Sobrevolar el món amb la pantalla del monitor
El programa Google Earth s’acosta com cap altre al desig infantil de recórrer el món volant en qualsevol direcció. Igual com amb els mapamundis convencionals, amb aquesta aplicació es pot jugar a fer girar el mapa de la Terra i aturar-lo en un punt concret. La gran diferència és que tant el detall com el realisme d’aquesta versió digital del planeta són infinitament superiors a la dels globus terraqüis, que encara avui molts xiquets conserven als seus escriptoris.
Per ‘volar’ per sobre el món n’hi ha prou de tenir un ordinador relativament recent, una bona connexió a Internet i el programa Google Earth. Si el que es desitja és consultar mapes o fotos aèries sense més complicacions, es disposa d’alternatives tan interessants com el SIGPAC espanyol, Yahoo! Maps o Google Maps.
Però l’espectacularitat de Google Earth no té comparació amb altres aplicacions semblants. Des que va aparèixer, fa poc menys d’un any, aquest programa gairebé s’ha convertit en un fenomen social. L’aplicació es descarrega gratuïtament per a ús domèstic des d’un web (http://earth.google.com) a l’ordinador i s’ha d’utilitzar connectats a Internet (les imatges es descarreguen automàticament a mesura que s’usa).
Mitjançant una composició de fotografies via satèl·lit que se superposen tant en horitzontal com en capes de resolució vertical, Google Earth recrea el planeta Terra i l’ajusta perquè càpiga en la pantalla de l’ordinador. El que l’usuari veu no difereix molt de la visió que tenen els astronautes o els pilots des de les cabines de les seues naus.
Cal dir, però, que en Google Earth no totes les zones tenen la mateixa resolució. En altres paraules, no sempre és possible acostar-se a l’objectiu fins a veure’l amb una precisió tal que el faça recognoscible. Les àrees més detallades són els Estats Units i el Canadà. Les zones amb més resolució es reconeixen amb facilitat perquè el seu color és d’un terrós rogenc. Les capitals de província espanyoles estan prou detallades i l’usuari pot ‘descendir’ fins a nivells que fan recognoscible el nucli urbà.
N’hi ha prou d’escriure a la casella el nom de la ciutat i, seguit d’una coma, el país perquè el programa porte ‘de passeig’ l’usuari al destí desitjat. Per exemple ‘Valencia, Spain’. Si es desitja fer el ‘vol’ d’una manera més pausada i contemplar el paisatge, és possible modular la velocitat del ‘viatge’ simplement impulsant la imatge amb el ratolí.
També es pot modificar la perspectiva amb què es contemplen les fotografies. Estan enfocades per defecte en perpendicular respecte de la superfície terrestre, però el programa disposa d’un modulador que gira el pla fins a 90º (fins a situar la imatge en paral·lel amb el terra), recurs útil en ciutats com Nova York, en què s’ofereix una recreació informàtica dels edificis.
En la seua curta existència, Google Earth ha despertat passions a la Xarxa. Milers d’internautes rastregen la seua superfície a la recerca d’avions, monuments i fins i tot ovnis. També revistes com National Geographic introdueixen els seus reportatges i les seues infografies en el programa, de forma que a mesura que volem sobre Google Earth tenim la possibilitat d’accedir a interessants informacions interactives.
Però el programa no tan sols té el component lúdic i cultural de poder viatjar per tot el món sense sortir de casa (és idoni per a ensenyar geografia, perquè es poden delimitar les fronteres), sinó que serveix per a trobar restaurants, hotels, hospitals o comissaries de policia, per exemple, ja que el seu emplaçament es pot superposar a les imatges. Volkswagen ha presentat un navegador GPS en què en comptes de mapes ofereix les imatges de Google Earth.
A més, el sistema està obert perquè qualsevol hi “marque” els seus llocs d’interès. Un web basc, Tagzania (http://www.tagzania.com) simplifica aquesta feina i permet ‘etiquetar’ llocs en aquests mapes. La utilitat? Totes les que se li ocórreguen a l’usuari, des de marcar els clots a les carreteres d’Osca (una iniciativa que va transcendir a la premsa local) fins a indicar els emplaçaments dels primers besos dels internautes.
El web Google Maps (http://maps.google.com/) ofereix les mateixes imatges però sense l’espectacularitat de “volar-hi” per sobre i amb l’avantatge de no descarregar cap programa. Si Google Earth només funciona amb desimboltura en ordinadors amb àmplies prestacions (com a mínim un processador Pentium III a 500 Megahertzs, 128 bits de memòria RAM, una targeta gràfica amb capacitat 3D des de 16 megabytes i 200 megabytes de memòria de disc dur), Google Maps funciona sense problemes en qualsevol ordinador amb menys de quatre anys.
També el buscador Yahoo! té el seu servei cartogràfic: Yahoo! Maps (http://maps.yahoo.com/). Es tracta d’una pàgina centrada principalment en els Estats Units i el Canadà, en especial a les grans ciutats. Microsoft, de la seua banda, disposa d’una pàgina, anomenada MSN Maps (http://mappoint.msn.com ), que permet buscar en nombroses ciutats del món, incloses les espanyoles, encara que els únics mapes detallats que ofereixen informació addicional són els de les grans ciutats nord-americanes.
Gràcies al Reglament 1593/2000 del Consell d’Europa (que obliga tots els països membres de la Unió Europea a tenir cartografiades les parcel·les agrícoles i posar-les a disposició dels ciutadans en Internet) qualsevol usuari pot contemplar la totalitat del territori espanyol a vista d’ocell.
La pàgina on s’allotgen aquests mapes i fotografies és la del Sistema d’Informació Geogràfica i de la Política Agrària (SIGPAC) del Ministeri d’Agricultura. Des d’aquesta pàgina es pot buscar qualsevol punt del país (tinga o no interès agrícola) i localitzar-lo fins a arribar a l’escala 1:10.000, amb fotografies aèries (és a dir, des d’avions i no des de satèl·lits) que permeten reconèixer tant les poblacions com les parcel·les conreades. La navegació pel web és francament millorable, però el nivell de detall en les fotografies de tot el territori supera qualsevol altre servei de mapes d’Internet. És una llàstima, però, que totes les imatges presenten una marca d’aigua molt visible que n’impedeix l’ús posterior.
La navegación por la web es francamente mejorable, pero el nivel de detalle en las fotografías de todo el territorio supera a cualquier otro servicio de mapas de Internet. Es una pena que todas las imágenes cuenten con una muy visible marca de agua que impide su uso posterior.