Connexions segures
Una actitud responsable enfront de l’ordinador ha de situar-se a mig camí entre la paranoia i la despreocupació absoluta. No es tracta de témer un perill després de cada arxiu, però tampoc d’actuar com si en Internet no pogués passar-nos res. La quantitat i qualitat de les informacions que es confien a l’abric dels discs durs i s’envien per la xarxa (noms d’usuari, contrasenyes, números de targetes de crèdit, dades personals, fotografies íntimes…) obliga a dedicar un temps a garantir la seva inviolabilitat. Al cap i a la fi, aquestes precaucions no són més que l’equivalent electrònic a tancar la porta amb clau en sortir de casa.
Unes de les estafes més habituals en Internet passa per canviar subreptíciament el número de telèfon a què l’internauta es connecta. El 87% dels usuaris domèstics espanyols entren a la xarxa per mitjà de la xarxa telefònica bàsica (RTB), això és, el seu ordinador telefona amb el mòdem utilitzant la línia telefònica al proveïdor d’accés. Per tant, l’internauta paga per dos conceptes: l’accés a la xarxa (que moltes empreses ofereixen de forma gratuïta) i la mateixa trucada. L’habitual és que el proveïdor d’accés i l’usuari estiguin físicament prop perquè el cost sigui només el d’una comunicació metropolitana.
Cada vegada que l’usuari fa doble clic sobre la icona de connexió comença el procés: l’ordinador marca el número de telèfon seleccionat, s’identifica i una vegada completada la validació comença l’intercanvi d’informació. Almenys, així hauria de ser en condicions normals.
Si un programa maliciós canvia el número de connexió per un altre que comenci per 906 serà difícil que l’usuari ho detecte, ja que no s’hi en distingiran símptomes: la connexió s’obrirà igual, podrà navegar sense cap problema i la velocitat no es veurà alterada. No obstant això, a fi de mes la factura pot elevar-se a diversos centenars (si no milers) d’euros.
Però, per què havia de voler ningú activar una aplicació que canvia el número de connexió per un altre tan car? És evident que no ho fan per gust, sinó enganyats. En certes pàgines d’Internet, generalment pornogràfiques, s’invita a descarregar suposats programes de xat imprescindibles per a accedir a seccions “privades”. Internautes incauts els descarreguen, els activen i només en veure la factura s’adonen de la seva vertadera funció: redirigir els paràmetres de connexió als seus propis servidors de tarificaciones abusives.
Evitar aquest problema és senzill: n’hi ha prou d’optar pel dubte metòdic abans d’instal·lar res: és fiable la font d’este programa? Realment resulta necessari el seu ús? Però, per molta precaució que un posi en pràctica, convé conèixer quin és el número del proveïdor d’accés i corroborar cada cert temps que es correspon amb el que realment es marca (el que apareix a l’inici de la connexió).
En gran manera, el problema ve del fet que les diferents versions domèstiques de Windows ofereixen a qualsevol programa el control absolut de la màquina. Això és, si una aplicació està concebuda per a esborrar tot el contingut del disc dur o per a infectar amb un virus electrònic tot el que es mogui, no hi haurà res que l’aturi. Això no ocorre en Linux, per exemple, on només es pren el control total de l’ordinador en situacions imprescindibles (canvis de configuració i altres), mentre que la resta del temps només hi és accessible la part menys compromesa del sistema.
Davant d’aquest panorama convé posar un firewall o tallafocs. La tasca d’aquesta classe d’aplicacions és d’un goril·la de discoteca amb criteri: tanca les portes innecessàries i vigila tota la informació que entra i surt de l’ordinador per a rastrejar si hi ha algun programa ocult que estigui duent a terme activitats il·legítimes a l’esquena de l’usuari. La susceptibilitat del tallafocs es pot elevar perquè avisi de les més mínimes amenaces, encara que no convé situar el llistó molt alt si no es vol acabar inundat de falses alertes. Un tallafocs mal configurat perd tota utilitat, ja que s’assembla a aquelles alarmes de cotxe que es disparen amb l’aleteig d’una papallona i desperten tot el barri. Davant del dubte, millor deixar les opcions per defecte per a usuaris novells.
Per moltes precaucions que adopti un usuari, mai estarà completament fora de perill: unes goteres en el sostre, un petit incendi, un virus especialment virulent o un amic poc manyós al teclat… són molts els imprevistos capaços d’eliminar el contingut d’un disc dur i arruïnar el treball de mesos o anys. Per això, és imprescindible que tota la informació digital s’emmagatzemi sempre en dos exemplars.
Encara que hi ha sistemes professionals que simplifiquen la salvaguarda de dades de forma automatitzada i veloç, el dispositiu idoni per a realitzar còpies de seguretat domèstiques és el CD-ROM grabable: és assequible (hi ha gravadores per 100 euros i discs compactes verges per 30 cèntims d’euro), té gran capacitat (650 megabytes, uns 450 disquets convencionals) i el seu ús no és especialment complicat.
Si es pren la precaució de guardar en una carpeta tots els documents i de traspassar-los periòdicament a un CD (el que tècnicament es coneix com backup), l’usuari sempre comptarà amb un salvavides a què agafar-se en cas de catàstrofe digital.
http://webs.ono.com/usr016/Agika
Malgrat el seu títol, no es tracta d’una mera recol·lecció d’enllaços a altres llocs web. “Enllaços de seguretat” és una completa pàgina de consells útils detallats de forma col·loquial, amena i comprensible. La seva aparença és antiquada, però inclou informació actualitzada de les últimes amenaces.
Tallafocs efectiu i fàcil d’utilitzar pels internautes novells, sense deixar de ser altament configurable per als més manyosos. El seu ús és gratuït per a usuaris domèstics.
Els problemes amb l’ordinador s’han de prendre amb humor si no es vol acabar atacat pels nervis. El còmic setmanal d’Ecol satiritza els maldecaps que sofreixen els que trastegen amb ordinadors i mostra la cara més amable de tant de cable i sigla inintel·ligible.