Per què se’ns fa tan difícil parlar de sexe?
El més habitual és que es redueixi a la part morbosa o cridanera, oblidant que la sexualitat humana està modulada per aspectes culturals, religiosos, socials, polítics, educacionals i fisiològics. Però sobretot, el sexe pertany al món íntim. Durant segles, s’ha presentat com una cosa prohibida i no s’ha respectat aquesta intimitat, per això s’ha hagut d’amagar. Quan la societat es va alliberar d’aquesta impostura, a vegades va saltar al costat contrari i en certa mesura es va frivolitzar el sexe i fins i tot es va vulgaritzar en alguns aspectes, a manera de reivindicació. Aquests corrents liberalitzadors van oblidar una mica que el sexe pertany a la intimitat de cada persona.
Com es pot normalitzar la socialització del sexe?
Treure la sexualitat a la llum ha sigut molt positiu, encara que, com tot, també té les seves ombres: avui estem pagant un preu molt alt per la manca de rigor de les informacions que es divulguen, sobretot quan se sentencia de forma absoluta en tractar alguns temes. S’obliden les frustracions i angoixes que genera la falta de coneixement del sexe, i només es parla de certs mites, tres o quatre, però no s’aprofundeix en idees errònies que encara continuen vigents. Si algú recorda avui que fa no tants anys als nens ens asseguraven que la masturbació produïa alopècia, sorgeixen els somriures descreguts, però, en canvi, hi ha altres falses creences que continuen estant molt arrelades i encara semblen veritats indubtables.
Per exemple?
Es continua magnificant excessivament el coit. La sexualitat imposada en generacions passades era exclusivament reproductiva, el sexe existia en funció de la fertilitat i per això el coit n’era la màxima expressió. Ara s’ha començat a entendre el sexe com una recerca del plaer i de la satisfacció personal, com una trobada en què es dóna i es rep, com un llenguatge de comunicació entre les persones. I si estem parlant d’un concepte de plaer, no podem obviar que el coit no és sempre la pràctica sexual més divertida ni més plaent. Està comprovat que el 70% de les dones, si redueixen les seves relacions sexuals al coit, es queden insatisfetes. Un altre dels mites és entendre la masturbació com una pràctica sexual exclusiva de les persones sense parella, quan és un comportament natural i comú en tot tipus de persones. O la idea que la teua parella, per art de màgia, ha de descobrir què és per a tu el més plaent i excitant. Sembla que es fa referència a una ciència infusa, com si l’amor que sent per tu capacités l’altra persona per a saber on i com acariciar-te, sense que hi hagi cap conversació. Aquest és un error que oblida que és el diàleg i l’experiència el que de veritat ens dóna el coneixement. Podem passar-nos tota la vida indagant en silenci quin és el plat favorit de la nostra parella o podem preguntar-li-ho directament i així estalviar molt temps i possibles malentesos.
Ha influït l’explicitud de les escenes de sexe en el cine i la televisió en les nostres actituds sexuals?
Les pel·lícules ens ajuden a parlar de sexe, però perpetuen els mites i transmeten un mal coneixement no només a adolescents i joves, sinó també als adults. En el cine presenciem un sexe molt limitat: un llit, un home, una dona, uns moviments sincronitzats, una excitació immediata i un orgasme fantàstic. Generalment, s’hi obvien els mètodes anticonceptius, la cel·lulitis i les panxes… i per descomptat, el clítoris no existeix. Estem genitalizant la sexualitat, limitant-la a uns clixés de cossos perfectes i a unes experiències concretes. Això, sens dubte, genera una baixa autoestima personal i inhibeix moltíssim a l’hora de poder gaudir del sexe.
Parlar obertament de la sexualitat promou una activitat sexual major?
