La seguretat també depèn del banyista

La seguretat també depèn del banyista

/imgs/20030601/informe01.jpg
Segons dades de l’Associació de Fabricants d’Equips, Productes Químics i Constructors de Piscines, al nostre país hi ha més de 580.000 piscines, xifra que ens situa en segona posició en el rànquing europeu, encapçalat per França. La major part, el 86%, estan destinades a ús privat i familiar. Del 14% restant, quasi 10.300 són d’ús col·lectiu i recreatiu, independentment de la seva titularitat, pública o privada. Andalusia, Balears, Canàries i Catalunya, són, en aquest ordre, les comunitats autònomes amb el nombre més gran de piscines d’aquest tipus.

La regulació de les piscines d’ús públic es regeix avui dia per normes de caràcter autonòmic. La pionera va ser la Generalitat de Catalunya, que el 1987 va publicar el Decret 193/1987. A partir d’aquesta data la resta de comunitats ha legislat en matèria de piscines, per la qual cosa avui cada comunitat autònoma disposa de la seva pròpia, entre les quals hi ha diferències significatives. A més, a les 17 normatives vigents cal afegir les d’alguns ajuntaments, que també tenen les seves lleis. No obstant això, la legislació vigent referent a les condicions higienicosanitàries, tècniques i de seguretat que han de complir les piscines només és aplicable, en la majoria dels casos, a les d’accés públic. Les de competició, les de banys termals i les d’ús terapèutic, se’n solen excloure, i les unifamiliars, on es registra el 80% de les morts per ofec que es produeixen cada any a Espanya, estan exemptes de complir les diferents normatives. Pel que fa a les piscines de les comunitats de veïns, no hi ha un criteri comú per a determinar si són o no públiques, per la qual cosa cada comunitat autònoma procedeix segons el seu criteri. Així, Balears, Castella i Lleó, Catalunya i Múrcia n’exclouen totes les comunitats de veïns, mentre que a la Comunitat de Madrid no s’aplica la normativa en les comunitats de veïns amb menys de 30 habitatges, i a Andalusia, Navarra, el País Basc, Cantàbria i Galícia n’estan exemptes les comunitats amb menys de 20 habitatges. A la Comunitat Valenciana, la llei exclou les comunitats de veïns amb aforament inferior a 100 persones.

Socorristes

/imgs/20030601/informe02.jpg
Les piscines han de disposar de personal socorrista especialista en salvament aquàtic, que ha d’estar en les instal·lacions durant tot l’horari d’ús dels banyistes. El nombre de socorristes varia, i molt, depenent de la normativa vigent en cada comunitat autònoma i de les dimensions de la piscina. Així, a Astúries i a Andalucía no estan obligades a tenir socorrista les piscines d’ús col·lectiu que tinguin un o diversos vasos (espai que alberga l’aigua), amb una superfície de làmina d’aigua igual o inferior a 200 metres quadrats, amb una profunditat màxima inferior o igual a 1,6 metres i sempre que els vasos estiguin protegits amb tanques o aïllats de forma que hi impedeixin les caigudes accidentals o els accessos involuntaris. A Aragó és obligatori disposar de socorrista quan la piscina té una superfície de làmina d’aigua igual o superior a 240 metres quadrats. A Madrid ha d’haver-hi almenys una persona exercint les funcions de salvament en les instal·lacions amb vas que no superin els 500 metres quadrats de làmina d’aigua, dos per cada vas quan la superfície de làmina d’aigua sigui entre 500 i 1.000 metres quadrats, i per cada 1.000 metres quadrats addicionals un més. A Castella i Lleó les piscines amb menys de 1.500 metres quadrats de làmina d’aigua han de comptar amb un socorrista, mentre que si superen els 1.500 metres quadrats el nombre mínim de socorristes serà fixat pel Servei Territorial de Sanitat i Benestar Social. I a Navarra s’acaba d’aprovar un Decret Foral segons el qual les piscines d’ús col·lectiu amb atraccions aquàtiques hauran de comptar permanentment amb un socorrista a peu de piscina, a més d’un monitor que reguli l’ús i el gaudiment de les instal·lacions.

