La seguretat a les pistes, escassa

/imgs/20010201/tema01.jpg
Aquest any, centenars de milers de persones al nostre país visitaran les 28 estacions d’esquí espanyoles, que han invertit per a aquesta temporada gairebé 6.000 milions de pessetes. Es tracta d’un servei que omple, molt saludablement i esportivament, el temps de lleure de molts ciutadans; no en va, l’any passat les nostres estacions van rebre més de 5 milions de visites. El bon aficionat a l’esquí és exigent i rarament queda satisfet, però la seva actitud no deixa de ser raonable perquè esquiar surt molt car: a més dels desplaçaments (les estacions queden molt lluny de gairebé tots els llocs), de la compra de la roba específica que requereix aquest esport i de l’adquisició o lloguer de botes, planxes, fixacions i pals, cal afrontar una despesa molt onerosa, la de l’abonament (des de 3.200 fins a gairebé 5.000 pessetes per dia, segons les estacions), el bitllet que habilita l’usuari per utilitzar els remuntadors mecànics que repetidament el pugen fins a les zones des de les quals realitza els seus descensos.

I, per rematar la feina, si el temps no acompanya o la neu és escassa o de mala qualitat, tota la inversió, l’esforç i la tenacitat logística que exigeix aquest esport, tant per a l’usuari com per als professionals de les estacions d’esquí, gairebé no serveixen per a res.

Però aquestes dosis elevades de despesa i incertesa inherents a l’esquí alpí (per a l’esquí de fons no calen remuntadors, per la qual cosa l’esportista s’evita el cost de l’abonament) no són l’única explicació a l’actitud crítica dels aficionats. Hi ha d’altres raons, i de molt pes. CONSUMER ha analitzat a fons 11 estacions de tot tipus al nostre país, a les quals ha enviat esquiadors experts perquè realitzin les proves in situ. I de la investigació es conclou que encara que la qualitat de servei que ofereixen les estacions es pot definir com a bona en general, l’esquiabilitat (nombre de quilòmetres esquiables, qualitat i cura de les pistes i capacitat de transport dels remuntadors i comoditat d’aquests, entre d’altres aspectes) és, llevat d’algunes excepcions, mediocre. I, el que és més important, la seguretat que ofereixen les pistes a l’usuari és, a gairebé la meitat de les estacions, deficient.

Malgrat que el desplegament d’infraestructures d’emergència a totes les estacions (heliport, atenció sanitària i megafonia) és majoritàriament satisfactori, ni més ni menys que cinc estacions (Astún, Sierra Nevada, la Molina, Panticosa i Formigal) suspenen en la seguretat que ofereixen les seves pistes a l’esquiador. Només tres, Valdesquí i Navacerrada (totes dues petites i a Madrid), i Baqueira-Beret (gran i a la Vall d’Aran, a Lleida) van aprovar aquest examen de seguretat a les pistes. Els apartats en els quals es van concentrar els defectes són la protecció davant els barrancs i la senyalització de les zones sense neu, que no arriben ni tan sols a l’aprovat de mitjana en totes les estacions incloses. En la senyalització dels encreuaments perillosos suspèn el 20% de les estacions, si bé en les altres la situació era molt satisfactòria. Els apartats més ben coberts (cap estació va suspendre) són la protecció dels pilons que suporten els remuntadors, la senyalització (per bona visibilitat per als usuaris) i el manteniment de les pistes.

Poc esquiables Quant a l’esquiabilitat dels pendents senyalitzats (o pistes), la situació és millor però tampoc arriba a ser satisfactòria. Panticosa, Vallter 2000 i Candanchú suspenen l’examen. Només Sierra Nevada (excel·lent) i Baqueira-Beret (molt bé) compleixen amb les expectatives d’un esquiador exigent i informat, que està al corrent del que ofereixen les estacions de més qualitat, fonamentalment: uns remuntadors ràpids i còmodes i molt terreny esquiable amb pistes de diversos graus de dificultat, però sempre amb una generosa dotació de pistes llargues, amples i amb bon pendent, per a esquiadors de nivell mitjà o mitjà-alt. Es poden considerar acceptables Formigal i la Molina, i es queden en una línia de mediocritat Valdesquí, Astún i Alto Campoo. Malgrat la seva petita dimensió, Navacerrada aconsegueix bona nota, si bé queda lluny de Baqueira i Sierra Nevada.