Aquest plantejament manca de base científica o sociològica. En canvi, sí que està demostrat que a les persones més informades els queden menys dubtes per resoldre, i que estan més formades i que viuen una sexualitat millor. Els joves que han resolt dubtes i han esquivat prejudicis o mites arriben a la sexualitat més tard, però més ben preparats i amb una capacitat major per a enfrontar-se a tot el que suposa el sexe. Els pares, per exemple, haurien d’estar més preocupats per mostrar una actitud positiva enfront del sexe que per oferir coneixement o contestar correctament les preguntes dels seus fills. La formació sexual dels nens depèn molt més de les actituds que no de la informació que se’ls ofereixi. Si s’apaga la televisió quan es projecta una escena de sexe o es proporcionen informacions o opinions negatives sobre el sexe, poc importarà la informació de caràcter biològic que s’imparteixi.
L’homosexualitat és un tabú social que necessita respostes.
La percepció general de l’homosexualitat en la nostra societat està lligada avui en dia a la sida, el vici i la promiscuïtat. En èpoques anteriors al monoteisme, la sexualitat era entesa com una recerca de plaer, però les civilitzacions van acabar lligant el sexe a la reproducció; per tant, quan el sexe era estèril, entre dues persones d’igual sexe, es definia com a no vàlid. Sobretot les relacions masculines, ja que s’entenia que l’home adoptava un rol femení quan la dona era inferior. Hem d’avançar en l’afirmació que tots som persones, i qualsevol orientació sexual és vàlida, precisament perquè som persones amb capacitat d’estimar, d’oferir i rebre plaer.
Quina és aquesta unió entre sexe i amor?
El sexe està intrínsecament lligat a l’afectivitat, però no té per què estar-ho a l’amor. L’ésser humà posseeix un gran ventall de sensacions, des de l’atracció, el desig, l’afecte, i d’aquí sorgeixen les relacions. Si bé és difícil que dues persones que comparteixen lliurement sexe no sentin res l’una per l’altra, aquest sentiment no ha de ser necessàriament amor, però sí que seran sensacions plaents. Podem tenir sexe amb amor, amor amb afecte o afecte amb sexe. I aquí sí que entra el coneixement que es tingui del sexe, perquè cal no oblidar-ho: el sexe és un aprenentatge, respon a coneixements empírics, i està dins de nosaltres des que neixem fins que morim.
Existeix la sexualitat en la tercera edat?
Naturalment, i a més està sotmesa a un aprenentatge constant. Més en el nostre país, on el sexe va estar censurat i homes i dones van sofrir una educació sexual manipulada i tergiversada que va perjudicar tant els uns com els altres. Això es prolonga per a tota la vida, i hi ha persones majors que consideren que no tenen dret a la seva sexualitat, que sentir desig el converteix en vell o vella verda. Però es pot redescobrir la sexualitat, i sempre hi ha temps per a fer-ho. I aquí entra de nou la formació: no parlem de coits increïbles, ni d’excitacions adolescents, però a ningú li desagrada que l’acariciïn, que l’amanyaguin, sentir la pell, deixar-se portar per les sensacions. Són moltes les dones encara joves, de 50 o 60 anys, que m’han manifestat com s’han sentit d’estafades quan han descobert que durant dècades els han robat la sexualitat.
Molts pares es pregunten quan i amb quin vocabulari parlar als nens sobre el sexe, i com compaginar el que ells pensen amb l’educació sexual que s’imparteix als centres escolars.
S’ha produït un error, en creure que els professionals de la sexologia són els únics vàlids per a transmetre aquest coneixement. Un professional pot transmetre informació, formar i assessorar el professorat, però aquesta formació no servirà de res si no s’aspira a aconseguir canvis longitudinals. I m’explico: en les escoles continua fent por; en les mateixes famílies, fa por parlar de sexe, i per això es fa malament. Es limita a informar què és una relació sexual i la seva funció de procreació. Això és donar informació, però no formar. En els nens depèn molt més de les actituds dels seus educadors, dels seus pares, mares i professors, respecte del sexe, que del que els expliquin i les paraules que s’hi utilitzin. Ells perceben l’actitud dels grans respecte del sexe. Hem d’intentar que no visquin la sexualitat d’una manera tan culpabilitzadora com l’hem viscuda els que ara som adults.