Cal adaptar-lo a cada habitatge
Experts en domòtica i arquitectura d’interiors assenyalen que per a combatre la calor de l’estiu dins de casa s’ha d’arribar a una diferència al voltant de 10 graus respecte de la que hi ha a l’exterior. Una de les maneres d’aconseguir-ho és utilitzar un sistema d’aire condicionat, que permet rebaixar la temperatura interior. Els especialistes asseguren que, considerant la capacitat d’adaptació del cos a les condicions climàtiques i que en els mesos de més calor portem una roba més lleugera, una temperatura entre 21 i 25 graus és més que suficient per a sentir-se còmode a casa o a l’oficina. Menys graus no són saludables: els refredats que s’atribueixen a l’aire condicionat es deuen tant a les baixes temperatures a què s’utilitzen aquests aparells, com a la proximitat d’alguns usuaris al corrent d’aire fred, que surt a dolls a una temperatura entre 10 i 15 graus. I si la salut no fos un argument de pes per a optar per aquesta temperatura, una altra dada pot resultar persuasiva: per cada grau de més que es refreda una casa, es gasta un 8% més d’energia.
Un error molt comú és aplicar el terme aire condicionat a l’aire refrigerat i confondre condicionar amb climatitzar. L’aire refrigerat consisteix en unitats equipades amb ventiladors que es limiten a proporcionar un flux d’aire fresc filtrat. Perquè el sistema de refrigeració sigui aire condicionat ha d’estar compost per un conjunt d’equips que funcionin de forma encadenada i proporcionin aire controlat a l’ambient, seleccionant la temperatura. I si ens referim a un climatitzador, no es tracta només d’escollir els graus per mitjà d’un aparell, sinó de corregir la humitat de l’ambient. Per això, condicionar un habitatge no és el mateix que climatitzar-lo. Generalment, els aparells que aconsegueixen una temperatura entre 21 i 25 graus, anomenada de confort, no estan condicionats per a respectar la humitat relativa d’ambient. Aquest sistema és molt més complex, prou més car i no del tot imprescindible en una casa, on només és necessari alguns mesos de l’any.
En la col·locació d’aparells domèstics d’aire condicionat, habitualment amb el model split (un compressor que s’instal·la a l’exterior i equips evaporadors a l’interior) no cal fer massa obra. Però és important disposar del permís de la comunitat de veïns, perquè serà necessari utilitzar la façana interior de l’edifici per a col·locar-hi el compressor, i estar disposat a foradar parets per on han de passar els desguassos, encara que es dissimulin amb canaletes. Els professionals necessiten dos dies per a acabar l’obra, i el cost voreja els 800 euros. Un inconvenient reconegut d’aquests aparells és que en regions molt càlides on el transformador (normalment situat al balcó o a la façana) es troba en contacte amb temperatures molt altes, les avaries hi són més freqüents, perquè ha de fer molt més treball.
Amb una despesa una mica més gran es pot instal·lar una bomba de calor, que ofereix l’avantatge que es pot fer servir com a calefacció a l’hivern i com a aire condicionat a l’estiu. La seva tecnologia es basa en el principi de Carnot, descobert el 1824 i utilitzat també per a refredar el frigorífic. El mecanisme es compon d’una unitat exterior i una altra d’interior. La tasca de la bomba de calor és transportar calor cap a l’interior o l’exterior de la casa, segons que es busqui refredar o escalfar l’habitatge. Per a l’operació de refrigeració, l’aire de la casa passa a través del tub intern. S’absorbeix la calor de l’aire interior i l’aire més fred que en resulta es torna a fer circular per la casa a través dels conductes del sistema. La calor de la casa surt pel tub exterior. En el cas de la calefacció, la bomba de calor bàsicament inverteix el procés de refrigeració per a escalfar la casa quan fa fred. El preu de l’aparell és una mica més car, depèn de les dimensions de l’habitació que es vol refredar, però en el mercat n’hi ha models des de 750 euros. La instal·lació i el cost són semblants als dels aparells d’aire tradicionals.
Quant al consum diari, les bombes de calor presentaven fins fa dos anys un gran inconvenient: el consum excessiu d’energia. Però és precisament en aquest camp on s’han desenvolupat més i on més s’ha rendibilitzat el consum. Una unitat col·locada en un dormitori gasta uns 0,06 euros a l’hora, i una que es trobi en un menjador, uns 0,09. Aquests consums són molt inferiors als del microones o el rentaplats.
- Split fix. A més de ser el més demandat del mercat, és el més econòmic pel que fa a la instal·lació (uns 300 euros) i el manteniment. Està compost d’una unitat interior i una altra d’exterior, que es connecten a través d’un tub. S’instal·la en el sostre o en la paret, segons el model. El seu preu oscil·la entre els 600 euros i els 1.200 euros.
- Split móvil. Es pot traslladar d’habitació, tenint en compte que cal disposar d’una sortida a l’exterior de la bomba d’aigua. La seva instal·lació no necessita la intervenció d’un professional. La gamma de potències és limitada i consumeix molta energia. Només resulta aconsellable quan la complexitat de la instal·lació fa inviable un altre tipus d’aire. Es ven des de 800 euros.
- Multisplit. Es tracta d’un sistema split amb diverses unitats interiors, que permet condicionar tot l’habitatge (recomanable en cases de més de 100 metres quadrats i a les unifamiliars que es troben en zones de climes molt calorosos). El preu varia segons el nombre de consoles que s’incorporin: dues unitats des de 1.200 euros i tres, des de 2.200 euros.
- Aire zone. Consta d’un aparell central que distribueix el fred per mitjà de conductes, i disposa d’un termòstat que obre o tanca el pas de l’aire en funció de l’habitació, estigui o no ocupada. Per a un domicili de 90 metres quadrats, el preu per l’aparell i la seva instal·lació oscil·la entre 3.500 i 4.500 euros. Tot i el seu cost elevat, aquest sistema és rendible a llarg termini a causa de l’estalvi energètic que permet.