El punt crític, com sap qualsevol esquiador, són els remuntadors: sis estacions, més de la meitat, suspenen i gairebé sempre ho fan per la capacitat relativa insuficient de remuntar els usuaris als punts des dels quals poden començar a descendir amb els seus esquís. Aquest apartat dels remuntadors, molt relacionat tant amb el temps d’espera que ha de suportar l’usuari a les cues com amb la comoditat del viatge fins a les pistes, inclou: capacitat de transport en funció del nombre de quilòmetres esquiables a cada estació, nombre de telecadires en general i de telecadires desembragables en particular i, si n’hi ha, nombre de telecabines. Les que van suspendre en remuntadors van ser Vallter 2000, Candanchú (totes dues molt malament), i, ja més a prop de l’aprovat, Valdesquí, Astún, Panticosa i la Molina. Només Sierra Nevada i Navacerrada superen folgadament les necessitats estimades per CONSUMER en matèria de remuntadors, encara que Baqueira-Beret mereix un bé.

En la cura que reben les pistes (empleats encarregats del manteniment de les pistes, nombre de màquines trepitjaneu i de quilòmetres esquiables que gaudeixen de canons de neu artificial), suspenen Panticosa, Candanchú, Formigal i Astún. Destaquen positivament Navacerrada i, sobretot, Sierra Nevada i Baqueira. La Molina obté un notable, i les altres es mouen entre l’acceptable i el bé. Un altre motiu d’aquesta valoració mediocre quant a l’esquiabilitat és l’horari excessivament breu en algunes estacions: quatre obren només set hores i mitja, mentre que dues funcionen durant una hora més al dia. Una diferència important.

Comoditat i serveis a l’estació

Respecte a la qualitat del servei que ofereix l’estació (excloent-ne les pistes) als seus visitants-clients, la situació és millor que quant a esquiabilitat i seguretat: només una, Valdesquí, suspèn, i una altra, Astún, obté un resultat mediocre (5,5 punts). Les altres estan bé. Les millors són, en aquest ordre, Alto Campoo, Sierra Nevada, la Molina i Navacerrada, si bé tant Baqueira com Formigal aconsegueixen un bé que s’acosta al notable. Amb detall: l’únic defecte gairebé generalitzat afecta el servei de guarderia (molt útil per a pares amb nens molt petits o que s’estimin més no esquiar), que peca amb freqüència d’un horari d’obertura escarit i d’una capacitat insuficient per acollir aquests usuaris tan especials. També es pot definir com a dolent sense pal·liatius el servei de taquilles, responsable de les aglomeracions i retards que sovint sofreixen els esquiadors quan volen comprar els seus abonaments; no en va, només la Molina i Navacerrada aproven en aquest apartat. I una cosa semblant passa, encara que el nombre d’estacions amb problemes sigui inferior que en el cas de les taquilles, amb l’estat de netedat i conservació dels lavabos a l’estació, amb el nombre de monitors d’esquí (tantes vegades insuficients, com saben els aficionats) i amb l’absència d’empleats que ajudin els usuaris a aparcar els seus vehicles. En qualitat de servei el més positiu és que, exceptuant Valdesquí, totes tenien oficina d’atenció al client i taller de reparació d’esquís, i que a totes lloguen material per a la pràctica d’aquest esport i compten amb una infraestructura acceptable d’emergències: heliport a l’estació o relativament a prop (o, si no n’hi ha, un espai que es pot habilitar a l’estació), atenció sanitària i sistema de megafonia.

Acarant totes les dades extretes de l’estudi, es pot concloure que Baqueira-Beret (4.900 pessetes l’abonament diari) i Navacerrada (4.000 pessetes) destaquen sobre les nou estacions restants, per les seves bones qualificacions en els tres grans apartats (esquiabilitat, serveis a l’estació i seguretat a les pistes) de què consta aquest informe. Sierra Nevada (4.100 pessetes l’abonament diari) podria estar a l’alçada d’aquestes dues estacions (per la seva excel·lent esquiabilitat i molt bona qualitat de servei) si no hagués suspès en seguretat a les pistes.

