La tasca dels assistents, poc valorada
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’any 2000 hi havia uns 600 milions de persones majors de 60 anys, cosa que representa el 10% de la població del planeta. A Europa i a Amèrica, concretament, la població de més de 60 anys sobrepassa ja el 20% del total. I dins del nostre vell continent, l’espanyola és una de les societats més envellides, amb prop de 7 milions de persones majors de 65 anys, la qual cosa suposa més d’un 17% de la població. I les previsions són molt poc optimistes: segons l’IMSERSO, d’aquí a 25 anys aquest percentatge augmentarà fins a assolir gairebé una tercera part de la població.
Però darrere de totes aquestes xifres s’amaga el dia a dia de les nostres persones grans, principalment dels que ja no es valen per si mateixos, i de les seves famílies o assistents, que els acullen i s’enfronten a una vida organitzada al seu voltant. Viure amb una persona gran que requereix atenció constant és dur, i en la majoria de les ocasions poc gratificant. Malgrat això, és una opció que moltes famílies escullen i que tantes altres accepten amb resignació, ja que les infraestructures gerontològiques del nostre país resulten insuficients.
De tota manera, recordem que algunes persones grans gaudeixen d’una salut envejable, tan sols aombrada per petites xacres, i que la seva aportació a les llars resulta fonamental en fer-se càrrec dels néts o de petits encàrrecs domèstics. A més, cada vegada s’arriben a edats més avançades en millor estat de salut i moltes persones grans no volen renunciar a la independència de viure pel seu compte. També es percep un canvi de mentalitat lent però imparable en la societat i, com en altres països europeus, cada vegada més avis opten per viure sols fins que requereixen assistència ininterrompuda. La por de la solitud desapareix en la mesura que són autosuficients, gaudeixen d’un estat de salut acceptable per a la seva edat i troben activitats a les quals es poden dedicar. És per això que les llars de jubilats, els poliesportius municipals i les associacions de diversa índole realitzen una tasca fonamental per a ells.
La família, pilar bàsic dels ancians
Segons un estudi de 1998 de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, un 30% dels nostres ancians viu amb la seva família. Aquest percentatge és alt si el comparem amb altres països europeus, on la majoria dels ancians opten per un altre tipus de forma de vida, com residències i habitatges tutelats. Aquestes diferències amb els nostres veïns s’expliquen en part per l’escassetat de places residencials (no arriben a 3 places per cada cent persones majors de 65 anys), i en la major influència de la família en una societat tradicional en aquestes qüestions com és l’espanyola. Al nostre país, la majoria dels ciutadans (84%) pensa que tenir cura de la gent gran és obligació dels fills, encara que només un 24% es mostra convençut que, en el futur, l’atenció als ancians seguirà a càrrec dels fills. Tanmateix, quan la necessitat d’assistència dels avis esdevé permanent, un 29% dels enquestats estima que l’ajuda l’ha de prestar la mateixa família, un 37% opina que és competència dels serveis socials i un 29% creu que l’han de proporcionar totes dues parts.
Les necessitats de les persones de fins a 70 anys i les cures que requereixen són les mateixes que els de les persones integrades al grup de prejubilats: omplir el seu temps lliure, sentir-se útils, relacionar-se, transmetre coneixements i entretenir-se, divertir-se… Una vegada complerts els 70-75 anys apareixen altres necessitats, com la de superar amb bon ànim la solitud, la d’afrontar amb realisme i certa resignació la disminució inevitable d’ingressos o la de solucionar les activitats quotidianes. Necessiten professionals de la salut i infraestructures per a la prevenció gerontològica i precisen assistents, a més d’equipaments domèstics que els facilitin l’autonomia i les relacions humanes.
La realitat, lamentablement, és que les infraestructures gerontòlogiques que existeixen a Espanya no poden avui oferir les prestacions que aquest sector de la població necessita. La gran repercussió d’aquestes manques, sobretot en les persones més longeves (més de 80 anys d’edat) sembla entossudir-se a posar de manifest la necessitat d’augmentar els fons públics i privats destinats a la població gran.
