Els símptomes es confonen amb els d'altres malalties i pot passar desapercebuda
L’hepatitis C és una dels cinc tipus d’hepatitis vírica (les altres són les hepatitis A, B, D i E) i es calcula que només a Espanya afecta 800.000 persones, xifra que suposa el 2% de la població, encara que no totes desenvolupin la malaltia. Pot ser asimptomàtica durant anys i quan apareixen els primers símptomes (fatiga, nàusees i febre, entre d’altres) existeix la possibilitat que es confonguin amb els d’altres patologies. Per això, molts individus poden patir hepatitis C i transmetre-la per la senzilla raó que ignoren que estan afectats.
L’hepatitis C és una malaltia del fetge produïda per un virus anomenat VHC descobert l’any 1989, que es transmet principalment per contacte amb sang infectada. El VHC ataca directament el fetge, pot danyar l’òrgan i fins i tot, en alguns casos, afortunadament pocs, produir la mort. Avui no es disposa encara d’una vacuna contra aquest virus. La seva perillositat rau en què una persona pot estar infectada sense saber-ho i transmetre la malaltia, perquè l’hepatitis C es pot desenvolupar sense símptomes durant anys
El període d’incubació és d’unes 8 setmanes però es pot prolongar fins a 4-6 mesos. Les proves serològiques que la identifiquen requereixen unes 5-6 setmanes per positivitzar-se.
La majoria dels casos d’hepatitis C es diagnostiquen tard, quan els malalts desenvolupen una patologia hepàtica avançada, amb o sense cirrosi. Presenta símptomes inespecífics (cansament, pèrdua de gana, nàusees, picor pel cos, dolors articulars o musculars, orina més fosca i excrements més clars) que, per a qui els percep, no tenen entitat per merèixer consulta mèdica. Per això, l’hepatitis C sovint es descobreix de forma casual en realitzar unes anàlisis de sang exigides per un reconeixement mèdic d’empresa, una pòlissa d’assegurança, per una altra malaltia que requereix l’anàlisi, per una donació de sang…
Un 30% dels infectats desenvolupa cirrosi al cap de 20-30 anys. A més, segons les estadístiques, un de cada set dels que acaben amb cirrosi patirà càncer hepàtic al cap de 5-10 anys. El consum d’alcohol (es calcula que quan supera els 50 grams diaris) afavoreix l’aparició de cirrosi. Es desconeix per què uns malalts d’hepatitis C desenvolupen la cirrosi i d’altres no, però hi ha tres factors que condueixen a una pitjor evolució de la malaltia: ser home, haver-se infectat a partir dels 45-50 anys i consumir alcohol diàriament.
El virus de l’hepatitis C va ser descobert el 1989, fins llavors podia passar desapercebut. Aquesta dada és important, ja que algunes persones que van necessitar transfusions de sang abans de 1989 es van poder infectar. Però el 1992 els investigadors van aconseguir crear i estandarditzar proves analítiques de gran sensibilitat i especificitat, la qual cosa ha permès que des de llavors hagin disminuït dràsticament les infeccions posttransfusionals.
Les punxades d’agulles i les lesions quirúrgiques són factors de risc. La incidència d’hepatitis C és elevada als països que utilitzen xeringues i agulles no d’un sol ús. L’ús intravenós i intranasal de drogues és actualment la via principal de la infecció, i es calcula que suposa el 30-40% de tots els casos. Els qui es fan tatuatges, piercings o se sotmeten a sessions d’acupuntura corren risc quan els materials utilitzats no són d’un sol ús o no s’han emprat mesures d’esterilització adequades.
Però no oblidem l’exposició familiar, mitjançant pintes, raspalls, fulles d’afaitar i instruments de manicura, quan els utilitzen de forma prolongada diversos membres de la llar. La transmissió maternofetal és infreqüent en l’hepatitis C, tampoc hi ha constància que es transmeti a través de la llet materna.
