La ruta del romànic i gòtic, alternativa cultural per a l'estiu
És per això que en les línies que segueixen CONSUMER ofereix als seus lectors unes pinzellades sobre dos estils que sorprenen per la seva bellesa i que es van desenvolupar a l’edat mitjana: el romànic i el gòtic.
L’arquitectura és la base de l’art romànic i s’hi adapten l’escultura i la pintura. L’objectiu d’aquest tipus de construccions era construir edificis poc costosos i molt duradors. Per a això s’empraven materials sòlids, com carreus, que atorgaven a les construccions l’aparença de grans moles. Això portava com a conseqüència la dificultat per obrir buits i elevar edificis. L’escassetat d’obertures feia que els interiors resultessin poc il·luminats, la qual cosa convidava als fidels al recolliment.
Una de les característiques clau per reconèixer una edificació romànica són els arcs de mig punt de finestres i portes, rematats amb unes arquivoltes (adornaments de la part exterior de l’arc). Per salvar els grans espais, s’utilitzen els arcs en voltes de canó sobre arcs recolzats en contraforts o pilars. Les plantes d’edifici més comunes són la basilical de tres o cinc naus, d’influència romana i forma rectangular, i la planta de creu llatina, que consta de dues naus, la central o creuer i la transversal, que es creuen al transsepte. La nau central acaba formant un absis (semicircular a la capçalera), on s’instal·len capelles semicirculars (absidioles). El creuer també es realça amb una cúpula.
D’altres elements del romànic són: els pilars cruciformes; els capitells (acabament de pilars i columnes) decorats amb elements vegetals, geomètrics i figuratius; els pòrtics en esbocats decorats amb relleus; llinda amb mainell (columna que suporta el pes de la llinda al centre); timpà decorat; el pantocràtor (representació de Crist com a Jutge Suprem); i el tetramorf (als costats del pantocràtor i simètricament es representen els símbols dels quatre evangelistes: Mateu, un àngel; Marc, un lleó; Lluc, un bou; i Joan, una àguila).
- França: Monestir de Cluny, Santa Magdalena de Vézelay i Notre Dame de Poitiers.
- Itàlia: el romànic d’aquest país és molt original com a conseqüència de la barreja dels estils clàssic, bizantí i cluniacenc. Sant Ambrosi de Milà (campanar altíssim), la Catedral de Mòdena, complex catedralici de Pisa i el Claustre de Sant Joan del Laterà són edificis representatius.
- Espanya: destaca el romànic català, amb edificis de mida petita i torres esveltes, com el Monestir de Sant Pere de Roda (Girona) i Santa Maria de Ripoll. També són dignes de menció el romànic pur del Camí de Santiago, el de la Catedral de Jaca (Osca), d’influència mossàrab, la Col·legiata de Sant Isidor de Lleó, Sant Martí de Frómista (Palència) i la Catedral de Santiago de Compostel·la (més tard se li afegirien els estils gòtics i barroc). Al segle XII van destacar l’escola castellana, representada per l’Església de Sant Esteve a Segòvia, les Muralles d’Àvila (model de fortificació romànica) i Sant Domènec de Sòria; l’escola gallega, amb la Catedral de Tuy, Pontevedra, com a màxim exponent; l’escola navarresa, punt d’entrada del romànic a la península, amb l’original i circular Santa Maria d’Eunate; i l’escola catalana, amb els claustres ressenyables de la Catedral de Girona.
El romànic va sorgir a l’Europa Occidental en els primers anys del segle XI i es va allargar fins a les darreries del XII. En aquell temps la situació política d’Europa es començava a estabilitzar i els pobles bàrbars, amb regnes ja establerts, organitzaven la vida cultural i econòmica. El cristianisme es va expandir encara més i les seves influències es van reflectir en pelegrinatges, construccions i la lluita contra els musulmans. Les principals vies de peregrinació d’aquesta època, on es veneraven relíquies o tombes, van ser quatre: Jerusalem i els Sants Llocs, origen de les croades; Mont Saint Michel, a Normandia; Roma, d’on prové el nom de romànic; i Santiago de Compostel·la, la catedral de la qual és exponent, segons molts, de l’estil romànic més pur. Al llarg d’aquestes rutes neix el comerç i tot tipus d’arquitectura, tant religiosa (esglésies, catedrals, abadies o monestirs) com civil (hostalatges, ponts o castells). El romànic és un art d’ostentació que intentava mostrar el poder, però buscant alhora senzillesa i funcionalitat. Es tracta d’una síntesi dels estils romà i bàrbar. És una manifestació artística essencialment religiosa, al servei de l’Església, fruit de l’espiritualitat de l’època i de l’apogeu monàstic.
