Un espectacle d'origen popular
Encara que el que canten tenors i sopranos no siguin precisament les melodies prefabricades del pop més comercial, l’òpera no s’hauria de veure com un espectacle minoritari, difícil i avorrit adreçat exclusivament a oïdes fines o molt cultivades. I menys encara com una expressió elitista de la cultura. De fet, les òperes, tal com avui les coneixem, van néixer a Itàlia a principis del segle XVIII com un entreteniment de masses, l’equivalent al que avui representen el cinema i fins i tot la televisió.
Algunes òperes són comèdies còmiques, altres descripcions de costums d’una època o cultura determinades, o bé relats de temps heroics, tragèdies romàntiques de sang i foc, drames burgesos, històries d’amor, episodis bíblics… Hi ha de tot.
Que els actors s’expressin cantant resulta una mica forçat però si, malgrat el seu artifici, ens agraden els films musicals és per la bellesa de les melodies, pels arguments tan ben aconseguits i per l’estètica de les seves escenografies corals. Aquests, i no d’altres, són els motius que fan que l’aficionat gaudeixi de valent amb l’òpera. I res millor per aprofundir, si més no superficialment, en l’òpera que fer-ho aquest any en què se celebra a tot el món el centenari de la mort de Giuseppe Verdi, l’autor immortal d’obres mítiques com La Traviata o Rigoletto. A més, a molts teatres un visor tradueix els textos interpretats per cantants i cor (italià, francès i alemany són els idiomes més freqüents dels llibrets) amb el qual el seguiment de l’argument és immediat, cosa que, al seu torn, permet d’entendre millor el que passa a escena i aporta dinamisme i entreteniment a l’espectador, especialment en aquells moments musicalment tediosos que ha de contenir qualsevol òpera que es preï.
Encara que el nostre país ofereix una oferta variada a l’aficionat, a l’òpera li passa com al teatre: és difícil que arribin representacions excel·lents a totes les capitals, i molt més que es gaudeixi d’una obra en ciutats petites o pobles. A Espanya, només El Liceu de Barcelona i el Teatro Real de Madrid ofereixen temporades llargues d’òpera, fins a nou mesos de representacions. Però també l’Euskalduna de Bilbao, el Teatro de la Maestranza de Sevilla i l’auditori Alfredo Kraus de Gran Canaria ofereixen temporades que, si bé són una mica més curtes, resulten molt atractives. Cal destacar també les del Teatro de Campoamor d’Oviedo, on cada tardor, des de fa 53 anys, l’Associació Asturiana d’Amics de l’Òpera organitza un festival de gran prestigi. De tota manera, s’ha de reconèixer dues coses: una, que l’òpera és cara (encara que no més que el futbol, per exemple), i l’altra, que aconseguir entrades simples resulta difícil a gairebé tots els teatres amb programa anual. Cal abonar-se per a tot el cicle o (com a l’ABAO de Bilbao) pertànyer a l’associació que promou cada any el programa. La situació és millor als teatres que ofereixen òpera una o dues vegades l’any (encara que normalment la qualitat de les representacions no és tan bona), la qual cosa pot ser, per a qui comença a gaudir de l’òpera, una bona primera presa de contacte.
Al Teatro Real de Madrid, per a aquesta temporada (entre d’altres, estan programades La Flauta Màgica de Mozart, Parsifal de Wagner i Don Carlo de Verdi) els abonaments van sortir a la venda el 4 de setembre de 2000, però les localitats simples es poden comprar deu dies abans de cada estrena. Es poden adquirir a la taquilla i per telèfon (902 24 48 24, mitjançant targeta de crèdit). No es venen més de dues entrades per persona. El teatre es divideix en sis zones, de la A (visibilitat òptima) a la G (reduïda o nul·la) i d’acord amb això s’estipulen els preus. Per a Parsifal (comença el 3 de març pròxim) hi ha entrades entre les 16.975 pessetes de la zona A i les 2.000 pessetes de la G. Un descompte del 60% discrimina positivament els joves d’entre 14 i 25 anys per a abonaments de qualsevol cicle.
El Liceu de Barcelona divideix l’aforament en vuit zones, els preus de les quals van des de les 20.600 pessetes del pati de butaques (zona 1) a les 1.075 pessetes de la zona 8, el galliner. La programació recull obres com Die Frau ohne Schatten (R. Strauss), Un ballo in maschera (Verdi), I Puritani (Bellini), Samson et Dalila (Saint-Saens) i Giulio Cesare (Händel). Es poden comprar entrades a la taquilla o pagant-les a les terminals de ServiCaixa, per telèfon al 902 33 22 11 i fins i tot per Internet (amb targeta de crèdit) a liceubarcelona.com. Si queden localitats, els menors de 26 anys, els estudiants i els majors de 65 anys poden adquirir, el mateix dia de la funció, dues hores abans, localitats (dues, com a màxim) amb un 30% de descompte.
A la capital biscaïna perviu una llarga i fèrtil tradició operística alimentada cada any per l’ABAO (Associació d’Amics de l’Òpera), que fa les seves representacions al nou Palau Euskalduna, si bé el Teatre Arriaga munta òpera diverses vegades l’any (amb preus més assequibles i elencs artístics més modestos). Aconseguir una entrada per a una funció de l’ABAO és missió gairebé impossible per al no-soci. Si en queda alguna, serà de les de qualitat i preu més baix i haurem d’anar molt ràpid per aconseguir-la. De tota manera, per als no-socis un abonament en pati o llotja per gaudir de les vuit obres d’aquesta temporada costa 121.000 pessetes, i una entrada en aquest lloc de l’aforament, 15.200 pessetes. Les localitats més barates surten per 5.900 pessetes, i el seu abonament per a tota la temporada 46.700 pessetes.
