Un de cada tres suspèn l'examen
L’informe va estudiar el preu, la seguretat i la qualitat dels càmpings, entenent per qualitat exclusivament l’equipament i les prestacions que ofereix el càmping als usuaris i ometent altres aspectes importants (però difícilment homologables i comparables), com són l’emplaçament, el valor paisatgístic, la proximitat a la costa, l’accés i els transports…
La principal conclusió és que el 36,5% dels càmpings estudiats no aprova l’examen de CONSUMER, que ha partit d’una ponderació que atorga el 50% de la puntuació final a l’equipament del càmping, el 30% a la relació qualitat-preu i el 20% a les condicions de seguretat. I només el 21% dels càmpings va obtenir una bona qualificació, mentre que el més comú (42%) va ser l’aprovat just. I la nota mitjana de tots els càmpings es va quedar en només 5,2 punts sobre 10 possibles. Per zones, els millors es van veure a Navarra (6 punts de mitjana) i els pitjors (amb una mitjana al voltant dels 4,4 punts) a Guipúscoa, Cantàbria i Biscaia.
Tècnics de CONSUMER, identificant-se com a tals, van efectuar al juny del 2002 enquestes telefòniques als responsables dels 99 càmpings estudiats i van sol·licitar dades sobre l’equipament del càmping, les tarifes i les mesures de seguretat de les seves instal·lacions. Així mateix, van visitar amb deteniment cada un d’aquests càmpings. Per a elaborar el qüestionari que es va emplenar en cada visita, es va comptar amb l’assessoria d’especialistes en normativa referent a càmpings, i amb la col·laboració de tècnics en Extinció d’Incendis i Prevenció. A més, es van efectuar entrevistes a usuaris habituals de càmpings i es van tenir en compte recomanacions de la Federació Espanyola d’Empresaris de Càmping i Caravàning. Durant la visita, els tècnics van comprovar que els responsables dels càmpings no sempre van facilitar dades verdaderes en l’enquesta telefònica.
Tècnics de CONSUMER, identificant-se com a tals, van efectuar al juny del 2002 enquestes telefòniques als responsables dels 99 càmpings estudiats i van sol·licitar dades sobre l’equipament del càmping, les tarifes i les mesures de seguretat de les seves instal·lacions. Així mateix, van visitar amb deteniment cada un d’aquests càmpings. Per a elaborar el qüestionari que es va emplenar en cada visita, es va comptar amb l’assessoria d’especialistes en normativa referent a càmpings, i amb la col·laboració de tècnics en Extinció d’Incendis i Prevenció. A més, es van efectuar entrevistes a usuaris habituals de càmpings i es van tenir en compte recomanacions de la Federació Espanyola d’Empresaris de Càmping i Caravàning. Durant la visita, els tècnics van comprovar que els responsables dels càmpings no sempre van facilitar dades verdaderes en l’enquesta telefònica.
Equipament, el 28% suspèn
I només el 29% aconsegueix un bé, mentre que la resta, el major grup (un 42%) obté un discret “acceptable”. En aquest apartat s’han valorat l’amplitud del càmping, els mesos que és obert, si disposa de piscina, bar, restaurant, supermercat, bugaderia i rentadora automàtica per als allotjats. Així mateix, el nombre de telèfons a disposició del públic, el desplegament d’aixetes, dutxes, lavabos i inodors… A més, s’ha valorat l’equipament esportiu, l’adaptació a les necessitats dels discapacitats, l’assistència mèdica, el lloc per a canviar els nadons i la sala de cures. També s’ha comprovat si disposen de contenidors selectius per a paper, vidre i piles. Finalment, s’ha analitzat l’estat de conservació i netedat del càmping, tant del recinte en general com de les seves dutxes, lavabos i inodors.
