Hem de tocar-nos més i millor

Hem de tocar-nos més i millor

/imgs/20020701/interiormente.01.jpg
Quan som bebès, no fem servir les paraules perquè no hem tingut temps d’aprendre el llenguatge verbal. El que utilitzem és el llenguatge no verbal: el contacte físic, la proximitat o distància, el plor, la rialla, els gestos…. A mesura que passen els mesos i els anys, aprenem i fem servir el llenguatge verbal, que acabarà predominant en les nostres comunicacions. Però les paraules no haurien de substituir el llenguatge no verbal, perquè aquest aporta prestacions que no estan a l’abast de les paraules. Pensem en aquest gest que ens informa millor de l’estat d’ànim del nostre interlocutor que qualsevol discurs oral. O en el to de veu d’una persona deprimida que ens impressiona més que el que diu. O en un petó romàntic i cadenciós, o en una mirada còmplice, o en un somriure seductor o en…

Sense paraules

Dins dels diversos tipus de comunicació no verbal, i tot i el seu potencial, la comunicació tàctil és una de les que menys es prodiga. Tocar i que ens toquin, a més d’un estímul plaent, és una necessitat. Ens anem fent com a persones en la interacció humana, forjant la nostra autoestima i sociabilitat. I el vehicle que utilitzem per a aconseguir-ho és la comunicació, tant verbal com no verbal.

Les mirades, l’expressió facial, el somriure, els gestos, el volum, l’entonació i la inflexió de la veu, la seva velocitat i claredat… conformen tot un llenguatge que no només complementa i enriqueix el missatge oral, sinó que constitueix tot un ventall d’elements autònoms i amb significació pròpia que atorguen credibilitat i fiabilitat a les nostres paraules, estableixen el nostre grau de coherència i marquen les relacions que establim amb els altres.

Les mans són un dels instruments comunicadors per excel·lència. La necessitat que les persones tornin a tocar-se, que els afectes més o menys íntims utilitzin per a la seva expressió el llenguatge de les carícies, les abraçades, les salutacions, els copets… l’estan constatant cada dia més els especialistes en relacions humanes, que han comprovat que els qui durant la seva infància no van rebre carícies dels seus pares són més proclius a mostrar dificultats per a donar o rebre afecte, a mantenir una postura corporal rígida i a les limitacions per a expressar la seva emotivitat. Així mateix, manifesten una tendència a evitar el contacte físic amb els altres, a veure’l com una cosa inapropiada o “bruta”. Són vistes com a persones distants, “fredes”. Pel que sembla, aquestes persones evidencien també una dificultat major del que és habitual per a sentir-se estimades i acceptades pels altres. Aquesta incapacitat pot comportar problemes en el maneig de les seves habilitats de comunicació i en la gestió de l’agressivitat que tots portem dins.

El tabú i els frens

És cert que “tocar-se” està subjecte a tabús, prejudicis i normes, que impedeixen que la carícia sigui un hàbit més en el nostre mode d’expressió quotidià. Hem interioritzat que tocar-nos l’un a l’altre forma part de la comunicació eròtica i que qualsevol ús diferent del sexual o extremadament afectiu podria ser mal entès. L’única excepció “consentida” és acariciar nens amb qui mantenim una relació de parentiu o un gran afecte i els adults amb qui tenim una relació personal molt pròxima o íntima. I no són pocs els pares i mares que cuiden molt quant i on toquen els seus fills, davant del temor que els seus tocaments i carícies puguin constituir abús o alguna cosa semblant. És, sens dubte, un tema delicat. A més, els nens i els adolescents es mostren esquerps o poc receptius a les carícies dels seus pares i parents, perquè entenen que “això és cosa de nens petits” i ells ja se senten grans. I com que els adults quasi no es toquen, doncs… La por que es malinterpreti el gest tàctil ens condueix a no usar-lo i així, a poc a poc, anem descartant-lo del nostre repertori de conductes. D’altra banda, funcionen les normes socials que marquen tant l’espai de proximitat que han de mantenir les persones com els “tocaments” considerats correctes. Tot dependrà de la zona i la manera en què es toca i del parentiu o confiança de les persones a qui es toca. El pitjor és que estableixen penalitzacions d’índole moral per a qui sobrepassa aquests límits i el judici de valor amb què s’etiqueta el transgressor pot ser, com a mínim, insidiós: “és un pop, un afalagador que està tot el dia tocant”. Així, pel que fa al contacte tàctil, ens movem no des d’aquesta necessitat comunicativa, sinó des de pautes imposades que assumim com altres tantes convencions socials. Sabem que hem de guardar certes formes però hem d’assumir que tocar els altres és un calibre de la nostra capacitat d’estimar i de mostrar apreci, proximitat i compressió als qui ens envolten. És necessari per a la nostra salut física i emocional. I esdevé imprescindible per a assentar la nostra autoestima perquè no sols desitgem saber que som estimats, també necessitem sentir-ho, perquè aquest estímul sobre la nostra pell significa la ratificació de les paraules, els petons, les mirades…. Tocar i ser tocats és un art que s’aprèn amb la pràctica, que al seu torn ens permetrà distingir el toc tendre i afectuós del curatiu, del consolador, de qui ens transmet seguretat o d’aquell altre de caràcter obertament o suggeridorament sexual. Diferenciar-los ajudarà a gestionar les nostres reserves i pors i a demanar o rebutjar els contactes, segons el moment en què ens trobem. La rigidesa facial, l’absència de somriure, l’hostilitat, la falta d’obertura i espontaneïtat podrien tenir a veure amb la “fam de pell”. És una gana emocional que necessita ser assaciada, un desig que hem d’intentar (sempre respectant l’altre) satisfer.