Representa una obra que va triomfar tant com a novel·la com, especialment, en el cinema. Facilita això l’èxit de taquilla o s’arreixi a les comparacions?
La novel·la de R J. Waller va triomfar en el cinema i també ho ha fet en el teatre, perquè és una gran història, i fins i tot sent un repte interpretatiu, no temo les comparacions, igual que no crec que el fet que l’obra sigui coneguda pel cinema garanteixi el nostre èxit. Són dos llenguatges distints, i en aquests dos, el paper de Francesca és exquisit, un personatge que satisfà les actrius de primera talla, com ho demostra que fós Meryl Streep qui la portés a la gran pantalla. Em venia molt de gust interpretar aquesta dona, m’hi sentia prop i compartim un món que ens afecta a les dues. Per això vaig muntar l’obra. El teatre et permet, com no succeeix en el cinema, escollir un personatge, accedir a ell i donar-li vida pròpia.
No deixa de ser curiós que del llenguatge cinemamatogràfic es passi al teatral, quan abans succeïa el contrari: una bona, o popular, obra de teatre era adaptada al cinema.
Hi ha obres actuals de teatre que són excepcionals, però igual que un bon argument basat en una novel·la arriba al cel·luloide, també pot fer-ho a l’escenari. També pot ser que mai es tradueixi a un altre llenguatge. Va succeir amb l’obra del nobel Darío Fo Tinguem el sexe en pau. Una proposta que abordava amb rigor, serietat i talent un tema molt actual i que necessàriament va haver de ser el teatre qui el posés en marxa.
Semblen molt llunyanes les odissees sofrides pels còmics corredors que tan magistralment va reflectir Fernando Fernán Gómez en Viaje a ninguna parte. No obstant això, la realitat sembla que no ha canviat tant: en les gires teatrals l’escenari es continua portant a sobre, són molts els quilòmetres que es recorren i els actors es converteixen en artistes ambulants que venen el seu art. A més, moltes obres comporten un gran risc econòmic. Val la pena tant d’esforç?
És l’única manera que tenim de saber si les obres funcionen, si arriben al públic. Abans es parlava de gires de províncies, potser aquest terme resulta despectiu, però és és tot el contrari. Estrenar en les diferents places, connectar amb tot tipus de públic i sortir a buscar-lo a les diverses ciutats és clau. Per exemple, Los puentes de Madison no es va estrenar a Barcelona, ni a València ni a Madrid. La xarxa de teatres del nostre país és extraordinària, els camerinos cada vegada estan més ben cuidats, les platees s’han construït molt bé o s’han rehabilitat, s’ha concedit importància a la llum i al so…. Algunes vegades, els teatres de les ciutats petites estan més ben preparats que els de les grans, i els exemples d’auditoris d’avantguarda són cada dia més nombrosos. En definitiva, fa gust viatjar amb les nostres obres per tot el país encara que suposi un esforç.
És habitual que els productors teatrals manifestin la seva preocupació per l’escassa rendibilitat de les obres que munten. Tan difícil és ajustar pressupostos?
El principal problema és que a Espanya les entrades del teatre continuen sent massa barates. El preu no té res a veure amb el que costa a Europa, i ja no diguem res dels Estats Units. Tristament, hem d’admetre-ho, no hi ha una gran cultura teatral, i muntar obres surt car i no s’arriba a cobrir les despeses.
El teatre d’avantguarda, de molta rellevància en els anys 80, va trencar motlles però se li va atribuir que resultava incomprensible i avorrit per a la majoria. Creu que va allunyar el públic de les butaques?
Excepte les obres mal fetes, cap moviment teatral, per molt buit o banal que resulti, no té capacitat per fer mal al teatre. Si l’obra agrada, omple aforaments, però el teatre que intenta vendre en la taquilla el que no ofereix en l’escenari allunya l’espectador, que sap més del que ell mateix pensa. L’art no pot es concebre sota el prisma mercantilista, perquè es converteix en el seu pitjor enemic.
El cinema de consum és un producte comercial elaborat per una indústria amb èxit, però potser més atenta al màrqueting que a criteris artístics.
Com pot competir el teatre, amb la seva modèstia de mitjans, amb una ficció cinemamatogràfica protagonitzada per actors coneguts mundialment i que disposa de l’espectacularitat que aporta la tecnologia dels efectes especials?
Hi ha una cosa que ocorre en el teatre que no passa en el món audiovisual. La televisió és tan dura i el cinema es presenta tan enllaunat, que el públic no pot manifestar la seva opinió. Per això, estic convençuda que mai viurem una crisi definitiva del teatre. És un art amb molts segles de vida que està aprenent a conviure amb altres manifestacions artístiques, i que disposa d’un avantatge: l’actor s’exposa totes les nits i entrega sensacions, ofereix en viu i de forma irrepetible un món diferent en cada representació. Els artistes podem, en cada actuació teatral, estar sublims, connectar amb el públic i transmetre-li entusiasme i amor o, al contrari, resultar tediosos i comunicar inseguretat o cansament. És diferent totes les vesprades, aquest és el gran avantatge del teatre respecte del cinema i la televisió.
