Unes ciutats inverteixen en esport i el promouen molt més que altres
Un de cada dos espanyols assegura fer esport tres o més vegades per setmana i la meitat dels qui en practiquen utilitzen instal.lacions esportives de titularitat pública, segons dades publicades recentment pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), que revelen que la natació (més d’una de cada tres persones que fa esport assegura que nada quotidianament), el futbol (32%), el ciclisme (20%) i la gimnàstica de manteniment (14%) són els esports que compten amb més seguidors al nostre país. És ben sabut que, amb el transcurs dels anys, l’esport s’ha convertit en una de les activitats socials amb major arrelament entre nosaltres; no en va, l’exercici físic es vincula cada vegada més amb la salut i amb el fet de mantenir-se en forma, i a més constitueix una alternativa amena per a ocupar el temps lliure i un ressort eficaç per a conèixer gent i fer noves amistats. El que probablement és menys conegut és que la Constitució (“els poders públics fomentaran l’educació sanitària, l’educació física i l’esport”) obliga expressament l’Administració a promoure la pràctica de l’esport en la ciutadania.
La conclusió principal de l’estudi és que el desplegament d’infraestructures esportives de titularitat pública és molt diferent segons la ciutat de què es tracte (als sevillans els correspon un poliesportiu per cada 12.000 ciutadans i, als de Sant Sebastià i als barcelonins un per cada 17.000, mentre que als malaguenys els toca un poliesportiu per cada 110.000, i als madrilenys i bilbaïns un per cada 50.000), i que gairebé cap pot presumir d’un equipament esportiu satisfactori, perquè (segons la comparació amb la mitjana de les 18 ciutats) disposa d’una oferta insuficient d’infraestructures per a gairebé totes les modalitats esportives (com és el cas de Màlaga i Alacant) o bé per a un bon nombre d’aquestes (situació en què es troben Còrdova, la Corunya, Cadis, Saragossa, Bilbao, Madrid i Pamplona).
Només Barcelona i Sant Sebastià i, ja a una certa distància d’aquestes dues ciutats, Vitòria, ofereixen un desplegament suficient i equilibrat d’equipaments esportius inclosos en l’estudi: poliesportius, piscines, gimnasos, pistes d’atletisme, camps de futbol, pistes de bàsquet, frontons, pistes d’esquaix, pàdel i tennis, i pistes polivalents. És freqüent que algunes ciutats destaquen en infraestructures per a un o diversos esports, però se situen per sota de la mitjana en uns altres. Saragossa, per exemple, destaca en piscines però ofereix molt pocs gimnasos, mentre que a Cadis ocorre just el contrari: sobresurt en gimnasos i falla en piscines.
D’altra banda, després de l’examen efectuat (es va analitzar la informació i els serveis oferts als usuaris, l’estat de conservació i netedat de les instal.lacions, l’accessibilitat per a discapacitats i la seguretat dels edificis i equipaments, a més de la vigilància de les instal.lacions) una vegada visitades les 144 instal.lacions esportives estudiades en les 18 ciutats, el 7% d’aquestes instal.lacions obtenen com a nota final un suspens i el 15% es queda en un mediocre “acceptable”, la qual cosa significa que més de dues de cada deu tenen un ampli marge de millora. Veient-ho des de l’enfocament més optimista, gairebé la meitat són molt bones o excel.lents. Amb una valoració més discreta però també satisfactòria, el 30% de les instal.lacions esportives visitades van obtenir una nota final de “bé”.
L’apartat amb pitjor nota global va ser la informació facilitada als usuaris i la diversitat de serveis oferts a aquests, prestacions en què suspenen una de cada quatre instal.lacions, la qual cosa es comprèn millor quan es coneix que en el 40% de les infraestructures visitades no s’exposaven els preus i les tarifes dels serveis oferts i que en el 17% ni tan sols s’informava sobre les normes generals d’ús de les instal.lacions. El millor va ser la seguretat dels edificis i equipaments i el seu estat de manteniment i netedat: en aquestes dues qüestions la nota mitjana de les 144 instal.lacions va ser “molt bé”.
