Rigidesa a edat primerenca
El seu origen és desconegut, però està relacionat amb factors genètics: el 90% dels afectats presenta l’antigen (substància que produeix reaccions immunitàries) HLA B27, encara que moltes persones en què es troba aquest antigen (el 8% de la població mundial) mai pateixen espondilitis. La veritat és que no s’ha pogut establir una explicació fiable de l’aparició d’una malaltia en què es creu que influeixen diversos elements.
Encara que se’n desconeixen les causes, sí que se n’han detallat les conseqüències. L’afecció genera un procés inflamatori al voltant de les articulacions dels cossos vertebrals i en les àrees de fixació dels lligaments. La petita erosió que produeix en l’os cicatritza amb creixements ossis que augmenten i es fusionen fins que envolten el disc intervertebral i uneixen els cossos vertebrals, com succeeix amb les articulacions sacroilíaques, que arriben a desdibuixar-se del tot en molts casos.
Tot i que es pensava que aquestes alteracions es produïen de forma majoritària en els homes, s’ha comprovat que la seua incidència és molt semblant en els dos sexes, si bé en les dones el quadre que provoca la patologia acostuma a ser més lleu, fins i tot pot passar desapercebuda en molts casos.
El diagnòstic d’aquesta malaltia presenta dificultats en les primeres fases del desenvolupament. El quadre típic al començament és el d’una persona jove, entre 20 i 30 anys, que comença a notar dolors a l’espatlla (sobretot a la nit), de vegades a les natges o cuixes, i certa rigidesa matutina, símptomes molt poc específics i comuns a altres malalties i que en poden demorar la detecció.
Quan la malaltia ha evolucionat, es caracteritza per:
- Dolors a l’espatlla i cintura nocturns i matutins, a vegades també en natges o cuixes.
- Rigidesa quan l’afectat s’alça del llit (la paraula “ankylos”, anquilosi, vol dir rigidesa, disminució de la mobilitat).
- Molèsties i rigidesa que milloren amb l’activitat i empitjoren amb l’absència d’aquesta.
- Aparició i desaparició de símptomes, amb una intensitat variable.
- Evolució marcada per crisis o atacs, lents o graduals, que duren setmanes o mesos.
- Les curvatures fisiològiques de la columna vertebral es van rectificant i la columna en conjunt es deforma.
A vegades també afecta els malucs, genolls i turmells. Poden aparèixer dolors al taló, semblants als que produeix una fascitis plantar (dolor a la planta del peu amb el suport i la marxa), o bé afectar el punt en què es troba el tendó d’Aquil·les.
La uveïtis, una infecció ocular, es dóna amb freqüència en les persones que pateixen aquesta malaltia. Es caracteritza per dolor a l’ull, borrositat de la visió i ull enrogit. En aquest cas, és necessari un tractament especialitzat immediat. A més, les recaigudes són habituals. També pot causar dificultats pulmonars. Amb la disminució de la mobilitat de la caixa toràcica, els pulmons ventilen menys i tossir, esternudar, badallar i fins i tot respirar poden resultar dolorosos en les fases més crítiques.
Juntament amb la simptomatologia, la radiologia i les anàlisis de sang són les bases perquè el reumatòleg n’establisca el diagnòstic. En l’actualitat, aquesta malaltia no té cura, però sí que se’n pot tenir un control sobre els símptomes i l’evolució.
Els antiinflamatoris no esteroides (AINE) i els analgèsics n’alleugen els símptomes. En alguns casos poden estar indicats el metotrexat i la sulfasalacina. A aquest arsenal cal afegir un nou medicament, encara no comercialitzat, basat en un anticòs monoclonal d’origen humà que ha creat algunes expectatives. Segons sembla, alleuja la inflamació i el dolor, i aconsegueix remissions parcials de les lesions estructurals de les vèrtebres.
En aquesta patologia és fonamental l’esforç del pacient per a controlar, en la mesura que es puga, la seua evolució, no caure en l’abandó físic i mantenir un nivell d’activitat adequat. L’objectiu és mantenir la mobilitat i la flexibilitat, evitar la progressió de l’anquilosi; en suma, mantenir una qualitat de vida acceptable, la millor possible.
- La fisioteràpia i els exercicis diaris són vitals. Hi ha taules d’exercicis diaris per a mobilitzar la columna i les articulacions. La natació és molt recomanable.
- L’aigua calenta alleuja el dolor i la rigidesa. Per això es recomana un bany o una dutxa calenta quan la persona es lleva del llit i abans de gitar-se.
- El llit ha de ser adequat: ferm (ni molt dur ni molt tou) i sense bombat. S’aconsella col·locar un tauló entre el somier i el matalàs.
- És molt recomanable col·locar-se diverses vegades al dia, 20 minuts al matí i altres 20 a la nit, en decúbit ventral, és a dir, boca per avall, perquè això beneficia la columna i contraresta les rectificacions de les curvatures. Malgrat la incomoditat inicial, quan s’adquireix l’hàbit es fa sense dificultat.
- Les cadires i les butaques han de ser adequades: les baixes i toves estan prohibides. El seient no ha de ser massa llarg perquè la part baixa de la columna s’enganxe al respatller, que ha de ser recte i ferm fins al cap. L’alçada permetrà que els genolls estiguen en angle recte i els malucs també. En tot cas, no s’ha de romandre moltes hores assegut.
- Els qui fumen han de deixar el tabac: els pulmons ventilen menys i la tos pot provocar dolor.
- S’ha d’evitar alçar pes.
- S’han de rebutjar les faixes i les cotilles que immobilitzen la columna.
Amb totes aquestes mesures es pot evitar una mala evolució de la malaltia i millorar la qualitat de vida.