Si en el romànic dominaven les línies horitzontals, el gòtic busca la verticalitat, tant a l’interior (els pilars s’estilitzen i són més alts i el sostre confereix sensació de lleugeresa a l’edifici) com a l’exterior (pinacles, torres i fletxes que es dirigeixen cap al cel accentuant la impressió d’ingravitació). L’obra gòtica es projecta cap a fora i per això es cobreix amb vidrieres que permeten que passi la llum.
A l’arquitectura gòtica religiosa domina la catedral, que es construeix amb la participació de tots els ciutadans i on és patent la gran rivalitat entre les ciutats per edificar la més elevada. També adquireix gran importància l’arquitectura civil: ajuntaments, castells… La catedral s’organitza en una planta amb 3 o 5 naus, un creuer i capçalera amb girola o nau que envolta l’absis, simple o doble, en el qual s’obren capelles poligonals (ja que no es podien fer vidrieres circulars). Compta amb 3 portes: una als peus (l’oest) i dues més a cada extrem del creuer (el nord i el sud) i generalment als peus s’eleven dues torres. Les obres ja no són anònimes, perquè les realitzava un mestre major.
Com a elements característics del gòtic cal esmentar els pilars (al principi gruixuts i més tard cilíndrics), arcbotants (rematats amb un pinacle) i contraforts, gàrgoles (figures de monstres utilitzades per evacuar la pluja mitjançant una canonada interior que eviten la humitat als murs), arcs apuntats (ogivals) que es transformen en forma de llança, voltes de creueria (entrellaçades amb nervis fins), vidrieres subjectes amb ferro i plom (substitueixen les pintures murals romàniques), rosassa (a la portada dels peus i de vegades a les portes del creuer) i dosserets (sostres molt adornats col·locats sobre una escultura).
- França: Abadia de Saint-Denis i Catedral de Notre Dame a París, Catedral de Chartres, Catedral de Reims i Catedral d’Amiens.
- Anglaterra: Catedral de Salisbury, Claustre de la catedral de Gloucester i creuer de la Catedral de Wells.
- Itàlia: Catedral de Siena, Florència i Milà, i el Palau Públic de Siena.
- Alemanya: Catedrals de Colònia i Ulm.
- Portugal: Monestir de Batalha i Torre de Belem (Lisboa).
- Espanya: Cripta del pòrtic de la Glòria (Santiago), col·legiata de Tudela, Catedrals de Zamora, Conca, Burgos, Toledo, Lleó, Barcelona i Palma de Mallorca.
El romànic va sorgir a l’Europa Occidental en els primers anys del segle XI i es va allargar fins a les darreries del XII. En aquell temps la situació política d’Europa es començava a estabilitzar i els pobles bàrbars, amb regnes ja establerts, organitzaven la vida cultural i econòmica. El cristianisme es va expandir encara més i les seves influències es van reflectir en pelegrinatges, construccions i la lluita contra els musulmans.
Les principals vies de peregrinació d’aquesta època, on es veneraven relíquies o tombes, van ser quatre: Jerusalem i els Sants Llocs, origen de les croades; Mont Saint Michel, a Normandia; Roma, d’on prové el nom de romànic; i Santiago de Compostel·la, la catedral de la qual és exponent, segons molts, de l’estil romànic més pur. Al llarg d’aquestes rutes neix el comerç i tot tipus d’arquitectura, tant religiosa (esglésies, catedrals, abadies o monestirs) com civil (hostalatges, ponts o castells). El romànic és un art d’ostentació que intentava mostrar el poder, però buscant alhora senzillesa i funcionalitat. Es tracta d’una síntesi dels estils romà i bàrbar. És una manifestació artística essencialment religiosa, al servei de l’Església, fruit de l’espiritualitat de l’època i de l’apogeu monàstic.