La visió dels habitants del cel
El “birdwatching”, nom en anglès d’aquesta afició, és una activitat que mou passions i molts diners. Els seus practicants són una valuosa entrada de divises en forma d’ecoturisme per a països com Costa Rica, Madagascar o Kenya, i per a d’altres que valoren cada vegada més a un turista que combina poder adquisitiu i respecte pel medi ambient. Segons una enquesta de la Universitat de Stanford, 69 milions de nord-americans majors de 16 anys practiquen aquesta afició. Al Regne Unit, un altre dels països amb més seguidors del món al costat dels Estats Units, s’organitza a l’agost la “British Birdwatching Fair”, una fira que atreu tots els anys, a la localitat de Rutland, milers d’aficionats i professionals de tot el món. A Espanya aquest tipus de turisme es troba en un estat incipient, encara que algunes comunitats autònomes, com ara Extremadura o Andalusia, compten amb diferents iniciatives, i són cada vegada més les cases rurals que ho ofereixen entre les seues activitats de temps lliure.
Una altra dada que indica el fervor cap a les aus és el nombre d’associacions i associats registrats a tot el món. A Espanya, a més de la principal associació conservacionista especialitzada en aus, la Societat Espanyola d’Ornitologia, SEO/BirdLife, que compta amb uns deu mil socis, s’han creat diverses agrupacions i federacions amb un interès específic en les aus, i fins i tot en alguna espècie en particular.
A més de l’entreteniment i del gaudi de la naturalesa, l’interès científic pot resultar un altre al.licient. L’ornitologia, al costat de l’astronomia, és una de les ciències que atreu més aficionats, que representen una valuosa font de dades per a la ciència professional.
Qualsevol comunitat autònoma disposa de paisatges naturals que alberguen una enorme diversitat d’espècies ornitològiques. El delta de l’Ebre, el parc nacional de Doñana a Huelva, les llacunes de Villafáfila a Zamora, Gallocanta a Terol, les salines del cap de Gata a Almeria, l’albufera de València, els alzinars extremenys, les llacunes de Toledo, el parc nacional de La Tablas de Daimiel, els marenys de Santoña o el parc nacional de Garajonay a les Canàries són només algunes mostres d’una llarga llista. De fet, Espanya és el país europeu que alberga més àrees d’importància internacional per a les aus, segons l’inventari de SEO/BirdLife, que comptabilitza fins a 391 zones al nostre país. Segons aquest treball, l’alt nombre d’aquests espais no es correspon amb el de Zones d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) -figura legal de la normativa comunitària-, declarades a Espanya, que no passen de 170. Per comunitats autònomes, Extremadura posseeix la major extensió en bon estat per a la conservació de les aus, amb un 74% del seu territori dedicat a aquestes zones, mentre que les Canàries és la que n’alberga un nombre més gran, amb un total de 65.
A més, l’inventari de SEO/BirdLife denuncia que les principals amenaces de les aus a Espanya són les transformacions de regadius, la construcció d’infraestructures com embassaments o carreteres, la industrialització i la urbanització.
El nombre d’aus que poden detectar-se a Espanya és enorme: de les 514 espècies europees, la meitat nidifiquen a Espanya i per a un centenar més és zona de pas o d’hivernada, segons dades de SEO/BirdLife. Desafortunadament, el nombre d’aquestes espècies que es troben amenaçades també és elevat. Unes 160 espècies necessiten mesures de conservació a Espanya, entre les quals algunes que només es troben al nostre territori, com ara el pinsà trompeter, la hubara, la fotja banyuda, el corredor, l’alosa becuda i les espècies endèmiques canàries. Així mateix, la baldriga balear, la trenca, l’àguila pescadora i el pinsà blau de Gran Canària són algunes de les espècies que es troben en perill crític d’extinció a Espanya.
Després de l’elevada mortalitat que va sofrir en el desastre ecològic del “Prestige”, el somorgollaire (una au marina) serà possiblement la primera espècie a extingir-se a Espanya, segons SEO/BirdLife. Per fortuna, l’estat d’altres espècies ha millorat els últims anys, com és el cas de les cigonyes blanca i negra, el gall de canyar (o polla blava), l’oroval (o martinet ros), el capó reial, l’ànec capblanc, el trencalòs o l’àguila imperial ibèrica, gràcies a l’esforç d’entitats públiques i privades i a una conscienciació més gran de la ciutadania. Els observadors d’aus conscienciats pel medi ambient i les distintes associacions conservacionistes no sols gaudeixen del plaer d’observar, sinó també de la protecció i la millora de la situació d’aquests animals i dels enclavaments en què viuen.
Amb l’ús d’alguns trucs senzills, a més de bones dosis de paciència, es pot aconseguir observar un variat nombre d’aus, tant si ens traslladem a la naturalesa més salvatge com si vivim al camp o a la ciutat, o si disposem d’un jardí, o únicament d’un balcó o l’ampit d’una finestra:
- Intentem observar-les a primeres hores del matí o al capvespre, que és quan en general estan més actives -excepte les aus nocturnes-.
- Si és possible, situem-nos amb el vent de cara per a evitar ser delatats per l’olor, i siguem molt silenciosos.
- Com a material recomanable, a més de roba i calçat adequats per a la naturalesa (de colors neutres i escollits depenent de les condicions meteorològiques), es recomana fer servir prismàtics amb una bona relació augments-lluminositat (10×50, 8×30 o 12×60) i guies de qualitat.
- Una de les millors formes d’atreure les aus és oferir-los aliment. Trossos de coco, llavors, fruits secs o molles de pa atrauran una gran varietat d’ocells, i és recomanable instal.lar una o diverses menjadores per a tenir més èxit. Si a més de menjar els oferim una llar -per mitjà de caixes niu, per exemple- podrem atreure-les perquè crien al nostre voltant.