"INFLUENCERS": AMB EL MENJAR NO S'HI JUGA
Amb llibres, conferències, portals webs i, sobretot, aparicions en televisió. Fins ara, els experts mostraven així els seus coneixements i consells. Encara se serveixen d’aquestes eines, però amb les xarxes socials han fet el cim. Un 72% dels internautes els segueixen a través d’aquestes, especialment les dones i els més joves, com apunta l’Estudi Anual Xarxes Socials 2018 d’IAB Spain. Amb les seves opinions influeixen en les decisions de milers de seguidors. Els anomenem influencers o ‘influenciadors’ i són, com suggereix el seu nom, prescriptors d’opinió.
En alimentació i nutrició també n’hi ha. Els apassiona el menjar; són foodies o ‘cuinòfils’ (aficionats al bon menjar). I també healthies (preocupats per la salut), perquè en les seves publicacions promouen un estil de vida i hàbits alimentaris suposadament saludables. Però no és sa tot el que sembla: en molts casos, tenen marques al darrere per fer arribar els seus missatges i promocionar els seus productes. Uns productes que no sempre són beneficiosos per al nostre organisme, que ens poden allunyar d’una dieta equilibrada o de les suposades bondats que no tenen el suport de la ciència.
I, encara que la llei obliga a identificar clarament els missatges comercials (l’opció habitual és afegir-hi les etiquetes #ad o #publicitat), en la pràctica molts no ho fan. Molt sovint prevalen les estratègies de venda enfront de la divulgació de missatges realment útils. De fet, s’acaba de crear The Troop, la primera agència a Espanya especialitzada en màrqueting d‘influencers en alimentació.
Però alguns especialistes no es casen amb les firmes i el terme influencer els “grinyola”, fins i tot els sembla “superficial”, per això prefereixen diferenciar-se i autodenominar-se divulgadors. “M’inclino pel concepte de professionals rellevants en la seva matèria, divulgadors que mantenen la integritat de quan fa anys van començar en xarxes a compartir coneixement científic. Influencer fa referència a un pastor que guia i s’associa a vincles comercials; són més gurus que no divulgadors”, puntualitza el dietista-nutricionista Juan Revenga. “Qualsevol persona sembla saber d’alimentació i nutrició. De vegades exposen opinions sense basar-se en dades rigoroses, i la nutrició és una ciència”, assegura la tecnòloga d’aliments Beatriz Robles.
No tot el que lluu és or. I tant és la xarxa social. Fa poc es destapava el cas de dos youtuberes veganes que no seguien les dietes que recomanaven als seus seguidors, o el d’una instagramera influent que va publicar un llibre de cuina amb receptes d’ingredients potencialment tòxics. Seguir un fals guru no només fa desconfiar de les entitats de referència i les pautes dels experts. Apostar pels seus mètodes, recorda el dietista-nutricionista Julio Basulto, pot afectar la salut física, psicològica i econòmica pel fet de “demorar (o evitar) la cerca d’un tractament sanitari adequat i necessari per a curar una malaltia o afavorir el desenvolupament de trastorns de la conducta alimentària”, entre altres conseqüències.
Llavors, com podem saber que som davant d’un professional amb criteri, rigor i coherència en les seves afirmacions, i no davant d’un venedor de fum? “El que importa és el que es diu i no tant qui ho diu”, manifesta el doctor en ciència i tecnologia dels aliments Miguel Ángel Lurueña. Però avui dia “és fàcil deixar-se portar per missatges complaents o simplistes, sobretot de qui té un gran nombre de seguidors. I, de vegades, és molt complicat destriar la informació rigorosa de les simples faules”, confessa.
“Cal que hi hagi esperit crític, més enllà de la imatge i la immediatesa”, apunta Revenga. Una carència típica dels joves. “Els hem de guiar. Qui crida més o allò que té més colors o el que sembla que mola més no sol ser el que té la millor informació. Si els ensenyem a buscar i a dubtar serà més difícil aconseguir manipular-los”, sosté Gemma del Caño, farmacèutica especialitzada en innovació, biotecnologia i seguretat alimentària.
Rigor és el requisit imprescindible del bon divulgador. “Abans de res, ètica. I, a partir d’aquí, accés a informació actualitzada, independència, coneixement i criteri propi”, indica Del Caño. Cal que tingui formació específica i mostrar habilitats de comunicació. I també, afegeix Lurueña, “és bona la varietat, diferents estils per a diferents gustos: des del més humorístic fins al més seriós, des del més breu fins al més exhaustiu, i en diferents formats (vídeo, àudio, text…)”. Tot això per sobre del nombre de seguidors.
- @beatrizcalidad. Beatriz Robles posa els seus coneixements sobre seguretat alimentària i nutrició per a combatre la desinformació.
- @gominolasdpetro. Miguel Ángel Lurueña tracta qüestions sobre l’alimentació, fomentant el pensament crític.
- @JulioBasulto_DN. “Menjar de tot no és menjar sa” és el lema de Basulto, molt crític amb les teràpies alternatives.
- @juan_revenga. Juan Revenga ha desmuntat mites sobre aliments i dietes, veganes i celíaques incloses.
- @Midietacojea. Aitor Sánchez es basa en l’evidència científica per a desmuntar creences nutricionals ben arrelades.