Drets i deures dels usuaris de piscines

En totes les piscines hi ha d’haver unes normes de règim intern destinades als usuaris. Aquestes hauran d’estar en un lloc visible a l’entrada de les instal·lacions i a l’interior d’aquestes.

Els usuaris de piscines, tant d’esbarjo com esportives, han de comportar-se en tot moment de forma cívica. En totes les piscines, excepte en les d’hotels i càmpings -en aquestes les normes podran exigir-ho o no- és obligatori dutxar-se abans de submergir-s’hi. També és obligatori utilitzar un calçat específic per a les piscines, com sandàlies o xancletes. En el cas de les piscines amb vestidors, es prohibeix menjar aliments en aquests espais.

En el capítol de drets, han d’exigir la presència d’un socorrista titulat conforme al que ha establert la llei de cada comunitat. Poden reclamar en cas d’aigua tèrbola, d’instal·lacions insuficients o deteriorades. Els mecanismes per poder reclamar varien en funció de la titularitat de la propietat de la piscina. En el cas de piscines municipals, a més dels fulls de reclamació que obligatòriament ha de tenir qualsevol establiment obert al públic, es pot reclamar a les oficines de consum o als mateixos ajuntaments. En el cas de piscines privades d’una comunitat, és la comunitat de veïns mateixa qui ha de vetllar perquè es compleixin totes les normes de salubritat que exigeix la llei.

Piscines comunitàries: font de conflicte

Els seus horaris i normes d’ús estan subjectes al que preveu el títol constitutiu o els estatuts de la comunitat de veïns i, si no n’hi ha, l’acord majoritari adoptat en la junta pertinent. És obligació de la comunitat emprendre les obres necessàries per a conservar adequadament aquestes instal·lacions. Aquestes obres necessàries s’aproven per majoria simple i tothom ha de contribuir al pagament d’acord amb al coeficient de participació, sense que el no ús eximeixi de contribuir-hi, llevat que així es disposi en els estatuts, en el títol o es decideixi per acord unànime de la comunitat.

En cas de danys físics a usuaris de les piscines, en siguin o no propietaris, cal distingir els danys causats per cas fortuït o per culpa exclusiva de la víctima, supòsits en què la comunitat no assumeix cap responsabilitat (lesions, seqüeles, incapacitats, dies de baixa, despeses mèdiques, etc,), dels danys causats per negligència de la comunitat. En aquest últim cas s’aplica la responsabilitat civil comunitària enfront de tercers, si l’accident o els danys són imputables a un estat deficient de conservació, de manteniment i de les condicions de seguretat i sanitàries de les instal·lacions annexes a la piscina i de la piscina mateixa. La Llei de Propietat Horitzontal no obliga les comunitats a concertar una assegurança de responsabilitat civil, però sempre és recomanable, especialment en les comunitats en què hi ha instal·lacions d’aquest tipus. Si no es disposa d’aquesta assegurança, en cas de sinistre imputable a la comunitat serà la mateixa comunitat qui haurà d’afrontar la indemnització.

Jocs perillosos

Segons dades de l’Associació per a l’Estudi de la Lesió Medul·lar Espinal (AESLEME), cada any es registren al nostre país uns 100 casos de tetraplegia per capbussades en l’aigua. L’afició de moltes persones, sobretot joves i petits, a llançar-se a l’aigua de cap des de gran altura o fent tot tipus d’acrobàcies, provoca molts accidents i fins i tot morts tots els estius. La causa sol ser el xoc contra el fons, sovint perquè no s’ha tingut en compte la profunditat de la zona de bany, o per la col·lisió contra algun obstacle (vora de la piscina, una altra persona, etc.).

Encara que en les piscines les possibilitats de patir un ofec són menors que en el mar, es pot produir ofec o “quasi-ofec” i altres lesions prop dels desguassos, on la succió és prou forta com per a atrapar parts del cos o els cabells, de forma que el cap quedi a sota de l’aigua. En les piscines els ofecs es poden deure a accidents en llançar-se a l’aigua de cap i perdre el coneixement per l’impacte. Si l’aigua està tèrbola pot ser difícil veure els nadadors o els obstacles submergits, fet que incrementa les probabilitats d’un accident en l’aigua.

