Cal millorar molt en comoditat i bastant en seguretat
CONSUMER ha sondejat les condicions en què es practiquen aquestes noves modalitats esportives, el punt fins al qual es controlen els factors de risc i la professionalitat d’aquestes empreses, que operen en un sector amb només 13 anys d’existència. En concret, s’han estudiat 93 empreses que ofereixen en tot el país la possibilitat de practicar submarinisme, parapent, ultralleuger motoritzat, caiguda lliure, escalada, descens de barrancs, piragüisme, rafting, hidrotrineu (baixada de rius braus amb un “trineu” aquàtic de plàstic), flysurf (paracaigudisme amb planxa) i salt de pont. Un dia d’ultralleuger motoritzat pot costar fins a 15.000 pessetes i una jornada de rafting val entre 3.500 i 8.000 pessetes. Com és sabut, l’estiu és l’època de l’any més comuna per practicar aquestes modalitats esportives.
La valoració mitjana de les 93 empreses, d’acord amb les mesures de seguretat que adopten i la qualitat de les prestacions i serveis que ofereixen, és d’un simple aprovat. Més de la meitat reconeix que no ofereixen cap relació contractual als seus clients, requisit que algunes comunitats autònomes comencen a exigir. Si es comparen una a una i globalment les 93 empreses d’esport a la natura que s’han analitzat (seguretat i qualitat del servei), el 26% suspèn i un ampli 30% es queda amb un mediocre aprovat. Un 20% es pot qualificar de bones, mentre que només un 12% de les empreses assoleix el notable. Informació sobre la fitxa tècnica de l’estudi i la metodologia utilitzada: www.consumer-revista.com. La pràctica d’aquests esports d’aventura sembla estar lligada a la tornada de l’ésser humà al món natural, però hi ha un altre element afegit: la necessitat de “cremar adrenalina” en una societat que viu amb estrés a les grans urbs. També influeixen les imatges que difonen els mitjans de comunicació tant de gestes d’esportistes d’elit com d’altres iniciatives aventureres, on superar obstacles és la motivació principal.
La seguretat no està malament, però ha de millorar
De les 93 empreses, un 36% obté un “bé” en seguretat. El 16% suspèn, mentre que un 19% es queda amb un aprovat i el 27% aconsegueix un notable. On més fallen és en el control meteorològic (un 6% reconeix que no adopta cap mesura i un 38% realitza un control molt pobre) malgrat que alguns accidents (en el descens de gorges o en els esports aeris, per exemple) s’originen per motius meteorològics. Tampoc s’esforcen en l’exigència de requisits als seus clients per assegurar-se que es trobin en bones condicions físiques i psicològiques: un 11% no demana cap requisit i un 15% ho fa només de forma molt bàsica. No s’observa una atenció preferent als elements complementaris de l’equip (un 21% gairebé no porta material extra, com farmaciola, aparell de comunicació, brúixoles o aliments energètics d’urgència). Segons la valoració de CONSUMER, la mitjana de totes les empreses suspèn en aquests tres últims aspectes.
Això no obstant, els clients van sempre acompanyats d’un monitor que compta habitualment amb la preparació o titulació necessària (no és així en l’11% dels casos). D’altra banda, totes les empreses declaren que gaudeixen d’una assegurança de responsabilitat civil i algunes han contractat també una assegurança d’assistència sanitària, cosa que és sempre desitjable. Ja en un altre terreny, el més habitual és que les empreses avaluïn d’alguna manera, mitjançant l’observació o una conversa, si el client està preparat per participar-hi tant a nivell físic com psicològic, però un 21% d’aquestes empreses no pren cap precaució en aquest sentit i la meitat no realitza cap entrenament previ a l’activitat esportiva. Tanmateix, es pot qualificar d’exemplar el respecte que es demostra davant del nombre màxim de clients o embarcacions (en el cas dels esports d’aigua) que correspon a cada monitor. Però també hi ha excepcions: les empreses que ofereixen escalada esportiva només freguen l’aprovat respecte als barems que l’Escola Espanyola d’Alta Muntanya utilitza en els cursos que dóna. Aquesta és una de les poques pràctiques esportives de risc no regulades per la llei, però aquest buit es troba en procés de solució: hi treballen el Ministeri d’Educació i les federacions autonòmiques de muntanya.