Alerta amb la "infoxicació"
“Vivim en l’època de la infoxicació: hi ha molta informació, però gran part no és vàlida, es queda en la superfície i no arriba al moll de l’os”, reconeix Juan Revenga. I d’això se n’aprofiten alguns influencers en alimentació, “el camp de la salut que més enganys genera, perquè hi ha molt d’interès a menjar bé, però molt de desconeixement”, aclareix Carlos Mateos, coordinador de #SaludsinBulos, una iniciativa que combat les mentides sobre salut amb professionals sanitaris i l’aval de 40 societats científiques.
Què cal fer davant d’un engany? Encara que els missatges que s’emeten haurien de ser rigorosos i estar contrastats, vivim en temps de fake news, i això ens exigeix implicar-nos més com a consumidors i ciutadans per a desenvolupar un sentit crític davant d’aquestes potencials notícies falses. La iniciativa #SaludsinBulos indica que cal intentar comprovar la font amb una societat científica: consultar els blogs, apps i pàgines web amb segells d’acreditació com ara Web Mèdica Acreditada, HONcode o Distintiu AppSaludable, que alberguen continguts sobre salut impulsats per col.legis professionals sanitaris i institucions, pot ser una altra forma. I si no hi ha manera, acudir a un professional sanitari.
Aquests experts també donen les seves recomanacions: “A l’hora d’informar-te sobre nutrició, busca sempre fonts fidedignes, evita titulars enganyosos i no comparteixis informació superficial i ambigua. Compromet-te amb la ciència; evita difondre errors i mites. No et facis ressò dels consells de falsos gurus ni oportunistes”
Un divulgador en alimentació hauria de ser un professional sanitari. Per exemple, graduat en Nutrició Humana i Dietètica, llicenciat en Medicina, especialista en Seguretat Alimentària i en Ciència i Tecnologia dels Aliments o llicenciat en Farmàcia. Encara que la formació no és garantia de bona feina (hi ha bons i mals professionals en totes les àrees), sí que redueix les probabilitats d’una estafa. “A les xarxes socials, un dietista-nutricionista ha de ser tan professional com a la consulta. Ha d’actuar sempre amb professionalitat i amb ètica, al servei de la salut de la ciutadania i basant la seva pràctica en l’evidència científica”, afegeix la presidenta del Consell General de Dietistes Nutricionistes, Alma Palau.
Que un divulgador estigui ben valorat i acompanyat per altres professionals sol ser bon senyal. Es relaciona en xarxes amb altres influencers? Té prestigi entre els col.legues de professió? Si no gaudeix de suport professional o només es preocupa per difondre els seus propis missatges, desconfia’n. “Cal tenir pensament crític, però no basat en la desacreditació d’altres professionals o entitats”, afegeix Carmen Pérez, presidenta de la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària (SENC), qui alerta que lesionar la intimitat o l’honor d’uns altres seria denunciable.
Sustenta les seves afirmacions en estudis científics? Cita articles o publicacions de prestigi? “Cal que presenti informació fiable i fonamentada i que interpreti la informació controvertida, sense prejudicis personals, reconeixent les legítimes diferències d’opinió que hi hagin”, sosté el Codi Deontològic de la professió de Dietista-Nutricionista a Espanya (2013).
Retuitejar una notícia o difondre un missatge pla no és suficient. En el cas d’un divulgador, és clau que ens doni un context i algunes eines per a poder comprendre millor allò de què parla.
A més de llançar els seus missatges en xarxes, té cabuda en altres mitjans, com la ràdio, la premsa escrita o la televisió? I si és així, en quins? Aparèixer en mitjans no significa necessàriament ser un bon professional, però sí que exposa més el seu missatge al control d’altres experts en la matèria.
Si l‘influencer et promet cures miraculoses, pèrdues de pes infal.libles o llança missatges com ara “això és el que la indústria farmacèutica no vol que sàpigues”, desconfia’n. I si defensa l’existència de superaliments, fomenta la quimiofòbia (prejudici contra substàncies químiques) o suggereix mètodes i substàncies alternatives, fuig-ne. En aquest sentit, Palau recorda que les males praxis s’han de denunciar davant el Col.legi Oficial de Dietistes-Nutricionistes o davant les autoritats sanitàries autonòmiques, les xarxes socials també poden ser objecte d’una inspecció de sanitat i una denúncia. “Encara que, de vegades, el que funciona més bé és fer públic que algú no està actuant correctament”, reconeix.
Si és alarmista o sensacionalista, ves amb precaució. Una cosa és advertir sobre els efectes perjudicials de certs aliments i begudes (ultraprocessats, refrescos, alcohol) i una altra és alimentar la sensació permanent d’inseguretat i perill. “Poden tenir una titulació universitària i una trajectòria professional que avali aquest bagatge, però si no donen els seus missatges amb responsabilitat ni perspectiva de salut pública, no ho fan de manera adequada”, afegeix Carmen Pérez.
De què viu l’influenciador? Quina és la seva font d’ingressos? Molts divulgadors són investigadors, professors universitaris, escriptors, conferenciants o treballen en l’àmbit de l’alimentació, ja sigui passant consulta, en hospitals o en departaments d’R+D de les empreses. D’altres, senzillament viuen de la publicitat o creen un mètode propi i venen els seus productes aprimadors. Hi ha una diferència notable entre els primers i els segons. “Els conflictes d’interessos han d’estar molt clars, i no només en el terreny comercial”, recorda la portaveu de la SENC.