Es fan sense donar la informació imprescindible i en condicions molt millorables
No es disposa de xifres estadístiques fiables sobre la seva implantació real, però ningú no discuteix que l’afició al pírcing i els tatuatges ha experimentat un gran impuls durant els últims anys. I això s’ha traduït en el fet que el negoci ha augmentat enormement la facturació i que proliferen a les nostres ciutats els establiments que col·loquen pírcings o que graven tatuatges als cossos dels clients.
Els professionals del sector indiquen que aquesta moda “és una qüestió d’estètica, sobretot entre els més joves”, al mateix temps que matisen que “avui les perforacions tenen molta més acceptació que els tatuatges”. Els pírcings es perceben com una intervenció temporal, mentre que se sap que el tatuatge és per a sempre, pel seu caràcter indeleble, llevat que els eliminem de la pell per mitjà de tècniques prolixes, complexes i (en el cas del làser) molt cares que, a més, no sempre resulten del tot eficaces.
Amb la finalitat d’estudiar el servei que ofereixen als usuaris, tècnics de CONSUMER que es van fer passar per clients van visitar el passat mes de febrer 105 establiments dedicats a la col·locació de pírcings i la gravació de tatuatges en 13 ciutats: Barcelona, Madrid, València, Bilbao, Màlaga, la Corunya, Sant Sebastià, Vitòria, Pamplona, Múrcia, Almeria, Alacant i Oviedo. Els locals visitats han sigut 73 establiments dedicats exclusivament a aquestes pràctiques i 32 centres de bellesa i estètica en què es fan altres activitats per a l’estètica personal. Per a confeccionar el qüestionari que van emplenar els tècnics una vegada feta la visita, es va comptar amb la col·laboració de metges dermatòlegs i es va partir tant de la normativa que apliquen algunes comunitats autònomes a aquests establiments com de l’elogiable -per molt exigent- codi de bones pràctiques de l’Associació Nacional de Mestres Tatuadors i de Pírcing.
El primer que cal dir sobre aquest tema és que des d’un punt de vista mèdic i sanitari, es tracta d’una pràctica desaconsellable: en tots dos casos es produeixen ferides en la pell o en certes parts del cos i tant en els pírcings com en els tatuatges hi ha el risc que apareguin reaccions al·lèrgiques i de contreure -per contagi via utensilis esterilitzats de forma no deguda- malalties greus com la sida o l’hepatitis. Metges i professionals del body art coincideixen a dir que són molts els clients que no adopten les precaucions necessàries i que, malgrat la regulació recent i només parcial del sector a Espanya, alguns establiments no compleixen els requisits mínims.
En definitiva, qui pensa a fer-se un pírcing o un tatuatge ha de recórrer a professionals qualificats que, a més de garantir una higiene impecable i una qualitat tècnica satisfactòria, informin sobre les prevencions necessàries i les atencions posteriors.
La conclusió principal de la investigació és que en la majoria dels establiments el client no rep la informació necessària per a saber si es pot decorar o no el cos amb aquestes tècniques -no exemptes de riscs- i per a evitar els problemes que puguin sorgir.
En altres paraules, són molt pocs els qui assessoren bé l’usuari, tot i que la informació i els consells resulten imprescindibles. Així, són minoria els qui ofereixen al client les explicacions necessàries abans de col·locar-se un pírcing o fer-se un tatuatge: el 85% dels professionals no van preguntar al client si patia alguna al·lèrgia, malaltia o problema de cicatrització que desaconsellés la intervenció; el 55% no van informar de les precaucions abans de fer-se un tatuatge, com la de no anar en dejú i no haver ingerit alcohol o consumit drogues; i el 64% no expliquen el procés de col·locació d’un pírcing o de la realització d’un tatuatge: si hi cal anestèsia, quant dura la sessió…
A més, tan sols el 40% dels establiments va recomanar l’aplicació necessària de crema hidratant una setmana després de fer-se el tatuatge i durant un mes. Continuant amb els tatuatges, el 75% dels locals no va proporcionar consells sobre les atencions necessàries com ara no rentar-lo amb esponges ni tovalloles, no arrencar les crostes, no banyar-se en piscines ni a la platja durant el procés de cicatrització, o la conveniència de rentar-lo amb un sabó neutre.
