El «niu buit», síndrome i oportunitat
Aquesta marxa és llei de vida i tots, pares i fills, sabem que alguna vegada ocorrerà. Però això no impedeix que algunes mares hagin de recórrer a psicòlegs per afrontar amb alguna possibilitat d’èxit aquesta crisi emocional que les envaeix quan el motiu essencial de les seves vides, els fills i els seus inacabables problemes, s’allunyen de la llar familiar, deixant-les orfes de vivències, d’interès, d’al·licients. No van aprendre a gaudir de la vida, a ser felices per si mateixes, a prestar-se atenció, a divertir-se, a buscar-se un temps de lleure i a omplir-lo satisfactòriament.
Es creien (imbuïdes de l’esperit de sacrifici inculcat per les seves mares) prou realitzades, amb la seva feina casolana, amb la gestió de la família, per atendre el seu marit, per educar els fills, per assessorar-los i animar-los a tothora i, molt especialment, per ajudar-los sense cap contraprestació en els moments crítics. Complien la funció que la societat els assignava, assumien que el seu paper en el món era subsidiari, mai principal. De segur que moltes d’aquestes mestresses de casa van reflexionar en més d’una ocasió sobre aquest fet i es van adonar que aquest modus vivendi no les «omplia» del tot, però tiraven endavant: hi ha massa coses per fer per pensar en una mateixa, deien. I ara, quan el marit està jubilat o gairebé, quan els fills desapareixen emportant-se a un altre lloc els seus problemes (almenys, els més quotidians) i, en conseqüència, emergeix el temps lliure i fins i tot arriba a abundar, algunes d’aquestes abnegades mestresses de casa es troben davant un descobriment desolador, potser intuït però mai no afrontat: no saben utilitzar les seves hores de lleure i, el que és pitjor, res no els agrada ni les motiva prou per aixecar-se cada dia del llit amb il·lusió o, almenys, amb ganes de fer coses.
Han deixat de sentir-se importants o, el que és gairebé el mateix per a elles, útils. I per a aquestes mares que han viscut durant dècades servint els altres i deixant a un costat els interessos personals, aquesta situació implica un repte la superació del qual requereix unes forces i un estat d’ànim que freqüentment no tenen.
La família és com qualsevol ésser viu: dinàmica i canviant. I, com l’individu, passa diferents fases en el seu desenvolupament. Parlem dels cicles evolutius o vitals de la família (Intervención familiar, de K. Eia Asen i Peter Tomson, Ed. Paidós, 1997). És necessari conèixer aquests cicles per entendre per què la nostra família sofreix aquestes crisis, d’altra banda tan normals i inevitables. Un d’aquests moments crucials que viuen els pares, el sentit i significat del qual convé distingir, és precisament el de l’emancipació dels fills: una etapa nova i molt especial per a molts pares, en la qual al principi s’imposa un sentiment d’estranyesa, buit i solitud que genera expressions com «hi ha un silenci poc habitual», «la casa és buida» o, la més directa, «falta alguna cosa». Això que falta, sens dubte, són els fills. S’han enlairat, han delimitat el seu nou territori, «han aixecat el vol». En aquesta etapa de niu buit o període de contracció, la família es redueix i els pares tornen a quedar-se sols, com fa ja molts anys però embolicats en una relació diferent: ni les experiències viscudes ni el temps passen debades.
La fatiga física i mental, l’inadequació sexual, la depressió, l’estrès laboral, l’addicció a l’alcohol i a la nicotina, són riscos als quals s’exposen els pares en aquests moments difícils d’absència dels fills. Si bé afecta tant el pare com la mare, ambdós no viuen d’igual manera la sortida de casa dels fills. Aquest és un xoc que repercuteix normalment molt més en la mare i molt en especial si aquesta és una mestressa de casa que no ha treballat mai fora de la llar. Són moltes hores de convivència i tota una vida que s’ha anat construint entorn dels fills, de les seves etapes evolutives, dels seus horaris, de les seves necessitats, dels seus estats emocionals, dels seus èxits i fracassos. A més, la sortida dels fills de la llar implica no només el reconeixement (ja no és un/una «nen/nena», «no és el meu/la meva petit/a»), sinó l’assumpció emocional que els plançons s’han convertit en persones adultes i diferents, que amb la seva emancipació trenquen definitivament el cordó umbilical per exercir el seu dret i el seu desig de viure com a éssers autònoms.
