No n'hi ha tractament curatiu, només pal·liatiu
Es calcula que a Espanya hi ha uns 110.000 afectats de Parkinson, una malaltia degenerativa del sistema nerviós central, incurable en l’actualitat encara que alleugerible per mitjà de fàrmacs o neurocirurgia. No és mortal ni condueix a la demència indefectiblement, però és progressiva i sol acabar, encara que no sempre, invalidant la persona. No és una malaltia nova i va ser descrita per primera vegada l’any 1817 per Sir James Parkinson, que la va anomenar “paràlisi agitant”.
Després de l’Alzheimer, és la malaltia neurodegenerativa amb més incidència, sense fer distincions de raça ni de sexe. Es dóna a qualsevol lloc del món i hi ha un lleuger predomini en el sexe masculí. La seva edat de començament és al voltant dels 55 anys. Afecta 2 de cada 1.000 persones i 2 de cada 100 entre els més grans de 65 anys. Un 20% dels afectats té menys de 50 anys. De moment, no es pot prevenir, i considerant l’increment de l’esperança de vida de la població, sembla probable que en un futur n’augmenti la incidència.
Es desconeix l’origen d’aquesta malaltia, encara que s’ha parlat de diverses teories per a explicar-la, des de genètiques i metabòliques fins a les que impliquen alguns tòxics ambientals o microtraumatismes cerebrals antics en la seva aparició. Sigui quina sigui la causa, l’inici dels símptomes que caracteritzen aquesta patologia es troba en la lesió de la substància negra del mesencèfal, en els ganglis basals i l’àrea extrapiramidal del cervell, zones que controlen i coordinen els moviments. Sembla que es produeix una disminució de la dopamina cerebral, una substància que transmet impulsos d’unes cèl·lules nervioses a unes altres. L’alteració d’aquest sistema condueix a una mala coordinació dels moviments musculars, cosa que provoca símptomes característics com tremolor, rigidesa muscular per hipertonia, lentitud dels moviments (bradicinèsia) i trastorns de l’equilibri, que són els quatre criteris clínics bàsics per al seu diagnòstic.
D’intensitat variable, la tremolor del Parkinson és rítmica, amb predomini de repòs, generalment localitzat en mans i avantbraços, i que s’aguditza amb els estats d’ansietat. Els afectats de Parkinson pateixen de rigidesa muscular, per la qual cosa els seus músculs presenten una resistència augmentada a l’estirament: si se n’intenta estirar l’avantbraç, s’hi nota certa resistència i la decontracció dels músculs es fa en forma de sobresalts, com si es tractés d’una roda dentada. Els seus moviments resulten lents (bradicinèsia) i maldestres, i moltes vegades hi ha fins i tot falta de moviment (acinèsia). No creuen les cames ni tenen expressió en la cara, i amb això sembla que el seu rostre no reflecteix cap gest i és incapaç de mostrar emocions. El seu cos sol estar una mica doblegat cap endavant, els braços enganxats al cos amb els colzes i els canells flexionats, la qual cosa fa que les mans s’ajuntin a l’altura del melic. La seva marxa és lenta, amb passos curts i ràpids, i n’és característica la dificultat que tenen per a començar-la i acabar-la, ja que tenen problemes per a aturar-se. En tenir el cos inclinat cap endavant i el centre de gravetat desplaçat, caminen a una velocitat cada vegada més gran per a evitar caure; és la marxa festinant, molt característica dels afectats de Parkinson. Quan estan aturats solen tenir mala estabilitat, sembla que trontollin. Si estan asseguts s’estan movent contínuament (acatísia). Els costa aixecar-se del llit i de la cadira. La boca, la tenen quasi sempre oberta, amb dificultat per a mantenir-la tancada. La seva veu és baixa, monòtona, i tenen dificultat per a escriure, menjar o fer moviments fins i tot amb les mans. Moltes vegades els dits tenen un moviment rítmic, com si estiguessin comptants diners. Encara que no està demostrat que provoqui demència -si bé hi ha discussió respecte d’això-, es produeix certa deterioració intel·lectual en alguns casos, caracteritzada per la progressiva ralentització de la velocitat del pensament (bradipsíquia) i per problemes per a concentrar-se en alguna cosa durant molt de temps. Hi ha desmotivació emocional, problemes de memòria -no tan severs com en l’Alzheimer-, escassa flexibilitat mental, certa rigidesa cognitiva i dificultat per a planificar les coses o trobar solucions als problemes.
La malaltia no té tractament curatiu sinó pal·liatiu, per a controlar-ne els símptomes. El més utilitzat és a base de Levodopa, molècula que el cervell utilitza per a produir dopamina i que millora la coordinació de moviments. Aquest medicament se sol associar a d’altres, com apomorfina, amantadina, selegilina, anticolinèrgics… La llista és llarga, la qual cosa significa que no n’hi ha un de realment eficaç. La resposta individual als fàrmacs és molt variable, per això el tractament ha de ser individualitzat segons les característiques del pacient i els símptomes predominants en cada cas. El tractament farmacològic és necessari, ja que el Parkinson no tractat és incapacitador i porta a una mort prematura. Un percentatge elevat de pacients millora clarament dels símptomes amb el tractament, si bé cal aclarir que pot produir efectes secundaris com moviments involuntaris, nàusees i vòmits, sequedat de mucoses, desorientació, canvis de comportament, al·lucinacions…
En casos greus i que no milloren amb el tractament cal recórrer a la cirurgia. En l’actualitat hi ha procediments quirúrgics que modifiquen les alteracions cerebrals (palidotomia, estimulació subtalàmica per mitjà d’elèctrodes, implantaments cel·lulars…).
Però si el tractament farmacològic és important, no ho són menys les mesures generals que han d’observar. Esdevé fonamental que tots els malalts de Parkinson puguin dur a terme una activitat física sostinguda i regular que pugui proporcionar-los relaxació muscular i disminuir el nivell d’estrès, a més d’elevar el seu estat d’ànim, habitualment baix i amb tendència a la depressió. Caminar és necessari, ajudats per una altra persona. Aquesta ajuda la necessitaran també per a altres activitats de la vida quotidiana com llevar-se del llit, endreçar-se, menjar, vestir-se… Cal dotar el malalt de certs suports perquè pugui fer la seva activitat amb seguretat i sense riscos: barres i passamans als corredors de la casa i al bany, cadires que ajudin a aixecar-se, coberts amb mànecs més llargs perquè puguin menjar més fàcilment… En definitiva, cal educar-los i ensenyar-los a conviure amb el Parkinson, la qual cosa requereix un esforç considerable per part de la família. Moltes vegades caldrà suport psicològic. La fisioteràpia i la gimnàstica hi van molt bé, i no cal deixar de costat activitats que puguin semblar més exigents com la natació, fer bicicleta o caminades llargues, que a més de millorar la mobilitat i la coordinació contribueixen a millorar la condició circulatòria. En cada cas i en funció de la severitat dels símptomes, l’especialista haurà de programar les activitats més adequades.