Nous televisors

Com al cine

Les diferents tecnologies fan complicat decidir quin televisor hem d'adquirir
1 Febrer de 2004

Com al cine

/imgs/20040201/internet01.jpg
Entre les noves tecnologies que envaeixen la llar, empenten amb una força especial els equips destinats a muntar un ‘cine a casa’. Als complets sistemes d’àudio, s’uneixen les pantalles de televisió planes immenses amb una bona qualitat d’imatge que faran les delícies dels aficionats a les pel·lícules. El problema principal, comú a totes les tecnologies incipients, és que els nous productes són excessivament cars i que no hi ha res que garanteixi que qualsevol dels invents revolucionaris no tingui una vida efímera, superats per altres tecnologies.

Actualment hi ha diverses alternatives que amenacen el llarg regnat del televisor de tota la vida, el del tub de raigs catòdics (CRT), que, tanmateix, encara gaudeix de bona salut. Tot i que molts veuen el final pròxim d’aquests monitors, les noves tecnologies troben difícil superar el compendi de virtuts que atresora: l’excel·lent qualitat d’imatge fins i tot en ambients amb molta llum, el gran angle de visió, la llarga vida i, per damunt de tot, el baix preu. A més, quasi tots els fabricants venen models amb pantalles que eviten reflexos i incorporen el nou format 16:9 (proporció ample-alt de la pantalla), que s’adapta al format de la majoria de les pel·lícules, en lloc del clàssic de la televisió 4:3.

L’inconvenient més gran que tenen són les dimensions: els televisors més grans (de 40 polzades) superen els 60 centímetres de fons i els 130 quilos de pes. Aquest taló d’Aquil·les és el que exploten els nous televisors plans de disseny atractiu, amb grans pantalles, molt més lleugers, cada vegada més barats (però que encara són cars) i amb una qualitat d’imatge millor (que encara no arriba a la dels televisors convencionals).

Televisors com si fossin quadres

Dins dels televisors plans la lluita entre dues tecnologies, la plasma i la LCD, està en plena efervescència. Les dues competeixen en primesa i en preus elevats, encara que tot apunta que la tecnologia LCD s’endurà el gat a l’aigua gràcies a la seva fabricació massiva per a monitors d’ordinador, que redundarà en una millora de qualitat i una caiguda forta i ràpida dels preus. Però, de moment, els dos són un luxe a l’abast de molt pocs.

Per a comprar un televisor de plasma -anomenat així perquè la imatge es forma amb cel·les diminutes plenes de gas ionitzat en estat de plasma, com en els tubs fluorescents- cal portar a la cartera almenys 3.000 euros. A canvi, el comprador adquireix un televisor de poc més de set centímetres de fons que es pot admirar fins i tot apagat (hi ha sistemes per a mostrar quadres famosos quan estan apagats) i que, una vegada encès, ofereix una qualitat d’imatge pròxima a la dels CRT (els televisors convencionals), encara que perd una mica en els tons més foscs.

Encara més plans (fins a cinc centímetres), els televisors LCD són com el germà pobre del plasma. Són més petits (fins a 37”), presenten un aspecte menys estilitzat, mostren pitjor els colors negres i continuen sent molt cars, fins i tot més que el plasma en relació a les dimensions de la pantalla. En canvi, són més brillants, per la qual cosa no els pertorba tant la lluminositat de l’entorn i viuen més temps: 50.000 hores enfront de les 25.000 hores de mitjana en què comença a fallar el plasma.

Qüestió de mida

Els retroprojectors són la fórmula per a disposar de pantalles de més de 50”sense que resulti tan car com un televisor de plasma. La majoria són de format panoràmic (16:9) i es troben adaptats per a l’alta definició (com la que ofereix un devedé). Tenen una qualitat quasi tan bona com els televisors convencionals, i el seu gruix està a mig camí entre els amples televisors CRT i els quasi plans de plasma o LCD.

Per a acostar-se encara més a la pantalla de cine, el més convenient són els projectors: canons de llum de la mida d’una caixa de sabates, que es poden connectar al pecé, al televisor, al devedé, etc., capaços de projectar una imatge de 300 polzades (7,6 metres de diagonal). Amb preus a partir de 1.000 euros i fins a més de 6.000, depenent de la resolució, la lluentor o la lluminositat, el seu gran atractiu és la mida de la imatge, adaptable gràcies al zoom o la distància a què se situï de la pantalla.
L’entrebanc és que necessiten disposar de molt d’espai -tot i que n’hi ha alguns que en tan sols dos metres projecten una imatge de 80”-, controlar la lluminositat de l’entorn i adquirir una pantalla a banda, encara que una paret adequada pot servir (amb pitjor qualitat d’imatge). A més, les làmpades, que costen uns 400 euros, només duren unes 3.000 hores.

/imgs/20040201/internet02.jpg
Així funcionen les coses
www.howstuffworks.com
Les bombes nuclears, els telèfons mòbils, els motors dièsel, la nevera, els televisors de plasma, els projectors… com funcionen?

/imgs/20040201/internet04.jpg
Tot sobre els projectors
www.projectorcentral.com
LCD, LDP, LCOS: una completíssima guia en anglès per a qui tingui pensat adquirir un projector.

La tele d’abans
www.teacuerdas.com
/imgs/20040201/internet03.jpg
Sèries com Crónicas de un pueblo, Los camioneros o El Virginiano, i programes com ara Los Chiripitifláuticos i La Guagua per a recordar la tele de 1940 a 1989.

A favor i en contra
  • CRT. La maduresa d’aquesta tecnologia ha aconseguit cotes difícils d’igualar, tant en qualitat com en preu. El problema és la limitació de les dimensions de la pantalla, que, a més, en els seus formats més grans converteixen els televisors en autèntics armaris.
  • Plasma. Una inversió pròxima al milió de pessetes serveix per a tenir l’últim de l’últim en televisors: plans, gegants, amb gran angle de visió i amb connexions per al pecé. Però no perfectes: a més de ser molt cars no mostren bé els colors més foscos i pateixen l’efecte burn-in (una imatge estàtica que apareix durant molt de temps es queda ‘enganxada’ a la pantalla).
  • LCD: Les pantalles encara no arriben a les dimensions de les de plasma, encara que són fins i tot més planes. Són també cars i mostren pitjor els negres, però es veuen millor en habitacions il·luminades i, potser el més important, se’ls augura un futur brillant a mesura que guanyin resolució, angle de visió, contrast… i perdin preu.
  • Retroprojectors. Grans dimensions de pantalla a un preu més baix que el plasma, però sense ser tan plans. La seva qualitat és propera a la dels televisors convencionals.
  • Projectors. Autèntic cine a casa: d’1 metre a 7,6 metres de diagonal sobre la pantalla o paret. Requereixen molt d’espai i les làmpades (la reposició de les quals costa 400 euros) no duren més de tres anys.