Tota una habilitat social
Qui interpreta les crítiques com una oportunitat, com una informació útil que pot ajudar-nos a millorar? O, dit d’una altra manera, no som majoria els qui davant de les crítiques ens sentim atacats i accionem els nostres mecanismes de defensa, en comptes d’escoltar, reflexionar i extreure el que pugui aportar de positiu la crítica que ens fan? Efectivament, algunes preguntes ens despullen impúdicament, en la mesura que revelen greus limitacions que, de tan interioritzades com estan, ens semblen inabordables. Però no podem resignar-nos-hi, hi ha moltes coses a fer, també en l’àmbit de saber encaixar les crítiques i saber formular-les. Tendim a distingir entre les constructives i les que no ho són, però una crítica, independentment de la intenció amb què s’emet i fins i tot del seu propi contingut, ofereix una opinió diferent de la nostra, un punt de vista discrepant sobre el que fem o pensem. I, per això, mai manca d’interès i pot ser metabolitzada positivament, ja que podem interpretar-la com una informació que serveix com a contrast als nostres plantejaments. Sembla obvi que ens resultarà més fàcil assimilar les crítiques quan millor sapiguem formular-les nosaltres. Són dues habilitats socials, tan difícils l’una com l’altra, que ens ajuden a entendre els altres i a conéixer-nos millor. Sempre hi ha algú en qui fixar-se: persones que saben criticar sense acritud, crispació o tensions innecessàries, generant en canvi un ambient tranquil, racional i tolerant en què les idees es confronten pacíficament. Mostren una actitud de respecte i de comprensió cap a les actituds i els comportaments dels altres. I fins i tot davant fets intolerables que requereixen una crítica severa i rotunda, saben criticar amb rigor, riquesa de matisos i sentit de la mesura.
Són comportaments que inclouen respostes verbals i no-verbals, que fan probable una conseqüència desitjable o l’evitació o retirada d’una altra d’indesitjable. Es tracta de destreses necessàries per a certes tasques i es refereixen a respostes relacionades amb la conducta social. El terme “habilitat” indica que aquesta perícia social no és una marca de personalitat, sinó un conjunt de respostes que es deprenen i s’associen a determinats estímuls. Una conducta socialment manyosa és “la que permet a una persona actuar en base als seus interessos més importants, defendre’s sense ansietat inapropiada, expressar còmodament sentiments honestos o exercir els drets personals sense negar els drets dels altres” (Alberti i Emmons, 1978), i pot expressar-se per mitjà d’una comunicació verbal o no verbal.
- Comunicació verbal hàbil.És la que utilitza preferentment la primera persona (jo), resulta positiva (constructiva, oferix alternatives, esquiva els “peròs” i maneja la responsabilitat i no la culpabilitat), accepta opinions diferents, fuig de maniqueismes, és assertiva (expressa o defén una opinió sense por ni ansietat, sense conductes punitives o amenaçadores per als altres), empàtica (atén l’altre i no en fa judicis de valor) i respectuosa (amb les persones, no forçosament amb les idees, que hi són per a ser qüestionades).
- Comunicació no verbal hàbil. És la que atén i vigila el contacte ocular i l’expressió facial, la posició corporal, els gestos i el somriure, el volum, la inflexió i l’entonació de veu, la fluïdesa, la claredat i la velocitat del discurs, el temps de parla, les pauses i els silencis, i que gestiona adequadament el contacte físic, la distància i la proximitat.
Una de l’habilitats socials que més convé aprendre és el maneig de la crítica, a l’hora de fer-la i de rebre-la, ja que és una estratègia bàsica per a solucionar problemes i conflictes interpersonals.
I siguem conscients que les propostes de canvi poden ser acollides amb desgrat. L’ésser humà és un animal de costums, i un dels seus mecanismes més automatitzats és el de la resistència al canvi. Correspon, per tant, planificar una seqüència que faciliti l’acceptació de la crítica. En primer lloc, definim l’objectiu, aclarim el nostre comportament i calculem com fer la crítica, la forma o mode en què la presentarem. Després, descriguem la conducta o la situació que desitgem criticar, expressant-nos amb missatges en primera persona: són les nostres opinions, ni més ni menys. Posteriorment, podem suggerir o sol·licitar els canvis, que enunciarem de manera clara i precisa. Finalment, si s’escau, elogiem els canvis promesos o posats en funcionament valorant l’esforç que han requerit del nostre interlocutor, i agraïm l’atenció que ha merescut la nostra petició. De totes maneres, aquesta seqüència ha d’adaptar-se a les persones i al context en què realitzarem la nostra crítica.
Qui critica bé no ofèn, i tots tenim el dret a exposar les nostres opinions. Assegurem-nos que les nostres crítiques es basen en fets objectius i contrastats, perquè un error de matís pot llançar per terra tota l’argumentació. Centrem-nos en el que sigui fonamental, no pretenguem abraçar tots els detalls, i dirigim la crítica sempre a comportaments o actituds concrets. No desqualifiquem l’individu, sinó el que ha fet o ha dit, i siguem clars, concrets i específics, evitant generalitzacions, etiquetes i vaguetats. Si mentre exposem la nostra crítica sorgeixen obstacles, estudiem-los i seleccionem les habilitats de comunicació, verbals i no verbals, apropiades per a l’ocasió.
Fer crítiques constructives (resulten útils, no fereixen innecessàriament) i estar disposats a rebre-les equival a assumir que sobrevindran situacions tenses i que haurem d’articular les habilitats de comunicació que hem anat aprenent. No eludim aquestes situacions, perquè són oportunitats per a enfortir la nostra relació interpersonal, i així millorarà el coneixement mutu i s’enfortirà la nostra autoestima.
Rebre una crítica és gaudir d’una oportunitat per a aprendre. Escoltem amb atenció i agraïm aquesta informació que ens pot servir per a millorar com a pares, com a amants, com a companys de treball, com a estudiants, com a amics, com a fills…, en fi, com a éssers humans que viuen permanentment interrelacionats. No som perfectes, tots patim problemes i dificultats que de vegades ens bloquegen o ens condueixen a distorsionar la realitat, i fan que les nostres conductes no siguin les més apropiades ni les que nosaltres voldríem. No tinguem por a reconèixer els nostres errors, ja que només així aprendrem a afrontar-los i a millorar la nostra manera de ser i la nostra qualitat de vida. I tinguem present que qui no comet errors és qui no fa res, qui no arrisca gens o, pitjor encara, qui no es responsabilitza del que fa. Els errors, assumim-ho, formen part de qualsevol aprenentatge. I que algú ens els recordi o retregui forma part de la normalitat quotidiana, així de senzill.
- Escoltant atentament.
- Mostrant el nostre acord total o parcial amb el que ens diuen i agraint l’aportació que sempre comporta una bona crítica.
- Comprometent-nos a rectificar el que entenguem i reconeguem millorable, o, si ho necessitem, sol·licitant alternatives al nostre interlocutor.
- Expressant els nostres sentiments (algunes crítiques senten malament, perquè ens semblen exagerades o enunciades incorrectament), distingint sempre el fons de la crítica de la forma en què ens l’han presentada.
- Negant amb assertivitat (sense ferir l’altre ni crear-li incomoditat) les imputacions que creiem improcedents o inadequades.