Sobre la roba d'esquí, quatre coses

L’esquí alpí és un esport tècnic que exigeix roba cara. És difícil encertar, deixem-nos assessorar. o Les peces han de ser calentes, impermeables i còmodes.
Els pantalons, impermeables i transpirables.
Els guants, impermeables i calents. Combaten el risc de congelació i protegeixen de les caigudes sobre la neu, pedres o gel.
Les ulleres de qualitat ens protegeixen dels raigs ultraviolats i de les rufagues. La reverberació de la neu multiplica l’efecte solar.
Cremes de protecció solar: s’apliquen a la cara i als llavis i eviten cremades solars i insolacions.
Gorres i orelleres: per a quan fa molt de fred, rufaga o per quan viatgem en un telecadira ombrívol.

El material per esquiar

Les botes. Les botes són el material més important i és vital encertar el número. Els criteris per adquirir-les són: comoditat, estanquitat, tanca, preu, aïllament, angle d’inclinació, pes i estètica. No s’ha de fer servir una bota d’un peu més gran que el nostre. S’han d’ajustar a la cama i al peu sense que facin mal ni molestin. Per escollir-les bé, cal guiar-se pels consells d’un expert.
Les fixacions. Mecanisme pel qual la bota es fixa a la planxa d’esquí. Han de permetre l’equilibri entre la unió de la bota i la planxa d’esquí en tots els terrenys i davant diferents nivells de pressió, com també la sortida de la bota davant una torsió inesperada o determinada prèviament per la fixació, per tal de protegir el genoll de l’esquiador d’una lesió. Les ha d’instal·lar un especialista. Per a un principiant, n’hi ha prou amb unes fixacions de nivell mitjà-alt i no de competició, perquè aquestes últimes agafen millor i es deixen anar amb més dificultat, cosa poc convenient per a un principiant.
Els esquís o les planxes. Escollir les planxes és complicat. Hi ha tants models com modalitats: eslàlom gegant, eslàloms, mixtos, travesses, esquí extrem, etc. Un debutant ha de començar amb planxes curtes i de model mixt. Una planxa gran, tot i que és més estable, és més veloç i més difícil de controlar als girs. El tipus de planxa de l’esquiador avançat o intermedi anirà en funció de la modalitat que prefereixi. Hi ha esquís tipus càrving o semicàrving que fan més fàcils els girs. La punta dels segons és més ampla que la dels primers, a més de tenir diferent la part de darrere. A l’hora de llogar esquís, cal comprovar l’estat de les soles i dels cantells. L’aspecte de la serigrafia és un bon indicatiu del grau d’ús de les planxes.
Els pals. S’utilitzen per equilibrar el vaivé de l’esquiador i serveixen de suport en els girs. La mesura exacta serà la que permeti de recolzar el pal al terra pel mànec subjectant-lo per sota de la volandera, de manera que el braç quedi en un angle de noranta graus.