Aquesta informació insuficient és el principal motiu del suspens quasi generalitzat que han merescut els establiments analitzats. Tal com indiquen els dermatòlegs (metges especialistes en la pell), les dues pràctiques constitueixen lesions en la dermis, per la qual cosa convé que l’usuari estigui ben informat sobre els problemes que poden sorgir (infeccions, reaccions al·lèrgiques, etc) i les atencions que es requereixen posteriorment: pomades antibiòtiques i cicatritzants, necessitat de no prendre el sol en cas de tatuar-se o la neteja que necessita un pírcing.
La col·locació d’un pírcing o la realització d’un tatuatge poden ser motiu d’infeccions, d’irritacions, d’al·lèrgies i fins i tot- si no es respecten les mesures higièniques- de transmissió de malalties víriques greus, com l’hepatitis o la sida.
Netedat i higiene, millorables
En general, els locals es trobaven en un estat de netedat i d’higiene correcte tant en la zona de treball com en la de recepció. No obstant això, es van detectar mancances que han de ser esmenades: en el 63% dels establiments no hi havia una zona d’esterilització específica, en el 25% el terra i les parets de la zona de treball no eren de materials fàcils de rentar i de desinfectar, com ara taulells o rajoles, i en el 16% no es garantia la intimitat del client, ja que s’establia la separació de la zona de treball amb simples cortines o mampares. Altres prestacions millorables: més de la tercera part dels tatuadors i perforadors no usen màscara, un de cada sis no es renta les mans al començament i al final de la intervenció, i en un de cada cinc casos no hi ha llitera, o està mal equipada, o el llençol de paper o de tela no és prou net. D’altra banda, els establiments van obtenir un aprovat general en higiene i en esterilització dels utensilis de treball, si bé un de cada cinc no van permetre comprovar-ho. Aquests professionals, per les característiques del seu treball, haurien de permetre al client comprovar en quin estat es troben els materials i els utensilis de treball abans de fer-se el pírcing o el tatuatge. El que està en joc és la salut de l’usuari.
Es van fer 200 enquestes a ciutadans de tot el país que s’havien col·locat un pírcing o s’havien fet un tatuatge. Els resultats de l’enquesta mostren una situació semblant a la que plasma la investigació sobre el terreny, encara que els usuaris afirmen que han estat informats més i millor del que van indicar els tècnics d’aquesta revista.
Entrant en les conclusions de l’enquesta, els materials de treball van ser desprecintats en presència del client en el 95% dels casos, quan en la prova pràctica els que no van permetre comprovar-ho superava el 20%. Quant a l’equipació de tatuadors i perforadors, les dades de l’enquesta són pitjors que els de la prova: si en aquesta el 43% dels professionals es vestien amb bata blanca, els enquestats diuen que va ser així en el 17% dels casos. La màscara es va veure en el 63% dels casos en la prova, mentre que els usuaris la recorden en només el 28% dels professionals.
Quant a l’assessorament, tots els usuaris de pírcing afirmen que els van explicar les atencions posteriors a la col·locació, mentre que en la visita el 60% dels professionals no ho va fer convenientment. El mateix ocorre amb la consulta sobre possibles al·lèrgies: el 62% dels enquestats recorden que els ho van preguntar, però en la visita la proporció es queda en un 16%.
Respecte de les atencions i les advertències posteriors, només l’1% dels consultats declaren no haver estat informats, mentre que en la prova pràctica el 35% dels centres no van fer aquestes advertències.
Finalment, només el 4% dels enquestats diuen que no els van recomanar abstenir-se de prendre el sol ni els raigs UVA, enfront del 57% de centres que no van donar aquesta informació als tècnics de CONSUMER.
Aquestes diferències a l’hora de reflectir la mateixa realitat (en la resta dels aspectes estudiats, les dades són semblants) poden ser degudes al fet que els usuaris tinguin la percepció d’haver sigut ben informats perquè les advertències i els consells els els van transmetre després d’haver fet el treball. Els tècnics de CONSUMER no es van fer pírcings ni tatuatges perquè aquesta revista considera que són pràctiques de risc que, a més de ser prescindibles, no resulten aconsellables. Van anar als centres fent-se passar per clients interessats i van demanar tota la informació possible, però en cap cas la que els professionals ofereixen una vegada acabada la intervenció.