Creu que el públic de teatre és més exigent?
Sí que ho és i, a més, forma part de l’espectacle. Si s’entusiasma, es posa dret, aplaudeix el teu lliurament, reconeix el teu mèrit i, el més important, se sap protagonista del que en aquell precís moment s’ha representat. En una pel·lícula, l’única opció que té el públic és manifestar la seva opinió respecte d’un producte tancat que és el mateix que es va veure ahir i que el que es veurà demà. Però no hi ha res de personal, no hi ha comunicació real amb els actors. Per això, el nostre públic és molt heterogeni i no se subjecta a un estàndard de gustos. Hi ha dies en què predomina la gent gran i d’altres la gent jove. Potser un traç peculiar és que vénen més dones que homes.
El públic assisiteix a una sola representació, però com pot l’actor mantenir la tensió i l’entrega al llarg de les desenes d’actuacions que compon tota la gira?
Aquesta és precisament la màgia del teatre. El teatre comporta perill, l’actor està obligat, en cada representació a lliurar-se, a furgar en la seva memòria emotiva i a donar-se al públic. És, per a nosaltres, un autèntic nu integral.
S’hi sobreviu?
Tot el que digui sobre l’esforç que posem en l’escenari els actors és poc. Morim tots els dies en acabar la representació. La satisfacció és immensa, acompanyada de dolor i de vegades de frustració, però saps que arribaran aquelles nits en què la felicitat és indescriptible. El teatre enganxa l’actor.
Més que el cinema?
En el cinema has d’esperar que et cridin. El director et busca perquè encaixes en el paper, però en el teatre, almenys en el meu cas i a aquestes altures de la meva carrera, tinc la satisfacció de poder projectar obres per a treballar en el que em ve de gust. Vaig tornar d’Amèrica i vaig muntar la meva pròpia companyia. Sabia que m’ocasionaria moltes complicacions, però he de reconèixer que no em va malament.
L’allunya aquesta decisió de la televisió?
Segurament faré sèries, però he participat en treballs televisius tan bonics que em fa por defraudar el públic i defraudar-me jo. Dels pocs encerts de què puc presumir en la meva vida, és que em vaig marcar l’obligació de respectar el públic, guanyar-me’l a través del meu treball, i crec que ho he aconseguit. No puc començar a fallar ara.
Un públic que li és fidel, i la considera, a més, un símbol de bellesa.
No em sento així, de fet em molesta admetre-ho i em costa parlar-ne. Ni de joveneta em vaig considerar part d’aquest prototip, però entenc que no em correspon a mi fer-ne el judici, encara que intento defensar-me d’aquesta etiqueta.
Sembla ser que ha tingut sempre les coses molt clares.
Per a mi ser còmica, ser actriu, va ser una decisió que vaig prendre després de saber per a què serveixo i com he de fer-ho. De fet, no sento que assumís cap risc. Vaig néixer actriu, i això no significa que m’estigui tirant floretes, és com si digués que sóc rossa. Ho vaig heretar amb els gens, la meva mare era una dona molt extravertida i comunicativa, però ella no va convertir les seves qualitats en una professió, i jo sí.
Va calcular també el cost que representa la fama, aparcar l’anonimat i veure’s obligada a compartir part de la seva vida amb el gran públic?
L’actor no té aquesta obligació. Ha de ser molt acurat amb el que fa i diu, ja que si s’aprofita de la seva posició pot generar molt de mal. Que jo tingui una veu pública és conseqüència del meu treball, però no m’atorga la facultat de poder utilitzar la meva fama en pro de qualsevol cosa.
De Salamanca de naixement i cor, l’obra amb què recorre és Espanya va arrencar en la que avui és Ciutat Europea de la Cultura.
Ha sigut un desig, una necessitat i una sort que ens hagi tocat. Salamanca, després de la capitalitat europea, amb tantes propostes atractives de dansa, música i teatre, serà una ciutat més coneguda, més estimada i més entesa. Hi estic completament lligada i estic molt orgullosa, encara que soni a folclore, de Salamanca.
Sorprèn aquesta apassionada declaració en una persona que no va anar a Hollywood quan Secretos del corazón va lluitar per l’Òscar.
És que estava de gira i no hi vaig poder anar. Però això és el menys important del que li ha passat a la pel·lícula de Montxo (Armendáriz). És una pel·lícula extraordinària, que ha obtingut molts premis i que s’està convertint en una obra mestra.