L’hemodiàlisi és un risc, avui reduït per les mesures de seguretat que s’adopten amb els derivats sanguinis. Encara que entre els hemofílics receptors de derivats sanguinis abans de l’any 1990 l’hepatitis C era molt freqüent, aquest factor de risc ha perdut rellevància. La transmissió sexual és responsable d’entre un 5% i un 10% dels casos. És un risc menor que en l’hepatitis B o el VIH (virus de la sida), però s’ha de tenir en compte si es mantenen relacions sexuals amb persones de risc: drogoaddictes per via intravenosa, prostituts/es i persones promíscues.
En certs casos d’hepatitis C ni s’identifica el mecanisme de transmissió ni el malalt presenta factors de risc coneguts, per la qual cosa el motiu i la manera en què es contreu la malaltia continua sent un misteri
El tractament, quan està indicat, consisteix a administrar al malalt interferó, substància segregada de manera normal a la sang per desfer-se dels virus en general. Els interferons tenen propietats antivirals i immunoreguladores, encara que es desconeix el mecanisme per mitjà del qual actuen davant el virus C. Provoquen nombrosos efectes secundaris (el més seriós la depressió, que pot aparèixer després de la seva administració prolongada) i en ocasions són mal tolerats. El tractament és llarg, es pot prolongar durant 48 setmanes o més.
Amb la monoteràpia mitjançant interferó, s’aconsegueixen remissions en un 40-50% dels casos, però si s’administra conjuntament amb un altre fàrmac, la ribavirina (teràpia combinada), els resultats són més satisfactoris. La ribavirina és un fàrmac teratogen (capaç de generar malformacions en el fetus), per la qual cosa les dones en edat fèrtil han de tenir la certesa de no estar embarassades abans d’iniciar el tractament i posar tots els mitjans per evitar embarassos mentre aquest duri, com també durant els 6 mesos posteriors al seu acabament. Són en via d’investigació altres possibilitats terapèutiques per afrontar l’hepatitis C.
És poc freqüent i passa desapercebuda perquè els seus símptomes són inespecífics i es poden confondre amb els d’altres malalties. Els nivells de virus a la sang s’eleven de forma dramàtica fins que el sistema immunitari de l’organisme comença a respondre. En una gran majoria de casos no percep res o simplement es té la impressió de patir una grip amb molta fatiga, nàusees i dolor abdominal. Quan els símptomes són més importants, generalment es tracta d’una icterícia hepàtica, una coloració groga de la pell, o només del blanc dels ulls, que desapareix al cap d’unes setmanes. Això no obstant, en més del 75% dels casos, el VHC es queda a l’organisme i l’hepatitis aguda es transforma en crònica, fins i tot quan no hi ha cap símptoma aparent. Per això, quan es pateix hepatitis aguda, s’aconsella de sotmetre’s a tractament per reduir el risc d’evolucionar cap a una hepatitis crònica.
Una hepatitis C esdevé crònica quan el virus es queda a l’organisme durant més de sis mesos. Es parla d’hepatitis crònica “persistent” quan els símptomes són moderats i les conseqüències sobre el fetge poc importants. El major risc el constitueix la transmissió del virus a altres persones. En canvi, en casos d’hepatitis crònica “activa” el virus continua destruint el fetge per la seva activitat. El risc és llavors l’evolució cap a la cirrosi del fetge al cap de vint a trenta anys. Quan la cirrosi avança, el fetge no pot acomplir correctament la seva funció i la fase següent sol ser l’evolució cap a un càncer de fetge (en un 30% dels casos, després d’una mitjana de 10 anys d’evolució de la cirrosi). S’ha de vigilar regularment el fetge per detectar un càncer eventual al més aviat possible i intentar extirpar-lo amb cirurgia. A més, cal evitar el consum d’alcohol i de medicaments hepatotòxics.
S’han d’evitar els factors de risc associats a la infecció i els infectats pel virus C han de posar tots els mitjans per evitar la propagació de la malaltia.
- Evitar compartir estris personals: raspalls de dents, maquinetes d’afaitar i similars.
- Encara que el risc de contagi per via sexual és petit, cal adoptar precaucions.
- Vacunar-se davant l’hepatitis A i B, sempre que tinguin resultats serològicament negatius davant els virus esmentats.
- Abstenir-se de prendre begudes alcohòliques.
- No donar sang, òrgans, teixits ni semen