Escollir correctament el tipus de carret, utilitzar bé el flaix i trobar un enfocament original, les claus per a una bona foto
Congelar l'estiu en boniques instantànies
Les vacances multipliquen l’afició per fer fotografies. Encara que el propòsit en la majoria dels casos és congelar moments per a veure’ls al final de l’època estival, sens dubte produeix molt més plaer recuperar imatges ben fetes. Les actuals càmeres compactes garanteixen en la majoria de les ocasions retrats de qualitat tan sols polsant un botó, la resta de les funcions les duen a terme automàticament. També les rèflex col·locades en el mode automàtic funcionen pràcticament soles. Una altra cosa ben diferent és que vulguem jugar manualment amb la velocitat i l’obertura del diafragma, per a fer-ho caldran uns coneixements bàsics. I encara que la fotografia és un art, l’aficionat pot convertir les instantànies en bonics records seguint unes regles senzilles. Abans de disposar-nos-hi, i igual com en moltes famílies al mateix temps que s’espolsa el banyador es fa el mateix amb les càmera de fotos, convé revisar que funcioni bé, mesurar la càrrega de les piles i assegurar-nos que tant l’interior com l’objectiu estan nets de qualsevol bri de pols. Si hi ha posada una pel·lícula, i porta més de tres mesos, no esperi miracles, segurament les fotos estaran velades o en el millor dels casos els colors s’hauran alterat.
Les tres sensibilitats de pel·lícula de negatiu més populars són de 400, 200 i 100. Aquestes xifres indiquen la sensibilitat relativa a la llum. S’expressa amb un nombre ISO (abans anomenat ASA) o un índex d’exposició (EI). Com més gran és la sensibilitat, més ràpida és la pel·lícula i menys definició ofereix; com més petita sigui, més lenta i major definició hi haurà. Per exemple, si estem fotografiant una carrera de cotxes a última hora de la vesprada i disposem d’una pel·lícula d’alta sensibilitat (400 ISO) aconseguirem congelar el moviment. Si volem fer una foto del nostre fill jugant en la platja al matí, amb una de 100 n’hi ha prou. Per a fotografies interiors amb poca llum, es necessita una pel·lícula de 400 ISO i flaix, o bé una pel·lícula de 800 o 1.600 ISO si es prescindeix del flaix. A l’estiu, és aconsellable utilitzar el flaix com a eina de farciment, per a eliminar les ombres que produeix el dur sol estival. El més encertat és portar diversos carrets, i si el normal és utilitzar els de 100 ISO, però tenim intenció de fer fotos de nit o amb poca llum, en necessitarem un de 400. Hem de tenir en compte que les pel·lícules d’alta sensibilitat (400 ISO) tenen un gra més gran que les de baixa sensibilitat, amb la qual cosa si pensem ampliar les fotos obtindrem una major qualitat d’imatge amb una pel·lícula de baixa sensibilitat.
A l’estiu hi ha molta llum. Les millors hores per a fer fotos en un dia assolellat coincideixen amb les aconsellades per a prendre el sol: abans de les 12 i després de les 6 de la tarda. Els dies ennuvolats suavitzen els colors i redueixen el contrast, amb la qual cosa no importa tant l’horari. Normalment, la posició més adequada per a fer una instantània és la que deixa el sol a l’esquena del fotògraf.
És habitual que quan duem a revelar les pel·lícules ens preguntin si les volem mats o brillants, és a dir, si se selecciona un paper setinat o brillant. El mat té l’avantatge d’evitar les marques de les empremtes digitals: les ditades en les fotos. El brillant ofereix més vivesa en els colors. De totes maneres, és qüestió de gustos. Una pràctica que convé tenir present és revelar en contactes abans de fer la positivació de tot el carret, això és, sol·licitar la impressió dels negatius (contactes) i escollir després quina de les fotos volem tenir en format tradicional de foto.
En fer de fotògraf aficionat poc importarà si la màquina és molt cara, professional o senzilla si els coneixements de fotografia són reduïts, i més encara, si no s’entén la mateixa màquina. Sempre s’haurà de subjectar la càmera amb fermesa, amb els braços enganxats al cos i el cos estable, vigilant que el dit, uns cabells o la corretja de la mateixa càmera no tapin part de l’objectiu, ja que el visor a penes en revela la presència. Convé acostar-se el més possible a l’objecte, obeint la màxima del reporter gràfic Robert Capa: “Si una foto no resulta interessant, és que no hi eres prou prop”. Si es vol fer una foto de grup, convé situar-los de forma que no els toqui la llum directa, per a evitar carasses poc favorables; si la llum és molt intensa, cal buscar l’ombra clara, com la d’un arbre, per a fugir dels contrastos en el propi grup.
