Un diagnòstic precoç, fonamental
Es tracta d’una malaltia del globus ocular caracteritzada per una elevació de la pressió intraocular fins a un nivell que produeix un dany irreversible en les fibres del nervi òptic. Això ocasiona una pèrdua gradual de la visió, que pot arribar a la ceguesa. Al començament no n’hi ha símptomes, però amb el pas del temps i si no es tracta adequadament la pèrdua parcial o total de la visió té lloc irremeiablement. El terme glaucoma deriva del grec i s’utilitzava per a designar les cataractes: ulls glaucs, ulls caracteritzats per una opacitat verdosa que les cataractes confereixen al cristal·lí. No té res a veure amb l’augment de la pressió intraocular, però tot i que és un terme inadequat es continua utilitzant.
En l’interior de l’ull circula un líquid que nodreix les estructures del globus ocular. És l’anomenat humor aquós, totalment transparent, que és travessat per la llum i les imatges. Aquestes impacten en la retina sense interferències, cal no oblidar que l’ull funciona com una càmera fotogràfica i que ha de ser absolutament transparent. L’humor aquós es forma en el cos ciliar i flueix a través de la pupil·la per a arribar a la cambra anterior de l’ull, on nodreix el cristal·lí i la superfície anterior de la còrnia. És una circulació senzillíssima, amb un sistema de producció, una irrigació per l’interior de l’ull i un mecanisme d’evacuació. Quan s’altera, sorgeixen greus problemes. Si a la cambra anterior de l’ull entra més líquid del que en pot sortir, la pressió s’eleva i les fibres del nervi òptic comencen a patir. La pressió de l’humor aquós dins de l’ull és variable d’unes persones a unes altres: sol estar compresa entre 12 i 21 mmHg. Amb l’edat es produeix una certa deterioració de les vies d’evacuació i la pressió s’apuja, però això no sempre comporta l’aparició de glaucoma. Per aquesta raó és molt important la revisió oftalmològica completa.
Encara que els oftalmòlegs en diferencien diverses desenes de tipus, els fonamentals es redueixen a tres:
- Glaucoma congènit: és un defecte hereditari en les vies d’evacuació. Ja en les primeres setmanes o mesos de vida el nen presenta llagrimeig i fotofòbia, a més d’un augment de la mida del globus ocular (ulls grans).
- Glaucoma crònic d’angle obert: el més freqüent de tots, representa pràcticament el 75% de tots els glaucomes. Es produeix per un defecte del sistema d’evacuació del líquid. Es presenta de forma molt lenta i sense produir símptomes, fet que en dificulta la detecció precoç. Només es diagnostica quan es mesura de la pressió intraocular.
- Glaucoma agut o d’angle tancat: es presenta bruscament, amb molt de dolor, com si s’hagués introduït un clau en l’ull. També és brusca la disminució que es produeix en la visió, que es fa borrosa, amb halos acolorits al voltant de les imatges. És causat per un tancament sobtat de l’angle per on s’elimina el líquid.
Els símptomes del glaucoma congènit i del glaucoma agut són prou clars des de l’inici de la malaltia, però no ho són en el cas del glaucoma crònic, en què els símptomes són inexistents inicialment i només apareixen quan el nervi òptic està danyat, fet que origina una disminució de la visió: veiem bé els objectes que tenim davant, però no els que es troben als costats o els que mirem de reüll. Aquesta pèrdua de visió es va accentuant si no hi posem remei.
Hi ha persones que són més propenses a patir glaucoma crònic:
- Els qui tenen antecedents familiars de la malaltia
- Els qui pateixen de miopies severes
- Les persones grans: a partir dels 60 anys el glaucoma és molt més freqüent
- Els qui pateixen de diabetis
- Els qui reben tractament prolongat amb corticoides
L’única forma de diagnosticar-lo precoçment és la revisió oftalmològica que incloga les exploracions següents:
- Tonometria o mesurament de la pressió intraocular.
- Oftalmoscòpia: estudi del fons d’ull, en el qual es visualitza el nervi òptic a l’origen.
- Prova de l’agudesa visual
- Campimetria: examen del camp visual, que mesura les visions lateral i perifèrica, la pèrdua de les quals és un senyal de glaucoma.
Tenint en compte que la detecció precoç és fonamental per a conservar la visió, és obvi dir que les persones de més risc, les més propenses a patir de glaucoma, s’han de sotmetre a un examen periòdic de la visió. Però, a més, les persones sense riscs específics, quan arriben a certa edat -entre els 50 i els 60 anys- també s’han de revisar la vista regularment. Aquesta revisió ha d’incloure el mesurament de la pressió intraocular i, si cal, també una campimetria. No hem d’oblidar que l’edat és un factor de risc.
Les possibilitats de tractament eficaç són més grans com més aviat es diagnostiqui el glaucoma, i en una malaltia com aquesta, que inicialment és asimptomàtica, l’única forma de fer-ho és per mitjà de la revisió de l’oftalmòleg.
El glaucoma agut és una urgència mèdica i necessita tractament immediat, perquè si no es rep pot produir-se una ceguesa en l’ull afectat en el termini de 24-48 hores. El tractament és quirúrgic en aquests casos i consisteix a practicar una perforació en l’iris perquè el líquid hi pugui circular. Aquesta operació, molt efectiva, s’anomena iridotomia i s’efectua amb làser.
En el cas del glaucoma congènit, la cirurgia és segura i eficaç, i com més aviat siguin intervinguts els nens més probabilitats tindran que la seva visió sigui bona en el futur.
Respecte al glaucoma crònic, si es detecta precoçment el seu tractament és inicialment farmacològic. S’hi utilitzen medicaments en forma de col·liris o píndoles, més freqüentment els primers, administrats generalment unes quantes vegades al dia. L’objectiu és que es produeixi menys humor aquós. La majoria de les persones els tolera sense problemes, però algunes presenten mals de cap o símptomes locals com picor, cremor o envermelliment de l’ull. Les gotes o píndoles s’han d’utilitzar de forma contínua, sense interrompre el tractament, i cal informar l’oculista si s’estan prenent altres medicaments. Si amb el tractament farmacològic no es controla la pressió intraocular cal recórrer a la cirurgia, que en l’actualitat es fa per mitjà de raigs làser. La intervenció s’anomena trabeculoplàstia amb làser i els seus resultats són bons, però a vegades els efectes van disminuint amb el pas del temps i quasi en la meitat dels operats la pressió torna a elevar-se al cap de dos o tres anys. És poc eficaç en joves i en casos greus.
La cirurgia convencional és el mètode d’elecció en els casos greus o quan han fallat altres tractaments (fàrmacs, cirurgia làser…). S’anomena trabeculectomia i consisteix en la creació d’una nova via de sortida per a l’humor aquós. Aquesta operació no permet recuperar la visió perduda, però salva la visió que queda. És eficaç en un 80-90% dels casos, però algunes vegades el nou orifici es tanca amb el temps i cal tornar a operar. El fet que s’hagi efectuat la intervenció no suposa que calgui deixar el tractament farmacològic, alguns pacients necessiten continuar seguint-lo.