,2 euros per hora.
- Teleassistència. Servei d’assistència a domicili que a través de línia telefònica permet que les persones grans o amb discapacitat, només polsant un botó (que porten constantment damunt i no els causa molèsties) poden aconseguir que se’ls atengui a casa. Funciona 24 hores al dia els 365 dies de l’any, i és atès per professionals especialitzats que ofereixen seguretat i companyia.
- Ajuda a domicili. S’atén persones que per les seves circumstàncies socials o de salut necessiten ajuda assistencial per a cobrir les seves necessitats bàsiques d’alimentació, higiene personal, feines domèstiques, relació social o acompanyament dins i fora del domicili.
- Adaptació funcional de la llar. Ajudes que faciliten la major autonomia possible dins de l’entorn familiar dels avis amb problemes de mobilitat, per mitjà del finançament de les obres d’adaptació necessàries, quan en el seu entorn immediat hi hagi obstacles que impeixin o dificultin el seu desenvolupament normal.
- Servei de menjars a domicili. Diàriament, es proporciona -a les persones grans que ho necessiten i no poden ser ateses per la seva família o desplaçar-se a un menjador- un àpat diari calent, suficient i equilibrat.
- Neteja a domicili. Professionals especialitzats procuren una neteja de xoc o periòdica en l’interior de l’habitatge de persones grans amb discapacitats.
- Ajuda a les famílies. Donen suport econòmic per a l’atenció de gent gran des de l’àmbit familiar, a fi d’aconseguir que aquests ancians romanguin al seu nucli convivencial d’origen i evitar així el seu internament en una residència.
- Allotjament compartit amb joves universitaris. Posa en contacte estudiants que necessiten un allotjament en la ciutat on cursen estudis amb persones grans que ofereixen la possibilitat d’allotjar-los a casa seva. Les persones grans beneficiàries, a més de gaudir de companyia, reben una contraprestació de caràcter econòmic, i d’altres com una assegurança o un equipament per a l’habitatge que fa l’allotjament.
* Aquestes ajudes no són comunes a totes les poblacions. Consulti-ho en l’ ajuntament del seu lloc de residència.
- Residir en el municipi en què se sol·licita l’ajuda i demostrar més d’un any d’antiguitat en l’empadronament.
- No superar el màxim d’ingressos establert en cada comunitat autònoma, que sol determinar-se en funció del salari mínim inter- profe- ssional.
- No rebre cap altra prestació o ajuda semblant d’una altra entitat pública o privada.
- Tenir 60 anys complits.
- No poder fer front amb els recursos propis al cost d’aquesta ajuda domiciliària.
- No renunciar a la possibilitat de ser ingressat en una residència pública.
- Per a sol·licitar-ho cal recórrer als assistents socials de cada municipi o al centre d’assistència social de cada barri, on es canalitzen totes les ajudes.
- En comunitats rurals, els serveis estan mancomunats i s’ha de sol·licitar l’ajuda als serveis de cada Mancomunitat.
L’ajuda domiciliària és una prestació dels departaments de serveis socials dels municipis. Fins a aquests arriben els recursos econòmics provinents de l’Estat, de les comunitats autònomes i del mateix ajuntament, per la qual cosa les persones que necessiten aquest servei han d’anar a sol·licitar-ho als departaments de serveis socials dels ajuntaments. En localitats grans (ciutats o pobles de grans dimensions), cal cursar les peticions a través de les oficines municipals repartides pels barris. En els municipis petits i de pocs residents que es troben mancomunats, les sol·licituds han de passar per aquesta institució, que aglutina els serveis socials de diversos ajuntaments.
En totes les comunitats autònomes els requisits exigits per a poder accedir a l’ajuda domiciliària tenen dos components: la mobilitat de l’ancià i els seus recursos econòmics. Amb aquests dos factors s’aborden tots els casos, ja que com més gran sigui la necessitat econòmica i la dependència, més grans seran les possibilitats d’obtenir aquesta ajuda. No obstant això, en casos d’absoluta dependència, l’ajuda domiciliària és un tràmit per a poder enviar l’avi a una residència. De fet, en algunes comunitats autònomes la concessió de l’ajuda domiciliària té com a condició l’acceptació d’una plaça en una residència pública si la persona atesa és extremadament dependent. El factor econòmic és el segon requisit que es té en compte per a oferir l’assistència domiciliària. En aquest cas, els problemes sorgeixen quan un ancià sobrepassa per una petita quantitat el màxim exigit i tampoc pot, amb els recursos propis, accedir a aquest servei de forma privada.