Per esquiar sense arruïnar-nos

Abans de comprar botes, planxes amb fixacions i pals, pensem en l’opció del lloguer. És un material car (un equip de qualitat mitjana pot suposar de 55.000 a 65.000 pessetes) i hem de sospesar si amortitzarem la inversió. Si ho fem, esperem a les rebaixes o a ofertes especials. Aquest és un mercat molt canviant on les gangues abunden.
Una altra alternativa: comprar material usat, hi ha ofertes molt interessants. No és difícil trobar (a botigues de segona mà, diaris gratuïts i fins i tot a botigues especialitzades en esquí) material en bon estat al 60% del seu preu original.
Per a debutants, infants i famílies que esquien només de tant en tant, no hi ha dubte: el lloguer és la millor opció. Calculem un cost d’unes 2.200 pesseta/dia per adult i equip complet, i unes 1.800 pessetes per nen. Si només es lloguen les botes, el cost per a un adult serà d’unes 1.000 pessetes/dia i si es lloguen només les planxes amb fixacions i pals, unes 1.700-2.000 pessetes/dia.
És més barat i còmode llogar a les pistes d’esquí que a la ciutat, encara que a la ciutat l’opció és més gran. L’inconvenient: que a l’estació no quedin botes o esquís adaptats a l’usuari.
Quant a la roba específica d’esquí (anorac, pantaló, folre polar…) i els complements (guants, ulleres de sol…), abans de comprar-los, pensem si esquiar serà o no cosa d’una o dues vegades l’any. Si no pensem esquiar amb certa freqüència, demanem la roba prestada o esquiem quan les condicions meteorològiques no exigeixen roba molt específica.
Els viatges fins a l’estació, si són amb cotxe, que ho siguin compartits amb diverses persones. El més barat, l’autobús. Hi ha moltes ofertes a gairebé totes les ciutats.
Allotjament: el més barat són els refugis de muntanya i els albergs, però no són massa còmodes. Una altra opció econòmica: apartaments compartits amb diverses persones. També hi ha hotels o pensions assequibles a prop de les estacions d’esquí, però estan molt sol·licitats, per la qual cosa cal afanyar-se i reservar-los amb antelació.
Portem de casa carns fredes, galetes, fruita i begudes per dinar a la mateixa estació. Els restaurants i bars de l’estació surten cars.
Per escollir l’estació, valorem la distància que hi ha des de casa (atenció amb el preu de l’autobús, o del combustible i de les autopistes…) i del preu de l’abonament. Entre una estació i una altra hi ha diferències de fins a 1.700 pessetes/dia.
Si hi anem per a dos dies, recordem fixar-nos si hi ha descompte en l’abonament en comprar un abonament per a dos dies. Ens podem estalviar fins a 500 pessetes.
Si recorrem a monitors, ens hem d’assabentar de quin és el millor, més didàctic i agradable. Pagar-lo entre diverses persones d’un nivell d’esquí similar surt més econòmic i compensa.

Com es pot llogar el material

On? A les botigues d’esport i lloguer de les estacions o reservant aquesta opció a l’agència de viatges.
Si viatgem en grup, poseu-vos d’acord amb els integrants del grup per tal que tots lloguin el material al mateix establiment. Es poden aconseguir descomptes, sempre que es negociïn.
Si el material no és del nostre gust, està deteriorat, no és còmode o resulta complex per al nostre nivell, el millor és canviar-lo. A les botigues hi estan acostumats i no hi posaran objeccions.
Quan es té intenció de comprar planxes noves, un bon consell és llogar primer el model que volem per provar-lo a les pistes.

Seleccionar a quina estació cal anar

Les estacions orientades cap al nord a l’hivern reben menys insolació, la línia de vegetació és més baixa i durant els nadals gairebé no reben raigs solars i augmenta el fred. Al contrari, la temporada dura més i la neu primavera és de més qualitat.
Les orientades cap al sud reben sol gairebé tot l’any, per la qual cosa a l’hivern són les més caloroses i per això les preferides. Tanmateix, la neu dura menys i presenta més gel pels matins ja que de dia es fon més neu que es glaça a la nit.
Si es viatja amb família i fills, potser es preferirà una estació amb una altitud baixa, més càlida i amb menys riscs. Si el vostre nivell és mitjà o alt i el que voleu és assegurar bona neu i esquiar tot el dia convé anar a una estació més alta.
És bo informar-se a la federació o deixar-se assessorar per persones que coneguin diferents estacions per no cometre l’error d’anar a una estació on no hi hagi pistes d’acord amb el nivell de cadascú.
I atenció a tres factors essencials: esquiabilitat (mida de l’estació, nombre i tipus de pistes i la seva qualitat, i capacitat dels remuntadors mecànics), seguretat a les pistes i qualitat de servei a l’estació (guarderies, bars i restaurants, monitors i cursos…).
A més, dues claus importants més: la distància a la que queda del nostre domicili i el preu de l’abonament (hi ha diferències de més de 1.500 pessetes/dia i usuari entre unes i altres). Hi ha més elements: bellesa paisatgística de l’entorn, valors ecològics, logística -si hi ha aparcament en condicions o si són habituals els embussos per sortir de l’estació a la tarda, infraestructura hotelera a les rodalies…