Decàleg per a una capbussada saludable

• Per a prevenir infeccions als peus utilitzi sabatilles de goma tant en la zona de la piscina com en els vestidors i les dutxes. Després del bany, assequi’s molt bé els espais interdigitals dels peus.
• Dutxi’s després del bany. Encara que no és obligatori, si que és molt recomanable, perquè l’aigua de les piscines està tractada amb distints productes que poden assecar-li la pell. A més, d’aquesta forma eliminarà possibles agents infecciosos que no han sigut eliminats amb el clor.
• No s’exposi al sol més temps del degut, i si ho fa, utilitzi una bona protecció amb capacitat de bloqueig dels rajos solars almenys de 15 SPF i protecció contra els rajos UVA i UVB. Asseguri’s de tornar a aplicar la crema bronzejadora després de nedar.
• No és sobrer, a banda d’un bon protector solar, utilitzar gorra i samarreta, especialment els més petits.
• Protegeixi’s els ulls de possibles infeccions quan submergeixi el cap en l’aigua utilitzant ulleres apropiades, assegurant-se que no siguin de vidre.
• Eviti, en la mesura que pugui, engolir l’aigua de la piscina.
• Renti’s les mans amb sabó i aigua després d’anar al lavabo. Pot protegir els altres tenint present que els gèrmens del seu cos acaben en l’aigua.
• La deshidratació pot causar un augment perillós de la temperatura corporal, que al seu torn, pot conduir a una postració causada per la calor i fins i tot arribar al mateix cop de calor, cosa que sol passar en les piscines d’estiu. Per a evitar-ho begui aigua amb abundància.
• Sigui exigent amb les condicions higienicosanitàries de les piscines, posi en coneixement dels responsables de la piscina qualsevol anomalia que hi detecti.
• En cas d’accidents dins del recinte, guardi el tiquet d’entrada. I si rep les primeres cures en la instal·lació, procuri que en quedi constància per escrit i guardi una còpia de l’informe.

Amb els nens, tota precaució és poca

• Eviti riscos ensenyant a nedar als seus fills tan aviat com pugui
• No deixi els nens ni un moment sols quan estiguin banyant-se o al voltant de la piscina. Recordi que 2,5 cm de profunditat són suficients per a cobrir el nas i la boca d’un nen, si cau cap endavant.
• No permeti que entrin de cop en l’aigua la primera vegada que es banyen en acabant de dinar, d’haver pres molta estona el sol o d’haver fet un exercici físic intens.
• Estigui atent als senyals de seguretat de la piscina en què es fa referència a l’ús de trampolins, palanques o tobogans, així com als referents a la profunditat.
• Eviti que els seus fills juguin a fer-se espentes al voltant de la piscina, a saltar els damunt dels altres, a enfonsar-se, a llançar-se “en cadena” pels tobogans, etc.
• Asseguri’s que els nens que no saben nadar porten posat un dispositiu (armilla salvavides, “bombolleta”, etc.) adaptat a cada edat, que afavoreixi la flotabilitat i que mantingui el cap del nen fora de l’aigua. Comprovi que tot el material que usa el seu fill en la piscina està homologat per la UE.
• Pari atenció als flotadors del tipus “aneguet” que es col·loquen en la cintura dels nens, és possible que bolquin i el nen no sàpiga donar-se la volta.
• No confiï en el socorrista per a deixar-los sols. El socorrista aquàtic només té dos ulls i pot haver-hi diversos punts que li cridin l’atenció.
• Pari una atenció especial als nens amb problemes mèdics. Extremi les precaucions amb els nens que pateixen d’alguna malaltia, i especialment, quan es tracti de malalties amb síndromes convulsives. Aquest grup és de molt alt risc pel possible desencadenament d’una crisi durant la seva estada en una piscina.
• En el cas de piscines de cases particulars, l’ús de tanques protectores al voltant de la piscina pot evitar-hi l’accés dels nens i la seva caiguda accidental.