A cada llar, la seua mascota
Sis de cada deu llars espanyoles gaudeixen d’un animal de companyia. A les cases i als pisos del nostre país viuen tretze milions de gossos, cinc milions i mig de gats i més de quatre milions d’ocells. Aquest auge de les mascotes no s’ha vist frenat pel seu cost. De fet, cada espanyol es gasta 499 euros a l’any en el manteniment del seu fidel ‘amic’. La cara amarga d’aquesta beneficiosa afició la constitueix el percentatge d’abandonament. Segons ASOFACA (Associació per al Foment de l’Adopció d’Animals de Companyia Abandonats), el 60% de les famílies que conviu amb una mascota l’abandona al cap de pocs mesos. En total, deixem al carrer 200.000 animals cada any. Aquestes dades ratifiquen el missatge que les associacions d’animals no es cansen de repetir: és millor adoptar mascotes que s’han quedat sense amo que no adquirir-ne una.
Les visites regulars al veterinari (i les despeses derivades), l’atenció diària, les cures i les preocupacions que ocasionen passen a formar part de la nostra vida. A més, no totes les mascotes s’ajusten als diferents estils de vida. Els hàbits de cada persona o de la família són un factor determinant per a inclinar-se per un tipus d’animal. L’atenció que exigeixen serà més gran o més petita depenent de la raça, l’espècie o fins i tot el sexe de l’animal.
Gossos
Els gossos són els ‘reis’ dins de les mascotes. Fidels i afectuosos, s’han convertit en els animals de companyia més populars.
- Per als infants. Talla petita: cavalier king charles, carlí, westie, teckel de pèl dur, cocker. Talla mitjana: épagneul bretó, retriever del Labrador, golden retriever. Talla gran: sennenhund bernès, bouvier de flandes, leonberg.
- Persona sola: llebrer, carlí, buldog.
- Persona esportista: retriever del Labrador, cairn terrier, labrit, gos d’atura.
- Persona que viu en un pis: papillon, yorkshire, caniche.
Sexe. Generalment, les femelles són més casolanes i millors per a un pis. A més, són més afectuoses que els mascles, però cal tenir en compte els seus dos períodes de zel anuals. Els mascles, en canvi, són més independents i territorials, i solen tenir un caràcter més dominant amb les persones i els gossos del seu entorn, per la qual cosa la seua educació ha de ser més estricta.
Cost de manteniment. Entre 270 i 1.300 euros anuals, inclosos el menjar i els veterinaris. Si optem per un cadell, el primer any cal pagar prop de 210 euros en vacunes, desparasitació i xip d’identificació (obligatori), als quals cal afegir uns 80 euros si s’esterilitza (aquesta operació és més cara quan el gos és adult).
Obligacions diàries. Cal passejar-los tres vegades al dia, i un dels passejos s’ha de prolongar durant una hora. A més, cal jugar amb ells almenys quinze minuts. Quant a l’alimentació, fins que tenen quatre mesos se’ls ha de donar quatre racions diàries (el veterinari ens informarà sobre la quantitat), tres preses fins als sis mesos, dos fins als vuit mesos i a partir de llavors n’hi haurà prou amb una presa diària, sense oblidar l’aigua fresca. Si tenen el pèl llarg necessiten una raspallada diària, i setmanal si són de pèl curt.
La compra. Si en comptes d’adoptar un gos preferim adquirir-lo, comprovem que es deixa manipular sense mostrar-se espantat ni agressiu; que no té senyals de secreció ocular o nasal; que no presenta taques a l’interior de les orelles; que té les dents blanques i agudes i que l’alè no li fa mala olor. La pell ha de ser molt elàstica, neta i sense zones enrogides. Si comprem un cadell, que no siga excessivament panxut. Pot ser símptoma que té cucs.
Preu. Un gos amb pedigrí costa entre 240 i 2.000 euros, encara que en les consultes veterinàries hi ha cartells que anuncien que es regalen cadells o gossos adults. Tampoc s’han de descartar els albergs per a gossos.
Gats
Un dels millors animals de companyia per a habitatges petits. Amb l’espai de la pròpia llar en tenen prou. Són animals nets i s’adapten al seu amo, siga una persona jove i solitària, un ancià que passa moltes hores a casa o un xiquet, sempre que es mostren afectuosos amb ells. Cal recordar que són molt dormidors i que no fan tanta vida familiar com un gos.
- Xiquets: siamès, chartreux.
- Persona sola: sagrat de Birmània.
- Persona que viu en un pis: persa xinxilla, blau de Rússia.
Sexe. En general, els mascles són molt afectuosos. Els encanta que els malcrien, i poden passar llargues estones sobre els nostres genolls, però tendeixen a escapar-se de la llar en l’etapa de pubertat a la recerca de femelles i a marcar la casa com el seu territori. En canvi, les femelles són més independents i apassionades, i tendeixen a ser més caçadores sense allunyar-se tant de la llar. Els seus zels repetits poden ser causa d’embarassos no desitjats o de miols molestos en algun moment.
