A més d’ajudar a prevenir malalties, s’ha demostrat que els adolescents que practiquen esport regularment consumixen menys drogues
Beneficiós per al desenvolupament físic i personal
S’ha discutit molt sobre la influència de l’esport en el creixement infantil. Alguns experts apunten a possibles perjudicis per a l’organisme, perquè el cos d’un infant és delicat i es troba en ple creixement, i els entrenaments excessivament durs i els inevitables microtraumatismes el podrien influir negativament. Però ningú ha aconseguit demostrar aquest extrem i sí, en canvi, els avantatges que comporta la pràctica esportiva regular des de la infància. A més, és més fàcil inculcar hàbits saludables a edats primeres que eliminar hàbits dolents o autodestructius en l’edat adulta. Sedentarisme, tabaquisme, sobrecàrrega, alimentació inadequada i altres variables estan presents en la gènesi i el desenvolupament de les anomenades malalties degeneratives, que s’associen als mals del món desenvolupat: arteriosclerosi, artrosi, diabetis tipus II, etc. Aquests patologies, encara que es manifestin en l’edat adulta, comencen a gestar-se en la infància. I és llavors quan es poden començar a prevenir, entre altres maneres, practicant esport.
Diversos estudis duts a terme en el nostre país alerten sobre els nivells alts de colaquestrol en la infància, les taxes creixents d’obesos entre nens i nenes i fins i tot l’increment de casos d’hipertensió arterial entre els adolescents. Detectar aquests factors de risc és relativament senzill i permet prevenir el seu desenvolupament des de la infància.
Nombrosos factors poden influir en l’elecció d’un esport, a més de les preferències personals, però hi destaca el paper dels mitjans de comunicació: els esports amb més presència en la pantalla tenen més predicament entre els adolescents.
Els pares es pregunten freqüentment si un esport determinat resulta bo o dolent per a la salut del nen o de la nena. No és fàcil de contestar, perquè tot i que s’ha demostrat que l’esport és, en general, bo per als infants, no hi ha estudis concloents sobre com influeixen algunes disciplines concretes en el creixement i desenvolupament infantil. No obstant això, a manera d’orientació exposem el que els metges de l’esport admeten sobre aquest assumpte, aclarint que la paraula “risc” s’utilitza només des de l’òptica del creixement i desenvolupament.
- Esports sense risc, considerats beneficiosos: natació, ciclisme, handbol, bàsquet, patinatge…
- Esports discutibles:tenis, esquaix, equitació, gimnàstica en terra, dansa clàssica, judo, esgrima, esquí…
- Esports amb risc: rugbi, futbol, salt de trampolí i palanca, halterofília, surf de vela, esquí nàutic…
Però hi ha, a més, altres raons de pes per a promocionar la pràctica esportiva a edats primeres. El consum de drogues, tant de les admeses socialment com el tabac i l’alcohol, com de les rebutjades, com el cannabis, la cocaïna, l’heroïna, i les de nou disseny que tants problemes ocasionen, presenta índexs molt inferiors entre els qui practiquen algun esport. I com més hores d’entrenament i més aviar es comença amb la pràctica esportiva, menor és el consum de drogues. En línies generals, es pot afirmar que un adolescent esportista, aficionat o federat, presenta menys risc de consum de drogues.
Però perquè el desenvolupament del seu cos i ment es faci de manera més equilibrada i harmònica, quan un infant pràctica esport cal prestar atenció a dos aspectes: l’especialització esportiva i la competició. L’especialització, és a dir, la dedicació quasi exclusiva a una modalitat esportiva des de ben aviat, té els seus defensors i detractors. Per als primers, la capacitat d’aprenentatge de l’infant és elevada i li permet assimilar tècniques i crear reflexos amb més facilitat. Per als detractors, l’especialització resulta perjudicial perquè genera desequilibris en el desenvolupament físic i pot influir negativament en l’estructuració de la personalitat del infant. Més discutit encara és el tema de la competició. Per a alguns, la competició sana, neta, haurà d’integrar-se en qualsevol programa pedagògic, ja que ajuda a estructurar i organitzar tot el comportament dels infants i adolecents. Un altre argument esgrimit és que en una societat com la nostra, la competició ha de formar part de l’esport infantil ja que el prepara i l’educa per al futur. D’altres, al contrari, opinen que la competició exigeix un entrenament precoç i dur, ja que la meta actual de l’esport contemporani és la recerca de la marca, del rècord, del vencedor, a qualsevol preu.
La primavera i l’estiu són èpoques propícies per a iniciar una activitat esportiva a l’aire lliure: marxa, passeig, senderisme, natació, muntanya, bicicleta, etc. De pas l’infant aprendrà també a estimar i gaudir de la naturalesa. Però ha de tenir present que:
- Cal orientar l’infant a l’hora d’escollir una activitat esportiva, però sempre respectant les seves preferències
- L’activitat esportiva ha de ser d’acord amb les qualitats de l’infant i a la seva constitució corporal.
- Ha de practicar-lo amb caràcter lúdic, sense que comporti sacrificis ni patiments.
- Pot tenir un component competitiu, però dins d’uns límits, i per descomptat, cal evitar inculcar-li l’afany de ser “el millor, el primer, perquè ser el segon és un fracàs”. Sovint, i sense adonar-se, els pares estimulen l’instint competitiu i estan sembrant futures frustracions.
- L’activitat esportiva ha de contribuir al desenvolupament integral de l’infant. Si es decanta per un esport especialitzat, cal complementar-lo amb d’altres activitats que neutralitzen els efectes d’una especialització i que contribueixin a evitar desequilibris i asimetries físiques. La natació és un complement ideal per a unes altres activitats.
- El creixement ossi és una aventura per a l’infant, cal respectar-lo i evitar esports que puguin representar una agressió als cartílags de creixement i al desenvolupament equilibrat dels ossos.
- Cal acostumar-lo que faci l’escalfament necessari, que prepari el cos per a l’activitat que desenvoluparà, i quan l’acabi que faci relaxació i estiraments.