A mig camí entre la literatura i la pintura, el còmic està relegat a ser un gènere menor. És aquest el seu lloc?
El còmic és una expressió que es pot etiquetar com a cultural, artística o literària, dependrà de qui vulga fer-ho i amb quines intencions. Des de les coves d’Altamira l’home se serveix del dibuix per a narrar; els egipcis van usar els símbols com a llenguatge i els orientals tenen com a alfabet els ideogrames. No hi ha dubte que és una eina interessant per a contar històries. A més, ha quedat patent com és d’eficaç com a gènere per als mitjans de comunicació. La generació que comença a dirigir diaris es reconeix en el llenguatge del còmic i concedeix importància a la capacitat que té una vinyeta per a transmetre una notícia, una idea o una opinió. Això permet que se li assigne un espai destacat a les pàgines de les publicacions, espai equiparable de vegades al de signatures prestigioses i fins i tot al de l’editorial.
Amb tot i això, molts el consideren un llenguatge infantil.
La relació entre el còmic i el públic infantil és indubtable, però també és un llenguatge que captiva el món adult. Potser perquè és capaç d’oferir més enllà d’una primera lectura i amaga intencionalitats falsament innocents. En el fons, crec que tots tenim una infància a la qual tornem. No cal que ho diguen sensats psiquiatres perquè ens adonem que les sensacions més fortes són les que ens tornen a la infància. I el còmic hi connecta mitjançant un vincle afectiu que reconforta.
També se’l titlla d’expressió populista o subterrània.
La majoria de vegades les vinyetes estan vinculades amb l’humor. Tot pot ser objecte de burla?
Les ganes de broma són directament proporcionals a la serietat amb què es volen revestir alguns personatges o algunes institucions. Excepte les desgràcies personals, que no tenen gràcia es miren com es miren, tota la resta pot ser contemplat en clau d’humor. A vegades negre o àcid, a vegades posant-te de part de la víctima, prenent-ne partit, però intentant riure-se’n. Se m’ocorre la violència domèstica com a exemple. És un tema d’actualitat, que afecta tota la societat i no hi podem estar callats. Però busquem el somriure còmplice, no feridor, i en tot cas respectuós. En el seu descàrrec diré que els dibuixants solen ser molt conscients del límit i són ells els qui el marquen.
Hi ha temes tabú?
La llibertat d’expressió és tan present en la nostra professió que no es qüestiona. A ‘El Jueves’ hem tingut cridades d’atenció, poques, lligades sobretot a l’Església i a la Casa Reial, però no ens hem sentit emmordassats. Com qualsevol creador, artista o comunicador, fem el que creiem que hem de fer.
Com han aconseguit arribar a 1.500 números, prop tres dècades ininterrompudes al carrer?
Sincerament, no ho sé. Quan es va començar a publicar ‘El Jueves’ jo no tenia ni 5 anys. Potser continuem aquí perquè no ens fem aquesta pregunta. El públic ens percep com a independents, sap que la nostra opinió és la nostra i no està condicionada per interessos externs. Hem aconseguit romandre al marge dels grans grups mediàtics, encara que no ho dic molt alt perquè continue sent així. Quan s’encarreguen enquestes, que algunes n’hem fet, descobrim un lector heterogeni. Ens compra l’home de 50 anys d’esquerres, el de 30 anys liberal i el jove inconformista. Coincideixen que els agrada riure’s de la realitat, encara que aquesta no tinga gens de gràcia. Aquesta és senzillament la nostra única missió: prendre el pols a la societat i caricaturitzar-la.
Quan un lector s’acosta a un còmic, en què ha de fixar-se més, en els dibuixos o en el text?
Són dos elements que es complementen. Concedir més valor a un o a un altre dependrà de la sensibilitat del lector i del seu gust. Possiblement de Mafalda en rescatarà el missatge i de Mortadel·lo, les disfresses. El que està clar és que les dues parts han de tenir qualitat. Un bon dibuix amb un mal guió no funciona, i el millor acudit, si s’il·lustra malament, es fa malbé. L’autor ho sap i per això moltes vegades es treballa en parella. Un guionista inspira un dibuixant i viceversa. El seu èxit arribarà si aconsegueixen fer partícip el lector d’aquesta simbiosi.
Com s’aconsegueix aquesta sinergia?
