Assignatura pendent
De la mateixa manera que ensenyant literatura no es pretén crear escriptors ni amb l’educació física formar atletes, aprendre música no significa promoure músics. Com a matèria imprescindible en la formació de les persones i en l’ampliació de la cultura, la música respon a la necessitat compartida amb altres disciplines humanístiques d’aconseguir un coneixement integral del món. No es tracta de dominar el solfeig, que ara s’anomena llenguatge musical, sinó de dedicar interès i temps a conèixer i reconèixer els instruments (almenys els més populars en el món occidental) i de fer-nos amb un bagatge de compositors, intèrprets, corrents, escoles i obres universals. Lluny encara d’eradicar l’analfabetisme musical, hem d’admetre que el coneixement social d’aquesta expressió humana és molt exigu en el nostre país, mancança que ens impedeix gaudir-ne en tota la seua dimensió.
Els estudis de música es plantegen a Espanya, en general, com un complement o una afició que ha d’estar paral·lela a la formació escolar o acadèmica. El seu arraconament ens allunya de la civilització grega, que no dubtava de la seva importància. Per a ells tenia tant de sentit estudiar i comprendre la música com aprendre astronomia, geometria i filosofia. De fet, la pedagogia assenyala que el nen s’expressa abans cantant que parlant, la seva imaginació musical coopera en el desenvolupament de la seva personalitat i el caràcter progressiu de la música l’acompanya al llarg del seu procés evolutiu, des de l’educació infantil fins als nivells més alts d’aprenentatge, adaptant-se en cada moment a les seves capacitats i interessos específics. L’educació musical dota el nen, doncs, de sensibilitat per a captar les manifestacions del món sonor, amplia la seva facultat d’expressió, forma en ell una consciència del que és, ha de ser i pot ser l’art i l’acosta als seus semblants. (En el número d’abril entrevistàvem José Miguel López, periodista musical, que destacava que la música és una de les millors maneres d’obrir-nos a la realitat dels qui poblen altres països i continents o són compatriotes amb altres arrels).
Als conservatoris o els centres privats facultats per a expedir títols oficials, l’ensenyament es regeix per la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu -LOGSE- , que estructura en tres graus la formació musical: grau elemental, de quatre anys de durada; grau mitjà, que es compon de tres cicles de dos cursos acadèmics de durada cada un; i grau superior, que comprèn un sol cicle la durada del qual depèn de les característiques de cada ensenyament musical. Per citar alguns exemples, realitzar la carrera completa de piano o violí representa uns 14 anys d’estudi. Quant a la titulació, la superació del tercer cicle del grau mitjà equival a una diplomatura i la del grau superior, a una llicenciatura. Aquest ensenyament musical està dirigit, doncs, a l’obtenció de títols que demostrin el domini de tècniques d’estudi, el desenvolupament d’habilitats i l’adquisició de coneixements que inclouen totes les disciplines necessàries per a dedicar-se professionalment al món de la música (docència…).
Però hi ha altres ofertes formatives, tant en centres privats com desenvolupades mitjançant activitats extraescolars, que promouen el caràcter aficionat i no tenen capacitat per a expedir títols. Es poden regir bé pel sistema d’ensenyament marcat en la LOGSE o bé aplicar altres mètodes.
- És un tipus d’ensenyament més lliure en què l’alumne és qui tria la seva forma d’aprenentatge i el nivell que l’interessa arribar a obtenir.
- Dalcroze: relaciona el moviment corporal amb l’aprenentatge musical.
- Orff: inclou cant, ball, instruments de percussió petits i expressió corporal.
- Kodaly: aprenentatge de llenguatge musical a base de folklore de la cultura del nen, incloent-hi moviment, cant i ball, i és que si bé la música occidental comú apareix vinculada a l’escriptura, cal no oblidar que hi ha altres tradicions musicals en les quals aquesta no apareix o ocupa un paper molt secundari.
- Suzuki: aquest mètode treballa amb infants a partir dels tres anys sempre comptant amb la presència d’un dels pares. Introdueix instruments a través de la imitació i el desenvolupament de l’oïda. Els instruments que s’utilitzen principalment són els de corda.
- Aschero (sonocolors): relaciona sons i colors. Utilitza un llenguatge diferent al solfeig, no usa les notes musicals, sinó sonocolors. Té les seves pròpies partitures. S’hi aprèn molt ràpid.
En el moment en què els infants comencin a familiaritzar-se amb les notes i a distingir entre instruments de corda, vent i percussió, decideixen quin és el que més els agrada i millor encaixa amb el seu caràcter. El piano i la guitarra continuen sent les grans estrelles, ja que resulta relativament fàcil aprendre a tocar-los, encara que sempre hi ha qui es decanta pel violí, la trompeta o qualsevol altre instrument de l’orquestra. Si bé els pares o el professorat poden encoratjar una elecció, experts en pedagogia musical adverteixen que la primera relació de l’alumne amb l’instrument ha de ser motivada, en la mesura que es pugui, per la volença de l’estudiant, la visió atractiva que generi en ell un instrument. A causa de la poca tradició d’ensenyament musical a Espanya, el mercat de segona mà hi és escàs i els instruments representen a vegades un desemborsament considerable, per la qual cosa en les escoles recomanen esperar que creixi l’empatia de l’infant cap a l’instrument abans d’adquirir-lo. No obstant això, en els nous plans d’estudi s’inicien simultàniament l’assignatura de Llenguatge Musical i l’instrument, amb la qual cosa el nen ha d’elegir instrument sense comptar amb unes nocions bàsiques musicals.
És un error comú pensar que es té mala oïda i que aquest problema impedirà cantar o tocar un instrument. Si bé la capacitat d’aprendre música és major en algunes persones, la possibilitat d’aprendre el llenguatge de la música és universal. Sovint la incapacitat no és la d’entendre o aprendre, sinó la de reproduir el so, però, a això, també s’hi arriba, encara que no tothom ha de tenir una veu bona ni bonica. A més, l’aprenentatge de música no s’ha d’enfocar per a arribar a ser forçosament un virtuós de determinat instrument. Deixar de ser analfabets musicals, ser capaços de reconèixer els instruments i distingir entre diversos tipus de música representa, també, tot un repte. Ensenyament musical
Per a triar un centre d’aprenentatge musical o posar en marxa un aula d’activitat extraescolar, poden servir com a pista aquesta sèrie de criteris:
- Plantejar l’aprenentatge de música com una activitat lúdica, activa i participativa, en què el moviment i la improvisació rítmica i melòdica tinguin un paper important.
- Desenvolupar la sensibilitat i el plaer per la música, a més d’atendre resultats tangibles de domini de la tècnica.
- El nen ha d’elegir un instrument després de conèixer, visualment i auditivament, diferents opcions i sabent si podrà formar part d’una orquestra, tocar en grups de cambra, etc.
- Els grups han de ser reduïts, de 15 alumnes com a màxim.
- L’organització de festivals i actuacions no ha de figurar com a objectiu prioritari.
- Convé rebutjar metodologies que potenciïn la rivalitat i la competitivitat entre els alumnes i valorar distintes maneres d’entendre la música.