Si es comparen les 11 especialitats, les disposicions en matèria de seguretat que adopten les empreses reben una qualificació “mediocre” en ultralleuger motoritzat, escalada, flysurf, caiac, salt de pont, parapent i rafting. Les quatre restants (barrancs, caiguda lliure, hidrotrineu i busseig) obtenen millor resultat, un “bé”. Això no obstant, suspenen en d’altres apartats, com ara el control meteorològic o els complements que es porten a la sortida. En general, els paràmetres de seguretat que es tenen menys en compte són els dos esmentats i els requisits que s’exigeixen als clients. El busseig és l’esport més exigent quant a requisits per als qui vulguin practicar-lo, seguit de la caiguda lliure. De fet, són els únics que aproven en aquesta qüestió ja que els altres nou suspenen. La caiguda lliure és l’esport que avalua més minuciosament si els participants estan preparats per a l’aventura, seguit del busseig.
Aquestes empreses encara han de millorar molt si volen satisfer els clients que consideren que l’esport d’aventura no està renyit amb una mica de comoditat: el 47% suspèn l’examen de CONSUMER i un 19% es queda amb un simple aprovat. Una dada que suscita inquietud és que el 62% dels responsables de les 93 empreses reconeix que no ofereix cap relació contractual als seus clients, un requisit que diverses comunitats autònomes comencen a exigir. El màxim que arriben a rubricar (és a dir, el compromís que subscriuen legalment) és un document on el client admet que té consciència i accepta les condicions que imposa l’empresa, des del pagament per avançat de l’activitat fins a assumir que l’empresa no es responsabilitza en cas d’accident.
D’altra banda, només la meitat d’aquestes empreses organitza activitats per a persones minusvàlides. Canviant de tema, només el 8% deixa per a d’altres la realització de cursos d’aprenentatge per a les activitats que realitzen. La resta ofereix cursos. Una mostra de la professionalització creixent d’aquestes empreses és que dues de cada tres obren les portes al públic els dotze mesos de l’any i gairebé totes ofereixen als seus clients el lloguer de l’equip que necessiten. Però la infraestructura està molt lluny de ser satisfactòria: només el 62% d’aquestes empreses compta amb una base o instal·lació condicionada per a l’activitat esportiva i més de la meitat d’aquestes bases no té aparcament, mentre que el 13% no compta ni tan sols amb vestidors ni dutxes. El 44% no té cap instal·lació adaptada per a disminuïts físics i el 17% d’aquestes bases no té cap altre servei addicional per al client, com cafeteria o telèfon públic.
En aquest aspecte de l’atenció al públic, els pitjors esports són l’escalada, el descens de barrancs i el caiac. Només un, l’hidrotrineu, aconsegueix un bé i la resta es queda en mediocres, si bé al rafting li falta poc per arribar al bé. En general, el pitjor és la manca de contractes (amb el que això suposa pel que fa a falta de compromís d’aquestes empreses vers als seus clients), les escasses activitats per a persones disminuïdes i la pobresa de les infraestructures i serveis en els llocs on es realitzen els esports i a les instal·lacions de les empreses. El caiac o piragüisme i el flysurf són els esports que es poden practicar durant menys mesos a l’any, davant la caiguda lliure, l’ultralleuger motoritzat o el busseig, disponibles tot l’any. L’activitat que més cursos ofereix és el busseig i el que menys la caiguda lliure i el caiac. La caiguda lliure és on més possibilitats troben els disminuïts físics. El contrari passa amb l’ultralleuger motoritzat i el salt de pont. D’altra banda, l’hidrotrineu i l’ultralleuger motoritzat compten amb una oferta de bases més àmplia, davant els esports relacionats amb la muntanya: escalada i descens de barrancs, mal equipats. En caiguda lliure s’ha anotat la major oferta d’aparcaments. Les empreses que més contractes realitzen són les que ofereixen ultralleuger motortizat i les que menys les que organitzen piragüisme o caiac.