Una altra possible causa d’aquesta disparitat és que els tècnics de CONSUMER -assessorats convenientment per dermatòlegs i per bons professionals del sector- es van mostrar més exigents que els usuaris a l’hora de valorar la quantitat i la qualitat de la informació facilitada.
Per a comparar els preus dels 107 establiments visitats, es va sol·licitar en tots ells un servei idèntic: el mateix senzill pírcing i el mateix senzill tatuatge. La ciutat més cara per al pírcing (inclosa la col·locació) va ser Barcelona, amb una mitjana de quasi 49 euros, quan la de les 13 ciutats és de 35 euros. La segueix Pamplona, amb quasi 45 euros. Les més barates van ser Màlaga (22 euros de mitjana) i Madrid, amb 17 euros. És precisament a Madrid on es va registrar una diferència de preus major (fins a 34 euros) entre els establiments comparats. Altres ciutats amb diferències importants de preu són Almeria, Oviedo, Alacant i Bilbao.
En tatuatges, on la mitjana de l’estudi va ser de 52 euros, la ciutat més cara va ser Múrcia (67,5 euros de mitjana), seguida de Barcelona i Vitòria, totes dues per sobre dels 58 euros, i Bilbao, amb quasi 57 euros. La més barata va ser Oviedo (42,3 euros), seguida d’Alacant (44,3 euros). Les diferències més grans en una ciutat es van anotar a Vitòria, Almeria i Oviedo, al voltant dels 40 euros. Conclusió: encara que l’usuari ha de prioritzar en l’elecció de l’establiment la higiene, la informació i la qualitat tècnica del treball, convé comparar els preus entre diversos d’aquests locals, perquè les diferències entre els uns i els altres permeten evitar despeses extres innecessàries.
Criteris de qualitat en un centre de pírcings o tatuatges
Els nombrosos riscs que comporta la col·locació de pírcings o tatuatges fan convenient que l’usuari es fixi, a l’hora de triar l’establiment, en una sèrie de condicionants:
- El local ha de tenir tres zones diferenciades: de recepció, de treball i d’esterilització dels materials. Aquestes zones han de ser espaioses, perquè el professional i el client s’hi trobin còmodes.
/imgs/20040301/afondo.05.jpg La netedat, la higiene i l’estat òptim de conservació és fonamental en totes les zones, especialment en la zona de treball.- En la zona de treball, el mobiliari ha d’estar absolutament net, no hi ha d’haver animals ni materials o objectes fora de lloc; el terra i les parets han de ser de materials fàcils de netejar, i no s’hi han d’apreciar taques de cap tipus. Aquesta zona ha de preservar la intimitat de l’usuari: no pot estar exposada a ulls aliens.
- Els utensilis, desprecintats en presència del client, s’han de desar en armaris tancats. Els destinats a penetrar en la pell han de ser rebutjats davant del client i els que contactin amb la pell han de ser esterilitzats prèviament.
- El professional ha d’utilitzar una indumentària adequada: roba (bata blanca) i calçat específics, màscara i guants d’un sol ús. S’ha de rentar les mans quan comenci i quan acabi l’activitat, i cada vegada que aquesta s’interrompi.
- La llitera (el centre n’ha de tenir una) en la qual es tomba el client ha de disposar d’un paper o llençol que protegeixi el contacte amb el cos de l’usuari, i s’haurà de canviar després de cada ús.
- Abans de fer el tatuatge o el pírcing, cal que el professional informi sobre els riscs que comporta (al·lèrgies, problemes de cicatrització i d’altres), sobre com ha d’anar el client al centre (sense haver ingerit recentment alcohol o drogues, sense haver pres aspirines, i no hi ha d’anar en dejú), sobre els factors que influeixen en la col·locació d’un pírcing o tatuatge en una zona o una altra del cos i, finalment, cal que expliqui les atencions necessàries per al manteniment del pírcing o del tatuatge: pomades, gases, no prendre el sol ni banyar-se en piscines o en la platja fins que no hagi passat un temps, ús de cremes hidratants, etc.
/imgs/20040301/afondo.06.jpg Assegurem-nos que no patim malalties o infeccions. Un simple refredat o un mal de queixal ens debiliten el sistema immunològic.- Comprovem que tenim aplicada la vacuna antitetànica.