Les instal.lacions esportives amb una millor valoració conjunta -per ciutats- van ser les visitades a Barcelona, Màlaga, Oviedo, Sant Sebastià, València i Saragossa. Les més mal parades van ser les analitzades a Cadis (van suspendre el 60% de les visitades), seguides de les de Còrdova, Granada i Sevilla.
Comentari a banda mereix l’accessibilitat per a discapacitats, i ha de ser positiu: només en una de cada deu instal.lacions esportives visitades l’accessibilitat va ser globalment deficient. Ara bé, el 17% de les instal.lacions manquen de lavabos adaptats (dues de cada tres a Alacant i Còrdova) i el 15% no van confirmar a aquesta revista si la piscina disposava de grua per a facilitar l’accés a aquest col.lectiu.
Un indicador eloqüent de l’atenció que presten les ciutats a la pràctica de l’esport és la inversió que realitzen cada any els municipis en aquest apartat. CONSUMER EROSKI va sol.licitar aquesta informació als 18 ajuntaments avaluats en aquest estudi, i va comprovar que la mitjana de despesa al 2005 va ser de 42,5 euros per habitant, encara que algunes ciutats, com ara Madrid (100 euros) i Oviedo (73 euros), van invertir molt més que la mitjana i unes altres molt menys: València (19 euros per habitant), Alacant (21 euros), la Corunya i Còrdova, les dues amb només 23 euros invertits en esport per habitant.
Netedat i manteniment de les instal·lacions
Només en el 4% de les instal.lacions es van veure deficiències en l’estat de manteniment i en la netedat que els van fer merèixer un rotund suspens, per la qual cosa la mitjana d’aquest apartat és un molt bé. Les principals irregularitats detectades van ser el mal estat de conservació i l’excessiva vellesa que mostraven un de cada deu vestidors (es van visitar més de 500 vestidors en les 144 instal.lacions) i el 12% de les zones de dutxes. Es van trobar lavabos arrancats, rajoles trencades o amb perill de caure, esquerdes a les parets a causa de la humitat, canonades oxidades, etc.
Encara que només el 4% d’aquests estava en males condicions de netedat i higiene (a Cadis ocorria en un de cada quatre vestidors visitats i a Granada i Pamplona en dues de cada deu). A més, el 8% dels vestidors i el 12% dels lavabos no tenien papereres o recipients per a dipositar residus i deixalles. Així mateix, el 6% dels lavabos mancaven de paper higiènic (sis de cada deu a Pamplona i el 40% a Granada) i fins a un 28% no disposava de sabó. Com a dada positiva cal assenyalar que únicament el 3% dels vestidors mancava de dutxes amb aigua calenta.
Finalment, es van trobar estances amb males olors en una de cada deu instal·lacions esportives visitades (la proporció a Pamplona, Cadis i Valladolid supera el 30%), sobretot a causa de la falta de ventilació de vestidors o sales de musculació.
Mereix de mitjana un molt bé: només el 5% de les instal.lacions suspenen en seguretat, encara que un altre 12% s’ha de conformar amb un mediocre “acceptable” dins d’aquest apartat. La majoria d’instal.lacions esportives municipals estan equipades amb mesures de seguretat: més del 90% disposa de llums d’emergència i extintors a la vista dels usuaris en els espais que així ho requereixen. Tot i això, el 14% (dues de cada tres d’Alacant i el 60% de les de Cadis i Granada) no disposen de cartells indicadors de sortida d’emergència. Altres mesures no estan tan esteses: el 27% de les instal·lacions manca de mànegues, el 58% de portes tallafocs i el 91% de polsadors d’emergència.
Continuant amb la seguretat dels recintes, en el 8% es van observar elements que poden posar en perill la integritat física dels usuaris, com ara rases i paviments deteriorats, tanques en mal estat o caigudes, sòls molt relliscosos en els vestidors, zones d’obres pròximes a les pistes o camps d’esports, etc. Aquestes deficiències es van observar en dues de cada deu instal.lacions de Vitòria, Sevilla, Pamplona, Granada i Cadis.
