Una altra branca de la medicina
Aquest mes de març s’aprova en la Unió Europea la directiva per la qual els estats membres hauran de legislar, en menys d’un any i mig, una llei amb què es normalitzarà l’ús i el control de les plantes medicinals, la inspecció de les quals es farà amb les lleis de medicaments. S’aconsegueix així normalitzar la comercialització, cada vegada més freqüent, de les plantes o de parts de plantes en el seu estat natural per a un ús terapèutic directe, sense el processament químic al qual estan sotmesos els fàrmacs, cosa que en medicina s’anomena fitoteràpia. Reconeguda com a branca mèdica per l’Organització Mundial de la Salut el 1978, en països com Alemanya, França o Suïssa està inclosa dins de la legislació que regula la resta de les pràctiques mèdiques i farmacològiques.
Històricament, la fitoteràpia va tenir un paper fonamental en la ciència de la salut occidental, encara que l’avanç de la química, que va permetre sintetitzar els principis actius i inventar-ne de nous, la va relegar a un discret segon pla. No obstant això, cal no oblidar que el 25% dels fàrmacs moderns tenen l’origen en alguna planta, i encara és més alt el percentatge dels que tenen un principi actiu vegetal: el taxol, el fàrmac antioncològic més venut del món, s’extreu de l’escorça del teix del Pacífic; l’aspirina ve de l’escorça del salze i la morfina ve de les roselles.
D’aquesta manera, és comprensible el retorn de la confiança a l’ús de productes d’origen natural, no només pel valor en alça de la natura, sinó fonamentalment perquè els avanços químics, farmacològics i clínics han avalat amb estudis i aplicacions remeis que semblaven casolans. A això se suma el major control de qualitat de les matèries primeres, i el que avançava en aquestes pàgines al maig del 2003 el doctor Jovell: l’actitud molt més activa del pacient del segle XXI, que no es limita a escoltar el metge i a seguir les seves indicacions, i vol participar en la seva curació amb millor coneixement.
/imgs/20040301/miscelanea.02.jpg No es tracta de substituir els medicaments prescrits per un doctor, sinó tot al contrari. La fitoteràpia conviu amb la medicina facultativa, que sol fer-ne ús com a primera opció per a curar i alleujar algunes patologies abans de passar a altres medicaments més agressius i reservats per a simptomatologies més greus.- Les plantes medicinals no són innòcues, igual que els medicaments. De la mateixa manera que milloren l’estat de salut, un ús incorrecte o una combinació inadequada d’aquestes pot fer mal. S’ha demostrat que moltes plantes tenen principis actius molt potents. Això significa que, igual com els medicaments sintètics, han d’administrar-se seguint el consell d’un especialista i en una dosi recomanada, ja que tenen interaccions amb els nutrients dels aliments o amb altres medicaments. A més, també poden provocar efectes secundaris.
- La majoria de les plantes medicinals es troben en farmàcies, herbolaris i grans superfícies. Però les que vénen acompanyades d’un prospecte amb indicacions terapèutiques, han estat autoritzades pel Ministeri de Sanitat i supervisades per l’Agència del Medicament, només poden ser adquirides en farmàcies.
- En la gran majoria de les ocasions, i així queda assenyalat en les guies botàniques, l’ús de plantes medicinals, igual que dels fàrmacs, està contraindicat per a la dona embarassada o que dóna pit. Els lactants, infants i ancians són especialment delicats, per la qual cosa caldrà ser molt cautelós amb els tractaments per a aquests tres col·lectius.
La popularitat creixent de les herbes medicinals i la documentació cada vegada més estesa que hi ha sobre aquestes ha suposat una amenaça per a la conservació de 10.000 espècies de plantes de les 50.000 que es coneixen amb propietats medicinals. Segons estudis d’associacions ecologistes, la indústria no ha tingut en compte la conservació de les plantes, per la qual cosa moltes d’aquestes, sobretot les que es cultiven en països pobres, corren el risc de desaparèixer, amb l’impacte negatiu consegüent tant en l’ecosistema com en l’economia autòctona. Per a evitar-ho, es recomana invertir en el cultiu de les plantes que es consumeixen i introduir un distintiu que permeti identificar els productes elaborats amb plantes cultivades de forma sostenible.
Per a una administració correcta cal sotmetre les plantes medicinals a processos de preparació més o menys complexos que convé conèixer a fi de no perdre’n el potencial curatiu.
Infusions: la forma més senzilla de preparar les fulls i les flors, però no les arrels. Se solen beure calentes encara que algunes també conserven les propietats si estan fredes.
Cocció: per a les parts més dures de la planta, com les arrels, les escorces, les branques i les baies. Cal tallar-les en trossos, submergir-les en aigua freda i després escalfar-les fins que el preparat comenci a bullir. Es pot beure fred o calent, després de filtrar el líquid.
Maceració: sovint la calor elimina els principis actius, i per a evitar-ho es recorre a la maceració en fred. El procediment consisteix a abocar la planta en un cassó, afegir-hi aigua freda i deixar-ho tota la nit en un lloc fresc. L’endemà es cola.
Olis: els ingredients solubles en greixos es poden extreure amb una infusió en oli, al qual s’afegeixen les herbes i es posen al bany maria. Es cobreixen i es deixen coure a foc lent durant 3 hores. Cal deixar-ho refredar i colar-ho amb una bossa de mussolina
. Càpsules i pols: també es poden prendre en pols empolvorades sobre aliments, o barrejades amb tintures per als emplastres.
Xarops: es preparen combinant infusions o coccions amb mel o sucre, per a dissimular el mal gust d’algunes plantes. Per a aprofitar el seu potencial més gran, si s’ha d’utilitzar aquesta fórmula convé elaborar la infusió durant més temps.
Locions: les plantes també permeten un ús tòpic.
Tintures: consisteix a deixar l’herba en alcohol, mai industrial, per a dissoldre els components actius. La seva acció és més potent que les infusions i els coccions.
Cremes o pomades: resulta de la mescla d’aigua amb olis al bany maria.
Cataplasmes: és una barreja d’herbes fresques o seques bullides.