Parpelles i llàgrimes dolorits
El globus ocular, amb la seua còrnia, l’iris, el cristal.lí, la retina i el nervi òptic, és sens dubte la part noble de l’òrgan de la visió, però perquè es mantinga en bones condicions hi ha una sèrie d’estructures annexes el bon funcionament de les quals és imprescindible: músculs que el mouen, parpelles amb les seues pestanyes i glàndules que el protegeixen, i glàndules lacrimals que nodreixen i protegeixen el globus. Totes aquestes estructures es poden veure afectades per distintes patologies. Heus aquí les més significatives.
És la infecció més freqüent de la parpella. El mussol extern es produeix per la infecció del fol.licle pilós de la pestanya. Sol estar localitzat a la vora de la parpella, és petit i superficial. Apareix com un granet que causa dolor i enrogiment. Adopta l’aspecte d’un petit abscés que drena de forma espontània i que es cura sense més complicacions.
El mussol intern es produeix per la inflamació d’una glàndula de Meibom, situada a una profunditat major que el fol.licle pilós, per la qual cosa té dificultats de drenatge i està sotmesa a tensió. Per això fa més mal i és més difícil de curar.
De forma habitual, els mussols es tracten amb aplicació de calor local mitjançant una petita compresa calenta, 3 o 4 vegades al dia i de 10 a 15 minuts, i aplicant després una pomada antibiòtica i antiinflamatòria. De vegades els mussols, especialment els interns, tenen tendència a enquistar-se i no drenen, fet que obliga a un drenatge quirúrgic.
És la inflamació de la vora lliure de les parpelles, que generalment té caràcter bilateral (sol afectar els dos ulls al mateix temps) i recurrent. És una afecció molt habitual, especialment en persones predisposades a patir acne rosàcia o dermatitis atòpica. Es presenta a qualsevol edat i el tractament no sol ser fàcil. Les recaigudes són freqüents i pot arribar a ser molt molesta, fet que desespera els afectats.
La vora de la parpella apareix irritada i inflada, amb sensació d’ardor, picor i enrogiment. En els casos més severs es pot produir pèrdua de les pestanyes (madarosi) i també disposició anormal de les pestanyes (triquiasi), que neixen cap endins en direcció al globus ocular, la qual cosa genera problemes d’irritació.
Els símptomes no són sempre semblants, depenen de la causa que origine la blefaritis, que pot ser al.lèrgica, infecciosa, seborreica, irritativa o mixta, una barreja de totes.
En les al.lèrgiques pures, al.lèrgia a cosmètics moltes vegades, la vora de la parpella apareix enrogida per una vasodilatació marcada: és l’anomenada forma eritematosa, de tractament senzill, basat a evitar el contacte amb el producte al.lèrgic (maquillatge, cremes, contorn d’ulls…).
La forma escatosa o eczematosa, en què la vora de la parpella apareix amb lesions eczematoses, sol estar associada a la dermatitis seborreica, a problemes de refracció de l’ull no corregits i a desequilibris de la musculatura ocular extrínseca (la que mou l’ull). La vora de la parpella apareix enrogida, inflada, amb formació de petites escates blanquinoses que a vegades arriben a formar crostes. Amb el tractament i l’eliminació de les escates, la vora queda neta i pot haver-hi pèrdua temporal de pestanyes, gairebé mai definitiva.
La forma més severa és la fol.licular o ulcerosa, la majoria de les vegades d’origen infecciós, i que consisteix en una inflamació aguda o crònica, amb formació d’una zona ulcerada, crostosa, de color grogós, profunda i supurada, que origina necrosi i ulceració de la vora de la parpella amb pèrdua definitiva de les pestanyes. En els casos més greus es pot produir retracció de la parpella cap endins (ectropi). El tractament de la blefaritis infecciosa es basa en antibiòtics aplicats localment, associats o no a corticoides locals, i tractament de la patologia de base si n’hi ha: dermatitis seborreica, al.lèrgia?
La higiene de les parpelles és fonamental. Cal evitar els productes cosmètics i rentar-les amb preparats especials. A més, hi ha xampús neutres específics per a aquesta afecció, que s’apliquen amb una gasa humida.
Amb aquest nom es coneix la inflamació d’unes petites glàndules situades a la vora de la parpella, anomenades glàndules de Meibom, quan retenen material sebaci.
La secreció sebàcia retinguda a l’interior de la glàndula forma una tumoració dura, indolora. És més freqüent a la parpella superior i en persones adultes, molt rara en la infància i joventut. Sol desaparèixer en uns mesos, però de vegades persisteix, s’enquista i augmenta de grandària. Quan això ocorre arriba a produir problemes estètics i, el que és pitjor, pot comprimir la còrnia i alterar la visió.
El seu tractament sol dependre de la grandària de la tumoració. En els tumors petits, la injecció intralesional de corticoides sol donar bon resultat, però en els grans la cirurgia i l’extirpació del quist són la solució definitiva. Normalment s’efectua per la cara interna de la parpella, per la qual cosa no queden cicatrius visibles.
És la infecció del sac lacrimal per obstrucció de la via lacrimal. En el nounat l’obstrucció de la via lacrimal és l’anomalia congènita més freqüent del sistema lacrimal, i apareix en el 20-30% dels bebès, però en el 90% dels casos es resol espontàniament en les primeres setmanes de vida. S’estima normal un retard de tres setmanes des del naixement per a la completa formació del conducte, però a partir dels tres mesos es considera patològic.
Aquesta infecció es reconeix en el nounat perquè presenta un llagrimeig constant i se li formen secrecions en el fons del sac conjuntival. El tractament és inicialment conservador, i si s’infecta s’apliquen descongestionants nasals, antibiòtics i massatge de la zona. Si l’obstrucció perdura es practiquen sondatges amb irrigació del conducte, la qual cosa dóna bons resultats fins als 6 mesos. Si als 9 mesos l’obstrucció del conducte perdura, el tractament més eficaç és el quirúrgic.
L’obstrucció del conducte en els adults afecta sobretot les dones i sembla que és deguda a l’envelliment, però també es pot produir per accidents, cremades, cops o falta d’higiene. Si l’obstrucció és parcial, amb la dilatació dels punts lacrimals i el sondatge pot haver-hi prou per a resoldre el problema, però quan és completa la cirurgia sol ser l’única solució.
La dacriocistitis pot ser aguda o crònica. Quan és aguda es forma un abscés i apareix a l’angle intern de l’ull una tumefacció dura, roja, dolorosa, que es pot estendre pels voltants (parpelles, arrel nasal). Es tracta amb antibiòtics, antiinflamatoris, drenatge quirúrgic, i una vegada controlat el procés agut cal solucionar el de base, l’obstrucció. En la forma crònica, amb llagrimeig de llarga duració i secrecions de vegades mucopurulentes, el tractament és quirúrgic: es practica una senzilla intervenció que consisteix a comunicar el sac lacrimal amb el nas, de forma que la secreció lacrimal s’evacua pel nas.