Al Teatro de la Maestranza de Sevilla estan programades, de moment, Der Ronsenkavalier de Strauss, Facing Goya de Nyman, Les Contes D´Hoffmann d’Offenbach i el Rapto de Lucrecia, de Britten. La majoria de les entrades es posen a la venda a la tardor a través d’abonaments, però ha de quedar el 10% de l’aforament per a la venda en taquilla. Les més cares costen 10.500 pessetes mentre que la més econòmica surt per 4.200 pessetes.
A l’Scala de Milán, la programació és molt extensa i les entrades es poden adquirir a través d’Internet a www.teatroallascala.org o a la taquilla, i per gaudir dels millors elencs operístics del planeta es demanen des de 25.678 fins a 7.302 pessetes. Al Metropolitan de Nova York (www.metopera.org) una entrada per a dilluns o dimarts suposa des de 4.200 fins a 28.000 pessetes. La resta de la setmana, les tarifes creixen entorn d’un 25%, si bé el dia de l’estrena o en representacions especials els preus poden superar fàcilment les 50.000 pessetes.
Les principals veus que es poden escoltar:
- Femenines: Soprano, la veu més aguda; mezzosoparano, menys aguda; i contralt, la més greu.
- Masculines: Tenor, la més aguda; baríton, menys aguda; i baix, la més greu.
S’ha d’anar d’etiqueta?
No cal, llevat que la funció sigui de gala i estigui anunciada així explícitament. En aquest cas, vestiran de llarg les dones, i de fosc i amb corbata o corbata de llaç els homes. Per a la resta d’ocasions, n’hi ha prou amb anar vestit correctament. A les estrenes, en molts teatres s’acostuma a anar de “vint-i-un botó” i anar-hi vestits informalment pot resulta incòmode per a nosaltres mateixos. De tota manera, cadascú veu el que està en ús i decideix amb tota llibertat.
Quan puc aplaudir?
El de l’òpera és un món d’entesos, i per no veure’s en un compromís el millor és veure el que fa la gent i prendre nota. Després d’una obertura (l’inici, un tema instrumental realitzat per l’orquestra), una ària, un duet o un nombre de cors o ballarins que ens ha agradat especialment, podem aplaudir; això sí, sempre que hagi arribat el final del fragment, res d’interrompre. Si tenim por de quedar-nos sols amb els aplaudiments i concentrar mirades de desaprovació, el millor és esperar uns segons i comprovar què fa la resta del públic. Si volem aplaudir, ho farem uns segons després que ho facin els primers. I si nos ens agrada el que veiem o sentim, podem picar de peus, xiular… no hi ha cap problema, però intentem ser moderats i respectuosos amb els artistes i amb la resta del públic.
Quant temps dura l’espectacle?
Hi ha òperes curtes i d’altres de més llargues, però el temps de la representació depèn també dels descansos, que s’estableixen segons el que requereix la posada en escena que, al seu torn, varia molt fins i tot per a una mateixa obra. Una òpera curta com La Bohème de Puccini dura una hora i tres quarts. Les més llargues, com les de Wagner, es poden prolongar fins a 4 hores, però normalment s’adapten perquè no superin les tres hores i quart. Una observació: el silenci a l’òpera és sagrat i hi ha melòmans molt exigents que ens ho recordaran a la mínima oportunitat. No us n’oblideu. Si voleu tossir o esternudar agafeu el mocador o poseu-vos la mà a la boca o al nas. No parleu durant la representació ni us mogueu en excés, podeu molestar els altres. Aneu especialment amb compte amb tots els sons que emeteu (atenció amb el plàstic dels caramels) quan la música o els cantants emeten a volum molt baix.
Com iniciar-nos en el gaudi de l’òpera?
No és difícil apropar-se avui a l’òpera, si tenim en compte que resulta fàcil trobar reproduccions en vídeo (hi ha enregistraments des de 3.000 pessetes) i en discs compactes (molts títols per menys de 2.000 pessetes). Recordem que l’òpera es pot gaudir des del seu mateix inici, perquè les composicions musicals són belles i suggeridores. Per passar-s’ho bé durant una representació no és imprescindible llegir llibres sobre òpera, l’autor, el llibret -l’argument- o el moment històric en el qual transcorre l’acció, ni estudiar música, encara que tot això ens qualifica per entendre millor l’òpera i divertir-nos més. Un consell: si parleu amb experts, no us desespereu, ja que ells veuen una altra òpera i la seva experiència els porta a valoracions molt diferents sobre el que heu vist i entès. Us desconcertaran amb les seves apreciacions. Però vosaltres, aneu a la vostra: gaudiu i apreneu. Per comprovar si l’òpera us pot interessar, us suggerim dotze títols dels quals podeu gaudir fàcilment: La flauta màgica (Mozart), Il barbiere di Siviglia (Rossini), La sonnambula (Bellini), L´elisir d´amore (Donizetti), Lucia di Lammermoor (Donizetti), Macbeth (Verdi), Rigoletto (Verdi), La Traviata (Verdi), Martha (Flotow), Carmen (Bizet), I pagliacci (Leoncavallo), i La bohème (Puccini). Però l’òpera és una obra teatral que desenvolupa un argument de comèdia o tragèdia. Per tant, resulta imprescindible saber què diuen els actors, els cantants i el cor, per a la qual cosa cal disposar, almenys en les primeres audicions, del llibret. Si les obres que comprem o posseïm no tenen llibret, podem adquirir-lo a llibreries tradicionals, explorar mercats i fires de llibre vell o trobar els més populars (més de 200 títols) a members.es.tripod.de/Papageno/direcciones/links2.htm.