Canvis sense crisis
És curiós observar com al llarg de la vida els canvis en la nostra forma de ser es produeixen sense que quasi ens n’adonem. Modifiquem el caràcter com una reacció a determinats esdeveniments i no com a resultat d’una planificació voluntària. Es viu, però es revisa poc la vida, potser duts per la creença errònia que la personalitat no canvia. “Un o una és així, i ja està”, se sol dir. Tot i això, es pot canviar per a millorar un mateix i per a millorar les relacions amb els altres. En definitiva, es poden revisar els patrons de conducta i conformar el caràcter més pròxim al gust propi.
A més, ens agrade o no, en el creixement personal propi apareixen necessitats que abans no existien, i això impulsa la persona a efectuar modificacions en la seua manera de viure. Aquesta necessitat es coneix com a crisi, una idea a la qual s’assigna de manera habitual un significat negatiu perquè defineix una fase en què la persona experimenta un nivell d’angoixa més alt del normal. Per a superar-ho, i assumir-ho, cal entendre que el canvi és natural, i també ho són la incertesa i la por que comporta, perquè impliquen el pas d’un estat conegut a un altre de desconegut, d’uns hàbits a uns altres.
Els hàbits es desenvolupen a mesura que vivim i estableixen les formes predeterminades d’actuar en una situació. Això és així perquè tendim a repetir les conductes que en ocasions anteriors ens han donat bons resultats o, almenys, ens permeten conèixer amb certesa què obtindrem. En la conformació d’aquestes pautes de comportament estem influïts per les característiques de la nostra personalitat. Per tant, en certa mesura seguim el dictat d’una tendència innata i involuntària. Però només en certa mesura, ja que amb el pas del temps les conductes s’arrelen a força de practicar-les.
Per això convé revisar-les i, si cal, reformar-les. No sempre resulta fàcil, però de vegades no hi ha més remei, sobretot si volem alliberar-nos del que representa un obstacle per a fer real la possibilitat de ser més feliços. No en va, la motivació per a afrontar una situació és sempre satisfer alguna necessitat.
Les necessitats de les persones van transformant-se a mesura que van recorrent les etapes del desenvolupament personal, que no sempre es corresponen amb els canvis físics que experimenta el cos, però sí amb l’arribada d’una nova etapa en què es presenten noves exigències. Aquesta ansietat davant els efectes del pas del temps i els canvis personals ha donat lloc al conegut concepte de les “crisis de la vida”. En un principi es va parlar de la crisi de la meitat de la vida, que se situava entorn dels 40 anys, però aquesta idea s’ha expandit fins a abraçar diverses “crisis” que marquen el pas d’una etapa de desenvolupament a una altra. No importa quina siga l’edat que es tinga. Quan toca créixer, toca.
A la idea de crisi s’assigna sempre un significat negatiu, amb la qual cosa es dóna a entendre que és una fase en què la persona experimenta un nivell d’angoixa més alt del normal. Això és natural, ja que implica el pas d’un estat conegut a un altre de desconegut, i la incertesa que això genera produeix un augment d’inseguretat. Tot i això, aquest temor a allò desconegut no pot conduir a la negació de portar a terme els canvis que el desenvolupament personal exigeix, perquè si ocorre així, s’exerceix una mena de violència contra un mateix.
Aquesta situació violenta resulta a més gratuïta, ja que per més que ho intentem, mai no podrem tornar a l’estat en què ens trobàvem abans. Un altre factor que contribueix a empitjorar les coses és que totes les persones no maduren ni es desenvolupen al mateix temps. Per causes genètiques i ambientals, cada persona té el seu ritme i està preparada per a passar d’una etapa a una altra de la vida en un moment determinat que no té per què coincidir amb el de les persones que l’envolten. Pot ocórrer que quan se senten noves necessitats i se sotgen nous horitzons, els amics o la parella no entenguen què és el que està passant, perquè per a ells aquest moment encara no ha arribat.
Per poder canviar la nostra situació hem de transformar la nostra conducta, i hem de ser sincers amb nosaltres mateixos per a variar el rumb. Podem imaginar que buidem la motxilla amb què carreguem en el transcurs de la vida, en traiem el que pesa però que no és necessari, i així es pot seguir caminant i es pot omplir de nou. Aprofitar les crisis significa revisar la vida:
- Quan es tracta de canviar hàbits, és necessari distingir entre el que constitueix part de l’estructura de la nostra personalitat (i, per tant, difícilment modificable) i el que sí que es pot canviar.
- Eliminar costums, vicis o manies sempre resulta penós perquè són conductes que s’han incrustat de manera important en la nostra manera de ser. Però l’esforç del canvi sempre val la pena.
- Siguem conscients que mentre no es produïsquen els canvis, ens seguiran ocorrent les mateixa coses que fins ara.
- Un dels factors més importants per a poder assumir la transformació és la sinceritat amb un mateix. Ha d’arribar un moment en què deixem de banda la tendència a autoenganyar-nos per a no complicar-nos la vida.
- És necessari analitzar cadascuna de les creences que s’han anat instal·lant en la nostra vida i determinar quines ens afavoreixen o ens perjudiquen.
- És important considerar l’oportunitat que altres persones -potser professionals- intervinguen ajudant-nos en els processos de canvi, no tant donant-nos consells, sinó oferint-se a ser espills de la nostra pròpia persona perquè cadascú es puga examinar amb més deteniment per a poder jutjar i actuar amb més encert.