Preus, grans diferències
És difícil entendre la variació espectacular de preus existents fins i tot dins una mateixa disciplina esportiva: un dia d’escalada pot costar de 2.100 a 8.000 pessetes per persona, una jornada de parapent de 5.000 a 11.000 pessetes i una d’ultralleuger motoritzat de 9.000 a 15.000 pessetes, sempre segons l’empresa amb la qual es contractin els serveis. L’esport més car és l’ultralleuger motoritzat, que surt a 11.500 pessetes. També són cars el parapent (8.000 pessetes) i el rafting, el descens de barrancs, l’hidrotrineu i el busseig, tots ells al voltant de les 5.000 pessetes per dia i persona. Ressaltem que el temps que requereix la realització de cada disciplina esportiva és molt dispar. El salt de pont és el més barat: 3.000 pessetes de mitjana per dia.
La lectura pràctica d’aquestes dades és que, a l’hora de planificar una d’aquestes pràctiques esportives cal informar-se per comparar els preus de diverses empreses, ja que les diferències són importants. Ara bé, el preu no ha de ser l’únic aspecte que s’ha de valorar, ja que hi ha d’altres elements essencials, com la qualitat de la proposta esportiva, la qualificació dels monitors i el tracte que ofereixen, les assegurances amb què compten les empreses, els cursos que ofereixen, les instal·lacions i els serveis que acolliran els esportistes… Segur que algunes empreses oferiran prestacions satisfactòries a preus competitius. La tasca de l’aficionat a aquests esports és trobar-les. Molts usuaris s’han de desplaçar des dels seus llocs d’origen fins a les zones naturals on es realitzen aquests esports-aventura, amb la qual cosa es crea una despesa addicional: locomoció, allotjament, menjar… Un cap de setmana, amb apartament i un parell de dies d’esport (rafting i descens de gorges és una combinació molt habitual) pot sortir per unes 12.000 pessetes, amb monitor i lloguer dels equips necessaris però sense incloure viatges, àpats ni altres despeses.
Aragó està ultimant un decret que regularà l’activitat de les empreses d’aventura i turisme actiu en aquesta comunitat autònoma. El decret exclou les activitats organitzades per associacions i federacions esportives i obligarà les empreses a inscriure’s a un registre i a oferir als usuaris una informació completa i veraç. A més, hauran de subscriure una assegurança de responsabilitat civil de 100 milions de pessetes i donar feina només a titulats oficials. Quan el decret s’aprovi, empresa i client hauran de signar un contracte. Aquesta mesura canviarà la situació actual de l’esport d’aventura: el més freqüent és que el primer contacte entre les parts (usuari i empresa) s’estableixi minuts abans d’iniciar l’activitat i l’únic document que existeix és la factura. L’esborrany, que havia aconseguit l’acord entre el Govern i l’Associació d’Empreses de Turisme Esportiu d’Aragó, formada per 22 empreses, ha patit una frenada en afegir noves normes sobre seguretat i medi ambient. Aquest decret està inspirat en el que s’aplica des de 1991 a Catalunya, tot i que només de forma parcial. També Galícia i Cantàbria compten amb normes similars. A Galícia, la seva aplicació va suposar gairebé la desaparició de les empreses dedicades al turisme d’aventura i a Cantàbria el decret tan sols exigeix a les empreses que s’inscriguin en un registre.
Trobareu molta més informació (amb la descripció d’aquestes 11 disciplines esportives i recomanacions específiques per a cada una d’elles) a: www.revista.consumer.es.
Pocs participants en activitats esportives en plena natura dubtarien a l’hora d’oferir assistència mèdica o ajudar durant l’evacuació d’un malalt o lesionat, ja sigui un membre del seu grup o d’un altre. No hi ha dubtes sobre l’obligació ètica d’assistència. Això no obstant, aquells