L'art de combinar la decoració i la cura d'éssers vius
Hem d’anar més enllà del simple efecte decoratiu de la planta per valorar la seva adaptació al nou hàbitat. En primer lloc, la llum solar és indispensable en la vida d’un vegetal i, com que a l’interior d’una habitació és impossible aconseguir una lluminositat similar a la natural, convé buscar una aproximació a aquella, ja sigui exposant-la a la llum natural tant com sigui possible o bé recorrent a la llum artificial. Encara que no s’ha d’oblidar que una planta situada en llocs massa lluminosos corre el risc de sofrir cremades o necrosi, o la caiguda d’algunes fulles. Si, al contrari, hi ha poca llum, es produirà un fenomen anomenat afilament: les tiges s’allarguen anormalment i les fulles es tornen grogues i s’estoven. D’altra banda, llevat d’algunes cactàcies, que necessiten la llum solar per florir, són poques les plantes que, col·locades darrere un vidre, resisteixen el sol de ple. L’exposició amb llum tamisada (prop d’una finestra amb cortines) és la que més afavoreix el creixement de les plantes i, en general, la millor orientació és cap a l’est o l’oest, ja que així s’aprofiten els raigs solars de l’alba i del capvespre, quan no fa massa calor (les plantes de fullatge acolorit no toleren una habitació en semiombra i perden aviat la seva coloració).
Quant a la llum artificial, s’ha comprovat que les plantes reaccionen i s’adapten bé a la llum emesa per determinats tubs fluorescents, sempre que aquests estiguin encesos entre sis i vuit hores diàries, com a mínim.
Una planta verda normalment necessita per desenvolupar-se una temperatura mitjana que variï entre els 12 graus, a l’hivern, i els 24 graus, a l’estiu, ja que no tolera bé les variacions brusques de temperatura, que en detenen el creixement i provoquen la caiguda prematura de les fulles. Per exemple, la lleixa d’una xemeneia pot ser un suport molt decoratiu per a les plantes penjants, però és necessari canviar-les de lloc abans d’encendre el foc perquè la calor les mataria. L’ampit d’una finestra molt assolellada, sense gens d’ombra, és un altre lloc on es registren altes temperatures, fins al punt de resultar intolerables per a les plantes; a l’hivern aquest lloc tampoc no és adequat, pel fred i els corrents d’aire.
A més, cal ser prudents amb algunes instal·lacions, com les d’aire condicionat, perjudicial quan la planta hi és a prop, i les de calefacció (alguns sistemes mantenen amb dificultat una temperatura constant sense assecar l’ambient).
Les plantes oriündes de regions càlides i humides han de ser vaporitzades per compensar la pèrdua d’aigua provocada per l’evaporació i la transpiració, i mantenir un ambient humit. La falta d’humitat s’evidencia en una planta amb el fet que es posa groga i li cauen les fulles, al mateix temps que deixa de créixer i disminueix de mida.
Per resoldre aquest problema n’hi ha prou amb vaporitzar a diari el fullatge amb aigua pura. Com que aquesta tasca no sempre es pot dur a terme (podríem espatllar cortines i mobles), el millor és enfonsar els testos en torba humida, ja que aquesta manté la humitat atmosfèrica. Un altre mètode consisteix a cobrir un plat amb un llit de grava, omplir-lo gairebé d’aigua i col·locar el test sobre els còdols. També, en algunes condicions, la mera presència d’una font o un gerro ornamental ple d’aigua és suficient per mantenir un grau d’humitat constant.
Una planta necessita que l’alimentin cada cert temps, perquè les reserves naturals de la terra s’esgoten. Els adobs poden ser químics (proporcionen els elements en estat pur i són la majoria dels utilitzats per a plantes d’interior) i orgànics (s’elaboren a base de banya, ossos en pols, guano, etc., i fan pudor). I qualsevol planta necessita tres elements nutritius importants: nitrogen, necessari per al creixement; fòsfor, imprescindible per a la formació de les noves fulles i els brots de flors; i potassi, útil per donar robustesa i resistència. A més d’aquests tres elements, un adob aporta els anomenats oligoelements (magnesi, sofre, ferro, bor, coure…), indispensables per a la vida d’una planta.
Ja hem apuntat que en aquesta època hivernal les puntes de les fulles se solen assecar. Com a conseqüència d’això i erròniament, s’acostuma a regar sense comprovar si la terra del test està seca (furgant-hi una mica es troba terra humida). Aquesta aigua afegida a la terra humida, a més de no ser aprofitada per la planta perquè es troba en fase de repòs hivernal, satura en excés el substrat de cultiu, ocasiona una falta d’oxigen per a les arrels i provoca asfíxia radicular.
A més, la qualitat de l’aigua de reg constitueix un factor important per al desenvolupament de la planta. L’aigua corrent massa calcària o amb molt clor provoca clorisi en el fullatge. La de pluja és ideal, si bé a la ciutat sol estar una mica contaminada. Si es tenen plantes delicades, el millor és regar-les amb aigua mineral. Convé no oblidar tampoc que és important regar amb aigua temperada, perquè la freda provoca un xoc tèrmic; és aconsellable deixar-la temperar a l’habitació o prop d’un radiador.
Quant al regadiu, l’ideal és utilitzar una regadora de 2 o 3 litres i proveïda d’un pic llarg i fi que permeti regar amb molta precisió dins d’una habitació. Es coneixen tres formes de regar: el reg en plat, que evita que el fullatge es mulli, sobretot si és sensible a les gotes (ciclamen, saintpaulia, gloxínia), assegurant així un bon contacte de les arrels amb l’aigua (s’aconsella buidar el plat després del reg per evitar l’excés d’aigua); reg al test, el millor mètode i el que assegura una bona distribució dels adobs; i reg per immersió, el més adequat quan, per una distracció, la planta i el conjunt de terra i arrels estan totalment secs (se submergeix la planta fins a la tija en un gibrell ple d’aigua a temperatura ambient).