El Mare Nostrum lluita per la seva salvació
En les costes del mar Mediterrani viuen més de 130 milions de persones. Les seves aigües han bressolat el naixement de civilitzacions i han recollit les cendres de pobles extingits, i els seus 46.000 quilòmetres de litoral, anhelat per distintes potències, han estat punt de conflicte i generador de guerres al llarg de tota la història. Però de testimoni d’epopeies i enfonsaments ha passat a ser un pacient moribund, i s’ha convertit en un problema que pesa en la consciència dels països que hi tenen el seu estendard, els seus ports, ciutats, destins turístics i clavegueres. N’hi ha prou d’observar el mapamundi per a adonar-se de les reduïdes dimensions del Mediterrani, però no ens deixem enganyar i reflexionem sobre algunes xifres: banya 3 continents -Europa, Àsia i Àfrica-, concentra 20 estats amb 400 milions d’habitants, alberga la major diversitat biològica d’Europa, és el primer destí turístic del món, suporta el 50% del tràfic marítim global, hi desemboquen centenars de rius, alguns tan importants com el Nil, el Roine, l’Ebre o el Po -un 85% d’ells amb aigües contaminades-, conté un nivell de plom 8 vegades superior als nivells oceànics, necessita 80 anys per a renovar les seues aigües, l’única sortida natural de les quals és l’estret de Gibraltar, i està en el punt de mira de desenes d’ONG que es comuniquen en, almenys, 22 llengües diferents. A aquestes xifres es poden sumar les innumerables reunions, manifestacions, denúncies i trobades que ha provocat el seu estat, tan lamentable, que va portar el científic Jaques Cousteau a exclamar a finals dels anys 60: “El Mediterrani es mor”. I per a evitar-ho, des de 1976 els països mediterranis intenten posar-se d’acord per a aprovar el Conveni de Barcelona, comprès en 7 protocols d’actuació, que necessàriament han de ser subscrits per almenys tres quartes parts d’ells per a entrar en vigor.
Més de 20 anys d’actuacions no han aconseguit prevenir la degradació de l’ecosistema; i ara les denúncies se centren en el fet que s’han gastat massa esforços a mesurar el nivell de contaminants i la seva localització, i cap a combatre’ls. Encara que també es coincideix que proliferen les mesures i es multiplica la conscienciació dels agents implicats.
Organitzacions ecologistes i defensores del desenvolupament sostenible i institucions governamentals, encara que diferint en les solucions, coincideixen a assenyalar els principals problemes a què s’enfronten. Es resumeixen en la construcció incontrolada en la costa, la contaminació procedent de la indústria i dels abocaments de petroli, i la sobrepesca. A aquests cal afegir l’eutrofització en les desembocadures (increment de substàncies nutritives en aigües dolces que provoquen un excés de fitoplacton i un descens d’oxigen), la intoxicació produïda principalment pels metalls pesats, compostos orgànics, olis i greixos i l’augment de residus plàstics.
Aquesta amenaça es mesura en l’aigua, però també les riberes sofreixen les conseqüències del canvi climàtic, i cada vegada són més extenses les zones afectades per la desforestació, l’esgotament de terres cultivables, la salinització, l’erosió i la pèrdua d’hàbitat. El mar de Ligúria (Itàlia), la costa turca i el mar Egeu són els llocs més degradats, segons estudis d’organitzacions ecologistes. En els darrers cinc anys s’han sumat a la llista de zones que necessiten protecció urgent, la costa italiana de l’Adriàtic, la que hi ha entre Síria i la desembocadura del Nil, la que uneix la desembocadura del Roine a França amb Espanya i el litoral espanyol des de Barcelona fins a València.
El problema mediterrani és global i les dades es mesuren de forma uniforme, excepte les que afecten les costes. A aquest camp pertany l’estudi dut a terme el passat març per un grup de científics espanyols, que van concloure que el 47% de les aigües de la costa mediterrània espanyola estan afectades per sediments de substàncies químiques utilitzades en productes habituals d’higiene i de neteja domèstica, la contaminació de les quals pot afectar el sistema hormonal i la reproducció de la fauna marina.
