Molt més que camamilla
Les infusions són una forma de fitoteràpia -curació a través de les plantes-. De fet, els principis actius de nombrosos medicaments s’extreuen de tiges, flors, fulles, arrels o fruits i aquest efecte, tot i que atenuat, es pot aconseguir a través d’una infusió. Si bé el marge de tolerància per a les plantes medicinals sol ser ampli, segons l’estat de salut i les circumstàncies individuals hi ha infusions que poden provocar efectes secundaris i estar contraindicades.
Les plantes fabriquen tot un arsenal terapèutic: vitamines, minerals, olis essencials, tanins, antioxidants, etc. Una infusió pot ser útil per a tractar afeccions lleus sense necessitat de recórrer a un medicament, com és el cas de les de plantes digestives, el consum de les quals no planteja inconvenients. Ara bé, els efectes de les plantes diürètiques, laxants o relaxants, per exemple, són més específics i intensos sobre alguns òrgans o sistemes. Per això, s’aconsella consultar el metge sobre els efectes secundaris i les contraindicacions que puguen tenir, en particular si prenem algun fàrmac.
La camamilla continua sent la reina de les plantes digestives, encara que la varietat dins aquest grup és immensa: anís, menta piperita, poliol, fenoll, comí, canyella, marialluïsa, melissa, regalèssia… A més, la combinació de diverses plantes en potencia els efectes. També estimulen la gana o milloren les digestions lentes. Per això s’aconsella prendre-les en infusió mitja hora abans dels àpats.
Les infusions de plantes com l’anís, el fenoll, la menta o la camamilla s’han de beure calentes perquè part de les seues propietats es vinculen als olis essencials que concentren i que s’evaporen quan la infusió es refreda. De la regalèssia està comprovat el seu efecte antiulcerós, i les plantes amargues com el boldo o la carxofa estimulen les secrecions digestives, en particular les del fetge i la vesícula, per la qual cosa ajuden a digerir els greixos i a depurar l’organisme. Es poden notar els seus resultats si es prenen després d’un menjar abundant.
L’efecte de les plantes diürètiques i laxants sobre l’excés de greix corporal és nul, i convé ingerir-les sota prescripció facultativa. La reducció de pes i la disminució del volum que es pot experimentar són deguts a una diüresi forçada amb pèrdua d’aigua i electròlits, i a una deposició més freqüent i consistent, en el cas de les infusions laxants, però en absolut s’elimina greix.
Les plantes laxants irritants com el senet, la fràngula, la càscara sagrada o el ruibarbre són segures i eficaces, però només si es beuen de forma puntual i en la dosi aconsellada, per a tractar un restrenyiment passatger, però no crònic. Produeixen desequilibris electrolítics amb pèrdua de potassi, per la qual cosa se’n desaconsella l’ús habitual, i en particular si es prenen fàrmacs antiarítmics o altres medicaments cardiotònics, amb els quals interaccionen.
Els efectes de plantes diürètiques com la dent de lleó, la cua de cavall, el te de Java o la pelosella són suaus en comparació amb els fàrmacs diürètics, i poden ser efectives si s’administren quan es té la sensació puntual de retenció de líquids. Amb tot i això, per a eliminar-los no hi ha cap diürètic més efectiu que l’aigua. A més, la utilització habitual d’infusions diürètiques i sense control professional pot emmascarar un trastorn de retenció de líquids a causa d’una patologia renal, de cor o hormonal.
Dins de les plantes amb acció relaxant i sedant, n’hi ha amb efectes més suaus però prou efectives per a tractar l’insomni, el nerviosisme i la irritabilitat, com ara la til·la, la flor del taronger o la camamilla. En aquests casos, a l’efecte relaxant propi de la planta s’uneix la sensació de benestar que acompanya la ingesta de líquid calent. Plantes com la valeriana, la passionera o l’arç blanc incideixen amb més intensitat sobre la relaxació del sistema nerviós i la disminució de l’activitat cerebral i de la freqüència cardíaca. En aquests casos, hem de consultar al metge si prenem medicaments antidepressius o ansiolítics perquè poden potenciar la seua acció.
El te, per la seua composició particular, rica en tanins i substàncies antioxidants, i amb una concentració moderada de teïna, és catalogat com a planta digestiva, lleugerament estimulant i reductora de la gana. Els efectes de disminució de greixos o d’increment de la despesa energètica que s’associen en especial al te verd es relacionen amb l’acció dels catecols (antioxidants) continguts en una concentració superior en comprimits o càpsules d’extracte de te verd, retirats pel Ministeri de Sanitat a causa de l’aparició d’alguns casos d’intoxicació hepàtica. En una infusió, els seus efectes no són ni de bon tros tan intensos, a causa de la presència menor d’antioxidants. Per tant, el benefici físic que es pot experimentar després d’un consum moderat de te verd en infusió (3-4 tasses al dia) és una diüresi més gran i una pèrdua lleugera de la gana. A més, cal tenir en compte que es tracta d’una beguda excitant i els qui no hi estiguen habituats poden notar aquest efecte.
Encara no es disposa de legislació que regule el control sanitari i de qualitat per als productes de fitoteràpia de venda lliure, entre els quals s’inclouen les infusions. Únicament s’atén a l’Ordre del 3 d’octubre de 1973, per la qual s’estableix el registre per a preparats a base d’espècies vegetals medicinals. Aquest buit legal ha donat lloc a abusos i fraus. A causa de l’auge del comerç i l’ús de les plantes medicinals que es viu els últims anys, des del Ministeri de Sanitat es treballa per regular aquest camp. Un pas clau es va fer al 2004, quan el Ministeri de Sanitat va publicar l’Ordre SCO/190/2004, de 28 de gener, per la qual s’estableix la llista de plantes -200 en total- que tenen prohibida la venda o aquesta està restringida per la seua toxicitat, entre les quals es troben la càscara sagrada, usada tradicionalment per a tractar el restrenyiment.