Davant les desgràcies, previsió
L’any passat, el vam acomiadar consternats per les morts causades pels vents huracanats que va suportar el nostre país i el centre d’Europa, i per la constatació que les inundacions causades a Veneçuela pel diluvi podrien haver originat la mort d’una xifra aterridora d’éssers humans: 50.000 persones. Encara que sembli mentida, ja gairebé ens estem acostumant als efectes desoladors de les catàstrofes naturals. Repassem algunes dramàtiques fites d’un any especialment tràgic: inundacions a l’Amèrica Central, terratrèmols a Turquia, el sud-est asiàtic i Grècia, ciclons i tifons en diversos països del món, allaus de neu a Àustria i Suïssa…, han ocasionat el 1999 unes pèrdues econòmiques i de vides humanes que, en els països afectats més greument, costarà dècades superar, però que fins i tot en països afortunadament menys assolats, com el nostre, han de portar-nos a més d’una reflexió. Una d’aquestes, sense cap dubte, és la de la solidaritat. Aquestes catàstrofes naturals són una oportunitat inigualable per demostrar a qui ho necessita, i a nosaltres mateixos, que compartim en tot el seu significat la condició d’éssers humans i que som sensibles, que actuem davant la desgràcia aliena. Per ser solidaris, en summa. Però també, a nosaltres, que tenim la fortuna de sofrir només molt ocasionalment aquestes catàstrofes i en una mesura molt menor a la que s’assoleix en d’altres latituds, ens obliga a reflexionar sobre si fem tot el possible perquè les repercussions d’aquest «enfuriment» dels elements climatològics siguin menys dramàtiques. Aeroports que es tanquen per una mera boira, carreteres col·lapsades per nevades perfectament previstes, inundacions per pluges superiors per poc a l’habitual, destrosses molt oneroses causades per vents gens fora del comú… No podem fer res més davant aquestes contingències? Hem de resignar-nos, cada any, que aquestes desgràcies aparentment evitables causin tants danys i tantes molèsties als ciutadans?
És sabut que el nostre país no destaca precisament pel culte a la prevenció ni per les disposicions ambicioses i coherents en matèria de seguretat, però no podem conformar-nos amb el fet que les coses continuïn així. Com a usuaris, hem d’exigir a les autoritats, i fins i tot a les empreses, que assumeixin el repte que ens planteja una naturalesa que és millor comprendre i conèixer que no pas entaular-hi una lluita caòtica i desordenada, i sempre a posteriori.
No falten mitjans tecnològics ni financers, només escasseja la responsabilitat i la decisió, o millor dit, la convicció d’entendre que laseguretat i els dispositius que es requereixen són un element imprescindible en una societat com la nostra, que presumeix de moderna i opulenta.
Esperem que aquest nou any, tan simbòlic, del 2000, i que ens afanyem a desitjar feliç i pròsper per a tots, ens demostri que, una vegada per sempre, hem après la lliçó. Improvisar o reaccionar ràpidament després de les desgràcies no és suficient. S’han de prendre mesures, realitzar estudis i efectuar inversions. Perquè la seguretat, no ho oblidem, és un cost, però al seu torn una necessitat, mai un luxe.