- Sapiguem que l’estiu és l’època menys recomanable per a fer-nos un pírcing: són els mesos en què més suem i és quan anem a la platja o a la piscina. L’aigua del mar o la de la piscina, sumades a la suor corporal, fa que augmenti la possibilitat d’infeccions.
- Fins al cap d’un any de la col·locació, les persones anellades no poden ser donants de sang.
- Els menors d’edat han de mostrar l’autorització paterna per escrit per a la col·locació d’un pírcing.
- Tinguem en compte que hi ha parts del cos (la llengua, el melic, els peduncles, els llavis, els genitals) en què és més fàcil que els pírcing puguin ser arrencats, per la fricció o per quedar enganxats en la roba. I que les zones de mucoses (boca, nas, llengua i genitals) són més proclius a les infeccions.
- Evitem posar el pírcing en una zona de la pell que presenti frecs, cremades, grans, reaccions al·lèrgiques o símptomes de qualssevol malalties dermatològiques.
- Per a evitar infeccions o transmissió de malalties, hem d’anar a centres que respectin les normes d’higiene i de prevenció de riscs sanitaris quant a les condicions del local, els utensilis i els materials de treball, particularment pel que fa a l’esterilització del material i a la utilització de materials d’un sol ús. Comprovem que el centre estigui autoritzat per a la realització d’aquestes activitats.
- Triem un pírcing fabricat amb materials hipoalergènics, com el titani o l’acer quirúrgic.
- Tot el material destinat a travessar la pell, les mucoses o altres teixits ha de ser estèril i d’un sol ús. Els que s’utilitzin en l’operació i que no siguin d’un sol ús han de ser esterilitzats i guardats en bosses o recipients estèrils.
- Exigim al professional que netegi i desinfecti la part de la pell que ens hagi de perforar.
- Sol·licitem factura després del pagament del servei; és important per a una possible reclamació.
- Durant un temps, que varia en funció del tipus de perforació, haurem de netejar i rentar el pírcing acuradament amb un líquid especial que usarem juntament amb el sabó neutre.
- Evitem la formació de crostes, seguint els consells que ens indiqui el professional.
- En els pírcings facials, evitem l’ús de maquillatges o cremes durant el procés de cicatrització.
- Pírcings orals: hem de netejar-los després dels àpats, i després de beure o de fumar.
- Pírcings genitals: convé no mantenir relacions sexuals durant la cicatrització, que requereix entre 4 i 6 setmanes.
- Controlem l’evolució de la zona on està col·locat el pírcing i anem immediatament al metge en cas de febre, envermelliment i/o inflamació, dolor o molèsties.
Abans de fer-nos un tatuatge...
- Les persones hemofíliques, pels problemes de coagulació.
- Els qui porten marcapassos. El camp magnètic que produeix la màquina podria perjudicar el funcionament dels marcapassos.
- Persones epilèptiques.
- Els qui pateixin alguna malaltia de la pell, com psoriasis.
- Els qui tinguin al·lèrgia als pigments utilitzats en els tatuatges o als metalls (algunes agulles són d’acer).
- Els qui tinguin herpes o fongs en la zona que es volen tatuar.
- Els qui hagin sofert una operació quirúrgica (com l’apendicitis) que mostri tendència a deixar cicatrius.
- Els menors d’edat que no presentin l’autorització paterna per escrit.
- Sapiguem que el tatuatge és una ferida en la nostra pell. Perquè cicatritzi correctament, demanem consell sobre les precaucions i les mesures que cal prendre. I extremem la higiene en la zona tatuada, abans i després del tatuatge.
- A fi d’evitar contreure greus malalties infeccioses com l’hepatitis B i C o la sida, hem d’anar a un centre que garanteixi la higiene i la prevenció davant de riscs sanitaris.
- Comprovem que l’establiment disposi d’autorització per a fer aquestes pràctiques, que utilitzi mètodes d’esterilització dels utensilis i que les tintes i pigments utilitzats estiguin homologats i s’extreguin de petits dipòsits d’un sol ús i no d’envasos grans.
- És recomanable ingerir prèviament algun aliment: anar a tatuar-se en dejú pot provocar mareigs. A més, hi hem d’anar descansats i relaxats, ja que si el múscul està contret el dolor que sentirem serà més gran.
- No consumim alcohol o drogues almenys 48 hores abans i després de la sessió. L’alcohol és vasodilatador, amb la qual cosa se sagna més del normal durant la sessió de tatuatge. Tampoc no prenguem aspirines dos dies abans, ni cafè.