Cost de manteniment. Entre 500 i 1.000 euros anuals, inclosos el menjar, la sorra i el veterinari. Si optem per un cadell, el primer any s’han de pagar prop de 180 euros per vacunes i desparasitació, als quals cal afegir 60 més si s’opta per esterilitzar-lo (aquesta operació és més cara quan el gat és adult).
Obligacions diàries. Cal jugar amb ells almenys quinze minuts, alimentar-los entre tres i quatre vegades al dia fins als sis mesos i una o dues vegades a partir d’aquesta edat. També cal canviar-los la sorra, raspallar-los el pèl diàriament si el tenen llarg i setmanalment si són de pèl curt.
La compra. Cal triar un gatet actiu i juganer que suporte les carícies i les manipulacions. Ens hem de fixar en el pèl, que ha de ser llis i brillant. No ha de presentar zones de pell sense pèl. Tampoc ha de tenir crosta sota els dits, i els ulls han d’estar nets i clars (sense taques en les còrnies), ben oberts i amb la tercera parpella absent. Si es tracta d’un gatet blanc d’ulls blaus, provem de fer soroll per veure si sent. A vegades aquests gatets són sords.
Preu. Un gat de raça pot costar entre 600 i 1.200 euros, encara que també es pot trobar en albergs per a animals abandonats o preguntant en qualsevol consulta veterinària.
Altres animals
Són molt diferents entre si: el conillet d’Índies és un animal molt tranquil, mentre que el ratolí i la rata són més juganers; el conill nan i la xinxilla són afectuosos, i aquesta última, juntament amb l’hàmster i el ratolí, són animals nocturns, mentre que el conill nan i el conillet d’Índies també estan actius de dia.
Aquests animals no oferiran les mateixes demostracions d’afecte que es rebrien d’un gos o un gat i la seua mitjana de vida és més curta. Un xiquet menut podria tenir dificultats per a comprendre que, des del punt de vista afectiu, no podrà compartir gaire amb ell.
Són la mascota ideal per a persones de la tercera edat perquè no exigeixen molt de treball i acompanyen permanentment les seues hores de soledat. Si el que es busca és un ocell cantor, la primera opció són els canaris. Si a més de veu busquem exotisme, el trobarem en una merla shama asiàtica, en un rossinyol del Japó o en un mesia. Qui preferisca un ocell parlador, haurà de triar entre un lloro gris o un minà de l’Himàlaia. La pitjor època per a comprar ocells és a l’estiu, perquè tots els ocells, excepte els papagais, fan la muda completa del plomatge.
Són mascotes molt fàcils de mantenir. No fan soroll, no fan olor, no cal treure’ls a passejar ni ens desperten de bon matí amb els seus cants. Habitualment es tenen en peixeres, però no són el medi més adequat per a albergar-los. A més, no podem introduir a les peixeres els peixos anomenats tropicals. La millor opció és instal.lar un aquari complet, això sí, sense oblidar la inversió i les cures que això comporta.
Serps, taràntules, iguanes, tucans, mones i qualsevol animal amb l’apel.latiu d'”exòtic” causen furor, sobretot entre els més joves. Necessiten una atenció especial que moltes vegades passen per alt els seus amos. El nostre clima pot variar molt respecte del que l’animal necessita i no totes les espècies es poden adaptar a un nou hàbitat. A més, el menjar que se’ls ha de subministrar no és convencional, i un canvi en l’alimentació genera desajustos.
Aquest tipus de mascotes són recomanats només per a persones realment responsables i amants dels animals, amb possibilitats d’oferir-los unes condicions de vida al més semblants possibles al seu lloc d’origen i molta dedicació. Si tot i així ens decidim per un animal exòtic, exigim el certificat CITES (Convenció sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna i flora silvestres), on es demostre la seua procedència i la legalitat de la venda.
- La convivència amb animals domèstics no està exempta de riscos per a la salut. El pèl de gats, gossos, rosegadors i cavalls, per exemple, pot produir al.lèrgia. Els animals que no estiguen controlats per un veterinari i vacunats poden causar malalties que comporten perill per a la salut en el cas de les dones embarassades.
- Estudiem el nostre entorn, que serà el de la nostra mascota. Si vivim sols o amb xiquets petits o adolescents, considerem el temps de què disposem.
- S’ha de tindre en compte la grandària de l’habitatge.
- Analitzem bé què és el que busquem i quines són les nostres motivacions. Un gos ens acompanyarà en els nostres passejos amb entusiasme, però si ens agraden molt les pel.lícules a casa o passar les tardes llegint no hi ha res millor que un gat. I triem amb atenció també la raça, cadascuna té la seua personalitat.
- No adquirim o adoptem un animal de forma impulsiva. Pot acabar abandonat.
- Hem de saber que un gos o un gat mestís no ha d’envejar res a un de raça. Fins i tot solen ser més sans i viure més temps i, per descomptat, poden ser tan bonics com un gos o un gat amb pedigrí.