Hi havia personal de seguretat (guardes jurats) només en el 7% de les instal·lacions (40% de les de Cadis), encara que tan sols en el 6% de les instal·lacions no hi havia ningú (bidells, conserges ni personal de manteniment) que atengués el bon funcionament de la instal·lació. En la meitat de les instal.lacions hi ha càmeres de seguretat (en totes les de Saragossa i Bilbao) en tot o en part dels recintes, encara que es van observar dependències amb poca il.luminació en el 6% de les instal·lacions. Quant a la presència de socorristes, totes les instal·lacions esportives amb piscina que es van poder visitar (algunes estaven tancades) disposaven almenys d’un socorrista.
Informació a l'usuari i serveis disponibles
Les pitjors valoracions de l’estudi són per a aquest apartat, que de mitjana només aconsegueix un acceptable. Una de cada quatre instal.lacions visitades suspèn l’anàlisi i el 22% es queda en un exigu aprovat. Entre les mancances principals destaca la falta de personal en recepció (en el 8% de les instal.lacions) per a atendre els usuaris (a Valladolid en la meitat de les instal.lacions i a Alacant en una de cada tres). A més, la senyalització de les instal.lacions va ser deficient en el 13% dels casos (no s’indica on condueixen els corredors o on es troba cada dependència), no hi ha plànols de situació en el 62% de les instal.lacions (cap instal.lació d’Alacant, Bilbao, Còrdova, la Corunya i Granada disposa d’aquest tipus de senyalitzacions) i els cartells indicatius són molt insuficients en el 23% dels casos.
Pel que fa al tipus de cartells i indicacions exposats, la informació a l’usuari és notòriament deficient: en el 40% ni tan sols informen sobre els preus i les tarifes, en el 36% no s’exposen cartells amb l’horari d’obertura i tancament del recinte o dels serveis disponibles (a Granada, Sevilla i Valladolid cap de les instal.lacions informa sobre això) i en el 17% dels recintes no s’informa sobre les normes d’ús generals de la instal.lació.
Entre els serveis oferts als usuaris, destaca que el 89% de les instal.lacions compten amb taquilles (encara que en la meitat de les visitades a Cadis no n’hi ha, igual com en el 40% de les de Sevilla i Pamplona). En canvi, només en el 9% dels recintes hi ha papereres o contenidors de reciclatge, només el 5% disposen de biblioteca, el 6% de sala de jocs per a xiquets i menys del 3% disposen de guarderia. Els serveis més habituals són els telèfons públics, el bar o la cafeteria (oberta al públic), les màquines expenedores de begudes i la sauna. La necessària dependència sanitària (bé infermeria, bé farmaciola) es va trobar clarament senyalitzada en el 77% de les instal.lacions (en totes les de Sant Sebastià, Oviedo, Bilbao i Alacant, però només en el 20% de les de València i en una de cada tres de les de Còrdova).
Les 144 instal.lacions visitades mereixen de mitjana un bé en accessibilitat, perquè només en una de cada deu pot qualificar-se l’accés com a deficient. Així i tot, el 17% manquen de lavabos adaptats (dos de cada tres a Alacant i Còrdova). Quant als accessos, en el 13% de les instal.lacions esportives hi ha escales per a accedir a les dependències o estances (hi destaquen negativament les de Cadis: en el 60% no hi ha rampes o ascensors que salven aquests obstacles, i el mateix ocorre en gairebé la meitat de les instal.lacions de Bilbao i en una de cada tres de Valladolid i Còrdova). Quant a l’accés des de l’exterior, només en una de cada deu instal.lacions és necessari pujar escales. Les ciutats que tenen un pitjor accés des de l’exterior són Còrdova (la meitat de les instal.lacions tenen escales a fora no salvades amb rampes), Bilbao (un 43%), Cadis i Madrid (en una de cada quatre).