Per zones, els càmpings més ben equipats es trobaven a Madrid i Alacant i els pitjors a Cantàbria i Guipúscoa. Respecte de les instal·lacions higièniques, els càmpings més ben dotats són els de la Rioja (corresponen 34 places d’usuari per cada dutxa, 22 per cada lavabo i 31 per cada inodor), mentre que les proporcions pitjors es registren en els càmpings de Barcelona (83 persones per cada dutxa, 73 per cada lavabo i 70 per inodor). El 13% dels càmpings no ofereixen servei de bugaderia ni rentadora automàtica i el telèfon públic escasseja en els càmpings: la mitjana és d’un per cada 319 places.
En un apartat més positiu, només el 3% manquen de bar, i en set de cada deu l’usuari disposa de supermercat mentre que en nou de cada deu pot deixar el seu vehicle en la parcel·la en què instal·la la seva tenda. Així mateix, el 71% disposa de piscina i quasi el 65% aquestà equipat amb alguna altra instal·lació esportiva, com una pista de tenis.
Tots els propietaris dels càmpings estudiats asseguren que complixen la normativa, però són molt pocs els que adopten precaucions afegides, com un pla d’emergència per a la prevenció de catàstrofes o un pla detallat d’evacuació. Aquests dos plans estan implantats només en la meitat dels càmpings; l’excepció positiva la protagonitzen els estudiats a Àlaba (els dos plans, implantats en els dos càmpings visitats), i a València, en tots menys en un. Es va constatar també que el 14% dels càmpings manca d’il·luminació d’emergència.
Altres dues conclusions són que ni la categoria d’un càmping ni les seves tarifes reflectixen fiablement la qualitat dels seus serveis i que les diferències de preus entre uns càmpings i uns altres són espectaculars. Per a comparar els preus, CONSUMER ha establert quatre supòsits d’ús bàsic (vegeu el quadre) de càmpings. Un d’ells, el més comú, és el d’una parella d’adults i un nen de cinc anys que gaudeix de les seves vacances la primera quinzena d’agost en un càmping al qual arriba amb cotxe amb una tenda de campanya. S’inclouen, en aquest càlcul, només el cost de l’allotjament, el dret a instal·lar tenda i cotxe, a l’endoll de llum i l’IVA corresponent. Per a aquesta família, els càmpings més cars són els d’Alacant, on el preu mitjà per a aquesta estada supera els 369 euros. Tarifes només una mica més econòmiques es van trobar a Màlaga, Barcelona, Biscaia i Madrid, mentre que en els càmpings de Cantàbria, València, Múrcia, Guipúscoa i Àlaba, els costos es van moure, en ordre decreixent, entre 308 i 282 euros. Els de la Corunya, la Rioja i Navarra van ser els més assequibles, ja que s’hi pagaria entre 265 i 240 euros de mitjana.
El nombre de càmpings de Primera amb uns preus, per a aquest supòsit, que oscil·len entre 120 i 215 euros (els més econòmics) és fins i tot més alt que el de càmpings de Segona (teòricament més barats), cosa que dóna fe que a una major categoria l’usuari no ha d’adjudicar automàticament uns preus superiors: convé, per tant, preguntar les tarifes. Quant a la classificació dels càmpings hi ha dos grups de comunitats autònomes: les que estableixen tres categories (Luxe, Primera i Segona) i les que afegeixen una quarta categoria, Tercera. Així, un mateix campament de turisme, amb idèntiques instal·lacions i serveis podria merèixer una categoria diferent segons la comunitat autònoma en la qual estiga situat.
Una dada que serveix per a demostrar les diferències de preus entre els uns i els altres càmpings és el següent: en els càmpings de Segona (els que reben més visitants), aquesta família pagaria des de 128 euros fins a 844 euros. Una diferència de vertigen. I la més evident mostra que tarifes i categories diuen poc de la qualitat de servei (entesa sempre com a equipament) és que el preu -aquesta mitjana ja és dels quatre supòsits d’ús utilitzats per CONSUMER- dels 11 millors càmpings en equipament (més de 6,5 punts) és de 395 euros, inferior al de la mitjana de tots els estudiats, de 442 euros. I que d’aquests 11 càmpings seleccionats pel seu equipament només quatre eren de Primera, mentre que 7 eren de Segona. Una altra dada: la puntuació mitjana en equipament dels 11 càmpings més cars (mitjana de més de 600 euros per als quatre supòsits d’ús, i tots de Primera menys tres, de Segona) va ser de només 5,65 punts sobre 10 possibles.