- Comprovem que el professional fa servir guants d’un sol ús i roba adequada. Si cal afaitar la zona que ens volem tatuar, cal fer-ho amb fulles no recarregables noves.
- Fem-nos el tatuatge sobre una zona de la pell sana, que no presenti cremades i que no sigui propensa a reaccions al·lèrgiques o malalties dermatològiques.
- Intentem conèixer altres treballs fets pel professional, per contrastar la seva qualitat tècnica i el tipus de dibuixos que efectua.
- Hem de curar el tatuatge (amb aigua i sabó neutre, aplicant pomada antibiòtica i tapant-lo amb una gasa neta) tres vegades al dia durant almenys una setmana.
- No prenguem el sol ni raigs UVA fins al cap de dos mesos.
- Transcorreguda una setmana, hem d’aplicar crema hidratant en el tatuatge durant un mes per a evitar que la zona es deshidrati.
- No ens rasquem ni arrenquem la crosta si aquesta es forma, perquè danyaria el tatuatge. Si es crea una crosta no s’ha de treure, deixem que caigui sola. Si no, a més d’interrompre el procés natural de cicatrització, es corre el risc que algunes parts del tatuatge perdin color o s’infectin.
- Una vegada fet, el tatuatge és responsabilitat teva: recorda que el tatuatge és com una lesió i, com a tal, cal tenir-ne cura, recorrent als consells i les indicacions de l’especialista. En cas que sorgeixin complicacions, ves al dermatòleg.
- Demana factura pel pagament del servei: et serà útil en el cas que escaigui fer una reclamació.
- Recorda que, fins al cap d’un any, les persones tatuades no poden ser donants de sang.
Nas i part superior de l’orella: són zones compostes per cartílag, per la qual cosa la cicatrització és lenta i s’hi poden formar granulomes (lesions voluminoses). El nas és molt susceptible davant d’infeccions: poden colonitzar-la els estafilococs. En el pavelló auricular, la proximitat dels cabells i la pressió a l’hora de dormir dificulten la cura de la ferida; a més, les infeccions són difícils de tractar perquè la zona no té prou fluix sanguini perquè hi arribi l’antibiòtic.
Melic: la zona més propensa a les infeccions, a causa dels plecs que hi ha. La col·locació d’un pírcing en aquesta zona exigeix unes cures higièniques estrictes. La roba ajustada pot originar problemes de cicatrització i facilitar els processos bacterians.
Boca: els anellatges orals exigeixen, a més de cures posteriors rigoroses, l’ús d’un col·lutori bucal i la no ingestió d’alcohol durant el procés de cicatrització.
- Orella (zona del cartílag): de 8 a 12 setmanes.
- Lòbul: de 4 a 6 setmanes.
- Cella: de 6 a 8 setmanes.
- Entrecella: de 6 a 12 setmanes.
- Fosses nasals: de 6 a 8 setmanes.
- Llengua: de 4 a 6 setmanes.
- Llavi: de 6 a 8 setmanes.
- Genitals: de 4 a 6 setmanes, excepte els més profunds que poden tardar de 3 a 6 mesos.
- En la resta de pírcings corporals, varia entre 6 i 8 setmanes.
I si volem eliminar un tatuatge?
Amb el pas dels anys, el tatuatge tendeix a difuminar-se i a perdre bellesa; a més, podem acabar cansant-nos de portar-lo en la nostra pell. Hi ha diversos mètodes d’eliminació del tatuatge, però cap no és del tot eficaç.
Costa més diners eliminar un tatuatge que fer-lo. Per exemple, per mitjà del làser, eliminar un tatuatge costa entre 700 i 6.000 euros, en funció de la mida i de la zona on es trobi. Els mètodes són:
- Dermoabrasió: s’eliminen les capes de l’epidermis on es troba, amb la qual cosa s’elimina tant la part de la pell com el pigment utilitzat sobre aquesta.
- Salabrasió (abrasió salina): es poleix, fins que desaparegui i amb una sal especial, la imatge tatuada. Aquest mètode deixa cicatrius.
- Estirada de la pell: S’estira la zona de pell del tatuatge i les zones del voltant. Es talla el tatuatge i la pell superficial estirada és col·locada al seu lloc. Deixa una cicatriu lineal. Només aconsellable per a tatuatges petits.