Per iniciar-nos en la pràctica de l'esquí i taula comparativa

Aprendre amb monitor. El millor és posar-nos a les mans d’un expert. Si volem aprendre bé i adquirir un bon nivell, és imprescindible fer cursos de perfeccionament diversos anys.
Preparar-se a fons. Abans de pujar a la muntanya cal estar mitjanament preparat. Convé que les cames tinguin flexibilitat i estiguin fortes. També és important realitzar exercicis d’escalfament i estirada abans d’esquiar.
Vestir-se per esquiar. La forma més usual de protegir-se del fred a les pistes és l’anomenat sistema de capes: la roba funciona de manera que expulsa la humitat produïda per la suor i alhora manté la calor que genera el cos.
Ens hem de prendre les coses amb calma i intentar relaxar-nos i divertir-nos amb les primeres pistes. Aprendre a esquiar requereix ajuda, entrenament, caigudes, paciència i diverses temporades de pràctica. Però el millor és que es gaudeix des del primer dia.
Calçar-se els esquís. Resulta més fàcil fer-ho sobre un terreny pla que sobre un pendent. Cal treure la neu de la sola de la bota, ja que en cas contrari no podreu posar la bota a la fixació. Seguidament, introduïu la puntera de la bota en la part anterior de la fixació i centreu la bota sobre l’esquí. Cal pressionar fort amb el taló de la bota fins que la fixació es tanqui. I cal comprovar que la fixació subjecta bé la bota.
Treure’s els esquís. El mecanisme d’obertura de la fixació de la bota és a la part posterior. Cal pressionar-lo cap a baix.
La posició correcta sobre els esquís: el calçat de les botes obliga a adoptar la posició natural sobre els esquís, genolls flexionats i lleugerament inclinat cap a davant. La norma és mantenir el cap alt mirant al capdavant, els colzes doblegats i els avantbraços i mans cap a davant, mantenint els esquís lleugerament separats a l’amplada dels malucs.
Estar dempeus en un pendent: poder romandre dempeus en un pendent és fonamental. Per fer-ho sense caure o lliscar, és necessari donar una angulació correcta al cos i un cantelleig correcte als esquís.
Les caigudes: quan es produeixen, cal intentar fer una diagonal controlant la caiguda i procurant acabar amb els esquís travessats al pendent.
Abans de pujar a qualsevol remuntador cal saber carregar, muntar i descarregar amb seguretat.
Beure molta aigua per evitar la deshidratació.
Anar amb compte amb el consum d’alcohol. L’esquí no és compatible ni amb l’alcohol ni amb les drogues.
Cal conèixer i assumir els límits de cada persona. És convenient parar-se abans d’esgotar-se.
Recordem que el que és important és divertir-se, no demostrar res a ningú. És lògic que vulguem aprendre i ens imposem reptes, però siguem realistes. No ser-ho pot posar en perill la nostra seguretat i la de les altres.
El sol d’alta muntanya, el fred i els canvis bruscos de temperatura produeixen efectes secundaris que s’han de contrarestar amb productes cosmètics. Utilitzem cremes hidratants riques i emol·lients.
Si una vegada ha finalitzat la jornada d’esquí no es pot evitar estar en una habitació a temperatura elevada, no s’han d’agreujar els reptes als que s’enfronta el cutis agredint-lo amb menjar molt calent o picant, alcohol o fins i tot cafeïna.
A mesura que es guanya en altura, augmenta la radiació solar (un 4% cada 300 metres d’altitud). I si a això afegim que la neu reflecteix ni més ni menys que el 80% d’aquesta llum, a ningú li pot estranyar que siguin molts els que s’han “cremat” vius. Fem servir crema protectora, preferentment una que ofereixi protecció total als raigs. No oblidem un protector labial i unes ulleres de sol homologades perquè no es facin malbé els ulls.