En el meu cas, quan prepare la pàgina que compartisc amb Manel Fontdevilla (coautor de ‘Para ti, que eres joven’, dues planxes setmanals que satiritzen el comportament humà) decidim junts la idea, que cada vegada ens costa més perquè la nostra creativitat no és infinita, i després cada u fa la seua tira. En escoles com l’americana el treball és molt autònom, i qui il·lustra ho fa sobre idees concebudes per un escriptor que potser ni coneix. A la majoria de dibuixants, el que els agrada és explicar una historieta, no tant per la militància cap a una expressió artística, sinó per l’ús del codi que coneixen, en aquest cas el dibuix.
Quant de Monteys té Tato, el personatge que el va llançar a la fama?
Bé, jo vaig aconseguir acabar la carrera de Belles Arts per acontentar els meus pares i la meua nòvia. He aconseguit guanyar-me el jornal fent el que m’agrada. Ja no em pessigue per assegurar-me que estic a ‘El Jueves’, però reconec que en els meus primers temps arribava a la redacció, deixava els originals i me n’anava corrents per evitar escoltar la terrorífica frase de “xicot, no tornes”. Amb Tato hi tinc poc a veure, l’edat potser. Però aquesta vella discussió de si els autors només poden parlar del que coneixen està superada. Si això fos així, només els vaquers podrien dibuixar un western, i no hi hauria ciència-ficció. El sentit comú i la curiositat són la inspiració més poderosa per a la imaginació.
També hi deu haver un mètode, com aconsegueixen reunir capítols solts o historietes totes les setmanes?
Cada personatge de ‘El Jueves’ té una parcel·la temàtica. El propòsit és intentar no tapar-se els uns als altres, encara que toquen la mateixa idea. Els dimecres es reuneix el consell de direcció, decidim les portades. Si no hi ha consens, el director, en aquest cas jo, opta per una, però tota la resta, inclosa l’editorial, es resol en conjunt. Després s’actua com en una redacció normal, rebent originals, maquetant-los i enviant-los a impressió, només que la majoria dels autors estan a casa seua.
Fins a quin punt han influït les noves tecnologies en la manera de treballar?
Ho han canviat tot positivament. En aquesta publicació, en què els pilars fonamentals són dibuixants, és a dir, gent essencialment informal, poder rebre en format definitiu una historieta en tan sols uns segons, el temps de descàrrega del correu, ha representat un pas de gegant. S’acurten els terminis de lliurament i de postproducció, i això significa que ‘El Jueves’ pot estar més lligat a l’actualitat.
Els puristes denuncien que en la conversió d’allò artesanal a allò tecnològic s’ha perdut textura.
Si es refereix que s’acoloreix amb ordinador, és cert que les tintes són més planes, però es continua dibuixant a mà i el producte final és igual de satisfactori. A més, la producció s’ha fet més ecològica. Ja no s’usa tant de paper ni tant de producte químic.
Hem vist superherois arribar al cine. Fins i tot Maqui Navaja, un personatge de ‘El Jueves’, va tenir el seu moment de glòria en la gran pantalla. El futur és ara l’animació?
El cas dels superherois que arriben a la pantalla és la demostració que una història pot ser contada de molt diverses maneres, i el còmic continuarà sent font d’inspiració com ho és la literatura o la realitat més mundana. Respecte de l’animació, té menys a veure amb la nostra professió del que a simple vista puga semblar. La seua manera d’usar el temps és cinematogràfica, i a més, no es dibuixa, es dissenya. Són conceptes diferents.
Ara que es parla tant del futur incert de les publicacions en paper, en competència directa amb els mitjans digitals, oferir continguts en Internet és beneficiós?
En el nostre cas ho ha sigut, només que Internet encara ha d’evolucionar molt, i no sabem què passarà. De moment, a l’aficionat del còmic el posa en contacte amb la producció mundial i amb altres ‘rarets’ a qui agrada col·leccionar exemplars de tota classe. A nosaltres ens permet mantenir una interconnexió amb el lector que és molt fructífera. En certa mesura, vivim de la imatge i, sens dubte, tenir una web ha suposat un valor afegit? i la possibilitat que ens coneguen al món sencer.
I els entenen? Les peculiaritats locals poden ser traduïdes?
Nosaltres no hem publicat en altres idiomes, però encara que allò concret no siga igual, l’essència sí que ho és. Astérix amaga molta crítica i perdre-te-la no fa que desmeresca la seua lectura. Sens dubte els Simpson són una caricatura d’una cultura molt diferent de la nostra, i no obstant això el seu èxit sembla inesgotable. Fins i tot amb les seues particularitats, al final, els temes són universals.