Davant el buit físic i emocional que causa la marxa dels fills, la mare ha de buscar algun nou eix per reestructurar i organitzar la seva vida. I, sens dubte, per assumir la maternitat des d’un angle molt diferent. Entre d’altres coses, perquè molt aviat es convertirà en àvia. Per evitar la caiguda en la solitud i el desànim, aquesta etapa requereix respostes pràctiques i positives. Si la sortida de la llar ja suposava per si mateixa una crisi, s’ha d’afegir a aquella la influència del motiu pel qual surten i com ho fan: si queda el pòsit d’unes bones relacions o el regust amarg de la sortida per una convivència difícil. De tota manera, malgrat que totes aquestes circumstàncies repercuteixen en com perceben i senten els pares la marxa dels fills, aquell moment (quan ja no queda cap fill a casa) significa un abans i un després per a la vida de totes les famílies.
També ocorre que, en ocasions, aquesta delicada situació fa emergir un problema encara més gran: una relació inestable, conflictiva, poc consolidada o fins i tot inexistent entre el pare i la mare, que s’ha anat cobrint, tapant, amb l’atenció a les vivències sempre absorbents dels fills. I així, quan aquests s’absenten de la llar, el marit i l’esposa tornen a estar sols, cara a cara. Amb els seus propis problemes. Ara bé, i tot s’ha de dir, en una relació equilibrada de parella el «niu buit» és una expectativa que alguns pares arriben a anhelar, perquè anuncia una etapa de més llibertat en la qual és possible reprendre aficions abandonades o aspirar a nous objectius. Es pot percebre en moltes parelles com una etapa d’alliberament, en especial quan s’ha demorat molt la sortida dels fills de la llar, ja que la diferència intergeneracional de costums i interessos propicia algunes friccions o, si més no, una convivència en escassa harmonia.
És un moment propici perquè els pares facin una reavaluació del seu matrimoni, omplin el «niu buit» i desenvolupin una relació diferent, d’adult a adult, entre ells i també amb els exnens que se n’han anat de casa. Com tot canvi de cicle, aquest canvi implica dificultats, ja que en aquest camí s’han d’articular nous mecanismes d’adaptació i ajustament. Però siguem realistes: l’èxit o el fracàs d’aquesta nova fase es veurà molt influït pel que hagi ocorregut en les precedents. Virginia Satir proposa una «llista d’aprenentatge» sobre la competència personal indispensable per travessar amb èxit cada cicle vital. És la següent.
- Diferenciació: distingir entre tu i jo.
- Relacions: saber connectar amb tu mateix i amb els altres.
- Autonomia: dependre d’un mateix i ser diferent dels altres.
- Autoestima: sentiment de vàlua personal.
- Poder: utilitzar la pròpia energia per iniciar i dirigir la pròpia conducta.
- Productivitat: manifestar la competència.
- Capacitat per estimar: ser compassiu, acceptar els altres, donar i rebre afecte.
La sensació de pena que produeix la marxa dels fills de la llar pot ocultar que aquesta fase té aspectes positius per als pares. Aquí teniu alguns suggeriments per enfocar amb resolució i optimisme aquesta nova etapa:
- Assumim que niu buit significa absència dels fills en la nostra vida quotidiana, però també plenitud d’espai propi i exclusiu per al pare i la mare.
- La descendència se’n va i no vindran més fills, però… la creativitat i l’empenta d’una parella revitalitzada poden generar fruits d’una altra naturalesa, tant o més satisfactoris.
- Potenciem la retrobada amb la nostra parella, omplint-la de mim, diàleg i relacions amoroses i sexuals satisfactòries per a ambdós.
- Si hi ha dolor, siguem sincers: s’ha de viure amb naturalitat el dol de la pèrdua. Manifestem-ho amb paraules i compartim sense silencis ni dissimulacions que no porten enlloc aquests sentiments de dolor, de solitud i de por davant la nova etapa.
- Reconeguem els aspectes positius de l’etapa que acaba de concloure i l’etapa que comença.
- Ara existeixen espais oberts a d’altres possibilitats. Reprenguem aficions arraconades i, si ens ve de gust, apuntem-nos a nous passatemps i gustos.
- Distingim el que ens ocorre en aquesta etapa d’altres símptomes que poden arribar alhora: la menopausa, la jubilació, la por de la mort, etc. A cada cosa, el seu moment.
- Reorganitzem el nostre temps, de manera que cada dia dediquem unes hores a l’exercici físic, a les sortides i a entreteniments diversos.
- Tenim més temps lliure: propiciem les trobades amb les amistats, potser una mica desateses perquè hi havia d’altres fronts (fonamentalment, els fills) als quals prestar atenció.
- Fem que la fantasia, la il·lusió, el riure i el bon humor ens acompanyin en aquell niu que, si bé avui és incomplet, segueix dempeus i amb molta vida, tota la que li puguem insuflar.