- Escissió: es van tallant les zones de pell a poc a poc, en diverses sessions. Deixa cicatrius.
- Mètode cover up o cobriment: es tatua un altre model de tatuatge damunt del ja existent.
- Làser: és el més car, però el més efectiu, encara que no garanteix que la pell es quedi com abans del tatuatge. I poden quedar marques o cicatrius.
Els més petits costen a partir de 600-700 euros. Els feixos de llum del làser actuen sobre els pigments i els eliminen. L’eficàcia del làser varia si s’ha utilitzat pigment negre o de colors, i segons la zona del cos on es trobi el tatuatge. Els més difícils d’eliminar són els de color. I com més temps hagi transcorregut des que es va fer el tatuatge, més fàcil serà d'”esborrar”. Si es vol treure un tatuatge acabat de fer, convé esperar -almenys- quatre setmanes abans de començar, si bé el més aconsellable és deixar passar uns mesos si volem que el to de la pell torni més ràpidament a la normalitat. Els tatuatges de color negre, blau fosc i roig s’eliminen molt bé. Els de color blau clar, verd, morat i taronja, només parcialment. I els grocs són els més difícils: no responen a cap tractament. Els tatuatges negres o blau fosc poden ser eliminats quasi per complet en quatre sessions. Els altres requereixen 8 sessions. La sessió dura uns pocs minuts. Encara que els impactes del làser són molestos, l’escàs temps utilitzat en les sessions fa que no sigui un tractament desagradable.
Els làser més avançats per al tractament i l’eliminació dels tatuatges són els que emeten impulsos molt curts (Q-switched) i que a l’interior tenen un material que s’anomena neodimi:YAG, tant normal com de freqüència polsada. No obstant això, els resultats no estan garantits: hi ha tatuatges que s’eliminen per complet però n’hi ha d’altres que a la zona tatuada queda una cicatriu enrogida en la pell que s’anirà eliminant amb una pomada antibiòtica i amb cremes regeneradores.
Segons una representant de l’Associació de Mestres Tatuadors i de Pírcing, els tatuatges “semipermanents” no valen la pena, perquè no només no perden definició amb el pas del temps fins que acaben desapareixent (que és el que a vegades es promet incorrectament a l’usuari), sinó que deixen taques antiestètiques en la pell. El color d’aquests tatuatges, transcorreguts per exemple deu anys, queda una mica més apagat però un no-professional no sabria distingir si es tracta d’un tatuatge convencional o un semipermanent. No són recomanables, perquè sempre queda en la pell el contorn del tatuatge o unes taques lletges. Pel que sembla, la majoria dels bons professionals es nega a tatuar amb aquest tipus de tintes i màquines.
Les causes que influeixen que un tatuatge romangui més o menys temps en la pell de l’usuari són: la porositat de la pell, quan la tinta penetra fàcilment en la pell és més senzill fer un tatuatge i com més penetra el pigment en la pell, més consolidat i marcat es queda el tatuatge. El tatuador ha de penetrar molt poc en la pell, intentarà tatuar només en la capa més externa, la capa de dermis que cau, però és molt difícil. Tintes o pigments utilitzats. Les tintes minerals o vegetals que s’utilitzen en els tatuatges semipermanents continuen sent tintes, impossibles d’eliminar totalment una vegada han penetrat en la pell. El que queden són taques de dibuixos que s’han anat difuminant i que presenten un aspecte poc estètic. En definitiva, els tatuatges semipermanents no desapareixen per si mateixos, llevat que el client tingui una pell poc sensible al pigment i el pas dels anys aconsegueixi reduir el contorn i el dibuix del tatuatge.
L’opinió d’un dels metges dermatòlegs que han assessorat aquest informe de CONSUMER és clara: cap tatuatge, s’anomeni com s’anomeni o sigui del tipus que sigui, pot desaparèixer completament. Els tatuatges semipermanents es fan per mitjà de tintes que -independentment del tipus que siguin- són elements orgànics estranys a la dermis de l’usuari i que formen cossos estranys en la dermis, i davant d’això aquesta reacciona creant granulomes o taques que mai no desapareixen totalment. Per això, cap tatuatge fet amb elements estranys a la pell no pot ser eliminat.