Sens dubte, els principals afectats per l’estat de les aigües mediterrànies són la flora i la fauna marítima. Entre els més perjudicats destaca el tan cobejat túnid, que ha vist disminuïda la seua població en un 80% en els últims anys. La pèrdua d’aquest exemplar crida l’atenció, però també resulta fonamental recordar la dificultat que troben la majoria de les espècies de pesca per a la seva recuperació, ja que s’enfronten a sistemes de setge industrialitzat que ralentitzen el seu desenvolupament. Dins de l’amenaça registrada, s’inclouen 58 espècies marítimes, 6 de rèptils, 17 d’aus i 22 de mamífers, entre els quals es comptabilitzen els 3 tipus de balenes que solquen les seves aigües i un tipus de dofins.
El pla d’acció per a salvar el Mediterrani està marcat pel seu ritme lent. Es va aprovar el 16 de febrer de 1976 i va entrar en vigor el 12 de febrer de 1978, amb el nom complet de Conveni de Barcelona per a la Protecció del Medi Marí i de la Regió Costera del Mediterrani (Barcon). El van rubricar vint estats costers i la Comunitat Europea. El 10 de juny de 1995 es van incloure en el Conveni diverses esmenes per a adaptar el seu contingut als canvis que el Mediterrani ha patit en els últims anys, però el nou text encara no ha entrat en vigor. El conformen set protocols, però tan sols un d’ells ha estat ratificat; de fet, en l’última de les reunions bianuals que va tenir lloc l’octubre de l’any passat a Mònaco, es va acordar un nou termini perquè els governs firmessin de primer, i apliquessin després, les clàusules subscrites. Només el Protocol sobre cooperació per a combatre en situacions d’emergència la contaminació es troba en vigor, tots els altres estan pendents de posar-se en marxa. Els protocols al·ludeixen la prevenció i l’eliminació de la contaminació del mar Mediterrani (Protocol sobre abocaments des de vaixells), que a mesura que passen els anys, ha d’adaptar les seves mesures a les noves pràctiques il·legítimes amb el medi ambient, com abocar els dipòsits de les plantes incineradores de fems; les zones especialment protegides i la diversitat biològica en el Mediterrani (Protocol ZEP); la protecció contra la contaminació causada per fonts i activitats situades en terra (Protocol sobre contaminació d’origen terrestre); la contaminació que resulta de l’exploració i explotació de la plataforma continental, del fons del mar i del seu subsòl (Protocol sobre fons marins); i la contaminació causada pels moviments transfronterers de rebutjos perillosos i la seva eliminació (Protocol de residus transfronterers).
El Mediterrani rep cada any 220 milions turistes que busquen en les seues belles costes el descans anual, i que no són aliens a la degradació de la riquesa natural i cultural de les seues costes i aigües. Per això, organitzacions ecologistes com Adena aposten per introduir conceptes que ajudin que el deteriorament de la naturalesa s’aturi o es reverteixi. Estimen que tota la indústria del turisme -des d’operadors fins a autoritats locals- han d’aconseguir un compromís que garanteixi el desenvolupament turístic de totes les regions. Com a mínim, això significa una protecció adequada de les àrees claus per a la conservació de la biodiversitat, un no-desenvolupament en els llocs més crítics d’aquestes àrees i un desenvolupament beneficiós per a les comunitats locals. Segons una anàlisi presentada per Adena, a l’any 2005 països com França, Itàlia i Espanya continuaran en les llistes de principals destinacions de vacances, mentre que el Marroc, Tunis, Grècia, Turquia i Croàcia experimentaran un massiu boom turístic. Això propiciarà que continuïn l’erosió del sòl, les creixents descàrregues de contaminants en l’oceà, la pèrdua d’hàbitat natural, una pressió creixent sobre les espècies amenaçades, i també una elevada vulnerabilitat als incendis forestals i un increment de la contaminació acústica. També els estiuejants posen en perill els recursos d’aigua dolça: en èpoques no vacacionals un ciutadà espanyol gasta 250 litres d’aigua al dia, mentre que un turista utilitza fins a 880 litres d’aigua (són responsables d’aquest augment l’ompliment de les piscines de complexos hotelers, les dutxes de les platges…).