Les deficiències d’aquests allotjaments en la seva adaptació per a la necessitats dels minusvàlids han influït negativament en les qualificacions de molts d’ells. El 54% dels càmpings no disposa d’instal·lacions ni accessos per a discapacitats, i només el 5% tenen tots els seus serveis adaptats. La millor situació s’ha registrat a Àlaba, ja que en els seus dos càmpings s’havien efectuat millores per a afavorir l’estada d’aquests usuaris. A Màlaga i Navarra, els càmpings que no han adaptat cap de les seves instal·lacions representen menys de la tercera part del total. En els altres territoris, la situació va ser pitjor, especialment a la Rioja, on cap dels visitats no havia efectuat cap adaptació perceptible. A València, la Corunya, Barcelona, Madrid i Cantàbria, els campaments que ignoren els minusvàlids representen des del 67% fins al 75%, mentre que la situació millora lleugerament a Alacant i Múrcia, on al voltant de la meitat dels càmpings havien habilitat, almenys en part, les seves instal·lacions per als discapacitats.
Moltes mancances en alguns càmpings
Pel que fa a la dotació de dutxes, la millor mitjana es registra a la Rioja (34 usuaris per cada dutxa), i la pitjor a Barcelona, amb 83 usuaris per cada una. Tots tenien aigua calenta en, almenys, alguna de les seves dutxes.
Continuant amb els serveis de neteja personal, els de la Rioja tornen a aparèixer com els càmpings més ben dotats en lavabos (un per cada 22 usuaris), mentre que els de Barcelona presenten la pitjor proporció (73 places per lavabo). Destaquen positivament els càmpings de València i Àlaba. En la dotació d’inodors els millors resultats es registren una altra vegada a la Rioja (31 places per a cada inodor), i els de Barcelona i València sobresurten negativament: una mitjana de 70 places per inodor. Una altra mancança és que malgrat que tots els càmpings disposen de safareig o pica, el 15% no ofereixen servei de bugaderia ni rentadora automàtica. Aquesta situació s’agreuja per l’escassa dotació de piques a l’efecte en els campaments (48 places per cada aixeta). Una proporció encara pitjor s’observa a la Corunya i Màlaga: 71 i 72 persones, respectivament, per cada pica. Així mateix, l’aigua calenta es troba a faltar en fregar en més d’un de cada tres dels càmpings de Màlaga, València, Biscaia, Múrcia, Alacant, Cantàbria, la Corunya, Barcelona i la Rioja, i és Navarra l’únic territori que disposa d’aigua calenta en les piques de tots els centres visitats. Mentre a Guipúscoa aquest percentatge arriba al 43%, a Madrid, el 12,5% del total dels càmpings estudiats no ofereixen la possibilitat de fregar amb aigua calenta.
El telèfon públic també escasseja en els càmpings, amb una mitjana de 319 places per cada telèfon (518 a Madrid, la pitjor situació; i 200 a Àlaba, la millor). Dos càmpings, els dos de Tercera categoria, no disposaven de telèfon públic.
D’altra banda, només dos dels 99 càmpings no posen a disposició de l’usuari una farmaciola per a primers auxilis, i dos de cada tres no ofereixen assistència sanitària, un servei que pot resultar transcendental en els campaments allunyats d’un centre mèdic. I només en el 8% l’assistència sanitària té un caràcter permanent.
No és habitual trobar en els càmpings espanyols un contenidor on dipositar per separat els residus de paper, vidre i piles. Només un de cada quatre disposen de dipòsits per a la recollida de paper, i els de Madrid i Barcelona en són els més ben dotats (un de cada dos), i els de Cantàbria els pitjor equipats: no hi ha contenidors per a paper en cap dels seus càmpings. I la dotació de dipòsits per a piles i vidre també és escassa, només existeix en el 21% i 42% dels càmpings, respectivament. Els de València destaquen negativament perquè en cap dels inspeccionats s’ofereix a l’usuari la possibilitat de separar el vidre. Quant al reciclatge de piles, València, Màlaga i la Rioja no posseeixen en cap dels càmpings analitzats recipients per a aquest material.