La geriatria estableix tres edats, tres grups d’ancians les malalties dels quals poden ser diferents. Els majors de 65-75 anys reben el nom d’ancians joves. Es tracta dels acabats de jubilar, però amb capacitats motrius i intel·lectuals a ple rendiment. Entre els 75-85 anys se’ls anomena ancians. I els de més de 85 anys adquireixen el rang de molt ancians. Les malalties pròpies dels ancians, i a les quals s’enfrontaran els seus assistents, es divideixen en quatre grups. Entre el 60% i el 80% de la gent gran pateix problemes osteoarticulars, principalment artrosi i artritis, mentre que les malalties cardiovasculars afecten el 50%-70% i gairebé un 40% sofreix trastorns del sistema nerviós-cerebral. Finalment, hi ha les malalties de l’aparell urinari. Això no obstant, les relacionades amb el sistema nerviós-cerebral, la demència i l’Alzheimer són les que més preocupen experts i familiars.
Aquestes classificacions de malalties i edats deriven en una gran varietat de situacions a mesura que augmenta l’esperança de vida. S’incrementen les malalties del sistema nerviós-central, com la demència i l’Alzheimer, i les malalties cardiovasculars. Per això, l’objectiu és que els dos primers grups d’edat mantinguin durant el màxim temps possible un bon estat de salut.
Alzheimer, el mal que més preocupa
Les previsions auguren un increment espectacular dels casos d’Alzheimer per a l’any 2025, a causa de l’envelliment de la generació del baby boom, nascuda en els seixanta, que portarà amb si un augment de la malaltia, ja que la incidència de la malaltia creix a ritme exponencial. Així, a partir dels 65 anys el nombre de demències es dispara fins al punt de duplicar-se cada cinc anys. Segons els experts, entre un 5% i un 10% dels espanyols, 700.000 majors de 65 anys, pateix algun tipus de demència. Quant a la manera en què la malaltia afecta les relacions assistent-pacient, hi ha imposicions per part de l’assistent, sobretot en els primers mesos després del diagnòstic: se li prohibeix conduir i també que manipuli diners o cartilles. A més, s’intenta que mai romangui sol. Resulta difícil per als familiars comprendre la malaltia perquè no hi ha cap repercussió física que puguin veure. I una de les primeres reaccions és el “dol anticipat”: per a ells es produeix una mort psicològica del malalt. El moment de la mort per Alzheimer és especialment dur per a la família. Significa un cert alliberament per als assistents que han atès durant anys el pacient, però també sorgeix un enorme buit emocional, ja que durant una mitjana de 10 anys han estat durant les 24 hores a cura d’una altra persona.
Habitualment, és el cònjuge qui es fa càrrec de la persona que precisa cures, com passa en el 60%-70% dels casos d’Alzheimer. Però si qui requereix assistència és l’esposa, la situació es complica perquè els nostres ancians barons no assumeixen fàcilment el seu nou rol d’assistent, d’amo de casa. Quan no és el cònjuge, són les filles qui assumeixen el paper d’assistent. Per a això, abandonen la seva feina i en molts casos desatenen la seva relació amb els seus propis cònjuge i fills, cosa que pot portar a situacions de desestructuració familiar.
Els psiquiatres advoquen per la creació de centres assistencials que acullin temporalment els malalts perquè els familiars-assistents puguin tenir algun moment de respir. No és qüestió fútil: la cura d’aquests pacients acaba causant estrès i depressions entre els qui s’encarreguen de la seva protecció i custòdia.
“Les famílies no estan ensenyades” Segons l’opinió del Dr. José Mercé, metge adjunt en geriatria de l’Hospital Dr. Peset (València), el problema de cuidar un ancià a casa és que “les famílies no estan ensenyades. Som la societat més envellida d’Europa però ningú no ens ensenya a tractar les persones grans. No hi ha suficients professionals sanitaris i seria necessari un pla integral per ensenyar a cuidar la nostra gent gran”. Considera que aprendre a tenir cura de les persones grans suposaria un estalvi en diners i recursos, ja que el desconeixement motiva que davant de qualsevol eventualitat els familiars s’adrecin a les urgències dels hospitals. Per al doctor Mercé, un dels problemes per als avis és “la pèrdua d’identitat i d’autoritat, perquè ja no són ells qui posen les normes, són els seus fills qui manen sobre ells. Es produeix una pèrdua d’autonomia i un trasllat del cap de família: o és el fill o el director de la residència”. En la seva opinió, “el sistema sanitari hauria d’afavorir un sistema que tendís a fer que visquin al seu propi domicili o en un de pròxim al dels seus familiars. També existeix la possibilitat que hi hagi pisos o blocs tutoritzats amb dependència moderada. És un error portar un ancià a una residència”. Finalment, considera erroni l’ús que es fa dels centres de dia, ja que “la seva utilitat hauria de ser la d’un hospital de dia, una unitat medicoassistencial rehabilitadora. Actualment el que hi ha són guarderies d’avis”.