Les diapositives ofereixen una definició, un contrast i una saturació de colors més gran. Si anem a fer un viatge especial potser convindrà col·locar un carret de diapositives en la nostra càmera, encara que la diferència es notarà més en una càmera rèflex que en un compacta. Un altre avantatge que ofereixen les diapositives és que aguanten millor el pas del temps.
Tot i que encara falten uns anys perquè les càmeres digitals arribin a la majoria del mercat, ja no són un objecte estrany en mans de turistes japonesos. Si bé es tracta d’una altra tecnologia, les normes per a fer bones fotos són les mateixes. Els principals avantatges oferits per la fotografia digital són les enormes possibilitats que ofereix a l’hora de facilitar la manipulació de les imatges en l’ordinador, i l’estalvi en carrets i revelat, encara que si l’objectiu és imprimir-les, avui en dia la qualitat que es pot aconseguir és inferior als positius tradicionals. (Més informació, Consumer, Abril 2001).
- Fixar el punt d’interès. Consistix a definir com es vol captar la imatge, quin és el missatge que volem transmetre amb la fotografia.
- Definir el punt de vista. Atorgar originalitat a allò que s’ha retratat, modificar el lloc des d’on s’observen habitualment les coses. Es pot pujar, baixar, inclinar, acostar o allunyar la càmera. Només cal fugir de la postura habitual que mirem, és a dir, de peu i a l’altura dels ulls.
- Concebre la diagonal de la imatge. Tant si es vol fer una foto horitzontal com vertical, hem de traçar mentalment les línies diagonals, tot buscant el moviment i la profunditat. Podem moure els objectes o, millor encara, la càmera per a col·locar els elements en funció de les línies. Aquestes no tenen per què ser quadriculades, podem imaginar-les corbes o amb altres figures geomètriques sobre les quals disposar el riu, les tanques o el que es vulgui.
- La regla dels terços. Una antiga teoria proclama que els ulls de l’espectador es dirigeixen de forma intuïtiva a quatre punts d’interès ubicats en les interseccions de quatre línies imaginàries que divideixen la imatge en terços, tant verticals com horitzontals. Allí és on hem de col·locar l’objecte retratat, si volem aconseguir una fotografia tècnicament correcta. D’aquesta forma, si fotografiem un paisatge amb cel i mar, cal fugir de col·locar l’horitzó en la meitat de la foto: el cel, o el mar, n’hauria d’ocupar duess terceres parts, i reservar l’altra tercera part a l’altre element.
- Cuidar el contrast. Encara que aquest element depén del gust, hem de ser conscients que un objecte lluminós resulta molt més impactant sobre un fons fosc i a l’inrevés. Si aprofitem els colors contrastats per a aconseguir que l’objecte de la foto destaqui, correm el risc de perdre el punt d’interès, però igual volem arriscar-nos.
- Equilibrar la imatge. No significa que tots els elements de la composició estiguin distribuïts uniformement, quadriculats, però cada un tindrà un pes i hem de decidir quin o quins volem que pesi més. El fi de l’equilibri és oferir harmonia, pot ser simètrica o asimètrica, però ha d’aportar un ritme.
- Primar la senzillesa. En la foto ha d’aparèixer només el que es desitja. És freqüent que hi apareguin elements no desitjats, per això cal definir bé l’interès, i no sobrecarregar la imatge. Es corre el risc d’oblidar l’element principal.
- Evitar les coincidències. Les fotografies són planes, mentre que la realitat es percep en tres dimensions. Això moltes vegades ens porta a captar coincidències indesitjables: el llum que hi havia darrere del cap, lluny, ara és a prop i pareix una aurèola; l’ombra es converteix en una prolongació del cap. No és fàcil percebre-ho a través del visor, però convé tenir-ho en compte.
- Emmarcar. Amb el propòsit que l’objecte prengui un major protagonisme es pot optar per emmarcar-lo, és a dir, col·locar un element en primer pla que dirigeixi la mirada cap al tema. El marc d’una porta, el tronc d’un arbre, un pont, són molts els perfils que poden servir per a sostenir l’objecte.