Seguretat: s'hi pot millorar molt i taula comparativa
Tots els centres estudiats asseguren complir la normativa en aquesta matèria. Assessorats per especialistes en seguretat, tècnics de CONSUMER van efectuar una consulta en els 99 càmpings, el resultat dels quals va ser que a Àlaba, Navarra, València i la Corunya, tots en les dues primeres i tots menys un en les dues restants disposaven d’un pla d’emergència (en una mitjana general, només el tenen implantat el 57% d’aquests recintes). El resultat va ser poc satisfactori a Guipúscoa i la Rioja (cap dels càmpings en tenia), i a Madrid, Cantàbria i Biscaia (un de cada tres a Madrid i un de cada dos a Cantàbria i Biscaia disposa d’un pla d’emergència). És més tranquil·litzador el nombre de càmpings que disposen d’un pla d’evacuació (74% del total), entre els quals destaquen els de València i Àlaba com els més previsors en aquest sentit, ja que la totalitat dels estudiats en aquests dues zones despleguen aquest pla, mentre que a Múrcia, Barcelona, Alacant, la Corunya i Madrid es va comprovar en una proporció d’entre el 88% i el 83%. La nota negativa la posen els càmpings de Màlaga i Guipúscoa, on sis de cada deu no són previsors en aquest sentit i els de Cantàbria, on tan sols la meitat han elaborat un pla d’evacuació.
Si es produeix un incendi, extintors (n’hi havia en tots els càmpings, excepte en un de Cantàbria, on es van veure tan sols en la zona dels lavabos) i preses d’aigua faciliten la feina dels bombers. Tots els de Navarra i Àlaba disposen de preses d’aigua, i n’hi ha en tres de cada quatre centres de la resta de zones, amb l’excepció d’Alacant, Cantàbria, Barcelona i la Rioja (on es poden veure en dos de cada tres campaments) i València, Múrcia, Navarra i la Corunya, on les preses d’aigua es troben visibles en només la meitat dels càmpings visitats. D’altra banda, la il·luminació d’emergència esdevé important quan el problema de seguretat es produïx de nit. El 14% dels càmpings no té aquest sistema de prevenció. Ja en altres aspectes examinats, dos càmpings de Navarra, i un a Múrcia, Barcelona, Alacant i Cantàbria no es trobaven tancats en tot el seu perímetre, encara que la norma hi obligui, i només un de Guipúscoa i dos de Cantàbria no ofereixen servei de vigilància. I únicament en el 66% dels càmpings s’informa els usuaris de les mesures per a casos d’urgència o alarma. Ja en els aspectes positius, en el 95% dels càmpings es va veure el cablejat elèctric soterrat, tal com ha de ser.
Es van analitzar 99 càmpings (29 de 1a categoria, 49 de 2a categoria i 21 de 3a categoria) en tretze províncies:
- vuit a Madrid (tres de 1a i cinc de 2a)
- set a Navarra (un de 1a, cinc de 2a i un de 3a)
- quatre a Biscaia (un de 1a, un de 2a i dos de 3a)
- nou a Múrcia (dos de 1a categoria i set de 2a)
- 13 a Barcelona (quatre de 1a, tres de 2a i 6 de 3a)
- nou a València (tres de 1a i sis de 2a)
- set a Guipúscoa (un de 1a, tres de 2a i tres de 3a)
- tres a la Rioja (un de 1a, un altre de 2a i un altre de 3a)
- dos a Àlaba (un de 2a i un altre de 3a)
- set a Màlaga (dos de 1a, quatre de 2a i un de 3a)
- 12 a Alacant (quatre de 1a i vuit de 2a)
- 12 a Cantàbria (cinc de 1a, quatre de 2a i dos de 3a)
- i sis a la Corunya (dos de 1a, un de 2a i tres de 3a categoria).