Finalment, només el 53% de les instal.lacions esportives reserven aparcaments per a persones amb discapacitats als voltants (a Alacant, Còrdova i Granada cap no compleix aquest requisit, en canvi a València i Sant Sebastià totes les instal.lacions visitades disposen de places d’aparcament reservades als voltants).
Els ajuntaments consultats inverteixen quantitats ben diferents en esport. En termes absoluts, Madrid (més de 311 milions d’euros) i Barcelona (gairebé 75 milions) són les ciutats que més gasten en esport. Sevilla destina a aquest concepte gairebé 30 milions d’euros, Múrcia 25 i Saragossa poc més de 19 milions. A la cua se situen Cadis (una mica menys de 5 milions d’euros) i la Corunya (a penes cinc milions i mig d’euros).
Tot i això, convé fer una sèrie de matisacions importants: el pes dels pressupostos destinats a l’esport (manteniment, conservació i construcció d’instal.lacions, pagament del personal, oferta de cursos i programes, etc.) en les 18 ciutats és de només el 4,2%, de mitjana dels pressupostos totals de cada ajuntament. Els municipis que més diners van destinar al 2005 a l’esport van ser Oviedo (el 8,4% del pressupost de l’Ajuntament va ser destinat a l’esport l’any passat), Madrid (el 7,2%), Múrcia (el 6,8%) i Valladolid (el 5,5% del pressupost municipal). La resta de ciutats destina menys del 5% dels seus pressupostos anuals a la inversió en matèria esportiva. A la cua se situen Màlaga (el 2%), València i Alacant (menys del 3%).
Quant a la despesa per habitant, els 18 municipis van gastar al 2005 una mitjana de 42,5 euros per habitant en matèries relacionades amb l’esport. Així i tot, hi ha importants diferències: València, Còrdova, Alacant i la Corunya es van gastar menys de 23 euros en esport per habitant a l’any, enfront de Múrcia (63 euros per habitant a l’any), Oviedo (més de 72 euros per habitant a l’any) i Madrid (100 euros per habitant/any).
Quant costa fer esport?
Així, el preu de l’abonament de temporada per a majors de 18 anys durant el passat any 2005 costava a Vitòria 78 euros i a Bilbao 98 euros, mentre que a Oviedo se’n pagaven gairebé 50 euros més. En canvi, en altres ciutats l’abonament és mensual, com a Granada i Alacant, on es paguen 25 euros al mes (amb tots els serveis inclosos). Màlaga, Còrdova, Pamplona i Valladolid aplicaven tarifes semblants: entre 30 i 35 euros mensuals per l’accés a totes les instal.lacions.
Està molt estesa la possibilitat d’optar per abonaments de caràcter familiar (només Cadis i Còrdova no n’ofereixen), ja siguen mensuals o anuals. A Vitòria, Pamplona i Múrcia es preveuen descomptes de fins al 80% respecte de la tarifa normal, sempre segons el nombre de membres de la família. A la Corunya el preu de l’abonament familiar és de 23 euros mensuals; a València, Oviedo i Granada es paguen al voltant de 35 euros al mes; a Valladolid, 43 euros i a Barcelona hi ha notables diferències entre distintes instal.lacions esportives municipals: les tarifes oscil.len entre el 32 i el 60 euros pel mateix abonament familiar. Pel que fa als abonaments per temporada per a famílies (normalment de nou mesos) destaquen les assequibles tarifes de Bilbao (la tarifa familiar vorejava al 2005 els 142 euros, és a dir, a penes 16 euros mensuals) i Saragossa (al voltant de 100 euros per temporada).
Els pensionistes i majors de 60 o 65 anys també es poden beneficiar de descomptes importants. A les piscines de Saragossa paguen al voltant d’11 euros al mes, mentre que a Oviedo paguen prop de 20 euros. La Corunya, Granada, Pamplona i València coincideixen en les tarifes per als més grans de 65 anys, al voltant de 18 euros mensuals durant l’any passat, mentre que a Vitòria, Bilbao, Sant Sebastià i Còrdova s’apliquen descomptes per a aquest col.lectiu de fins al 70 % respecte de la tarifa normal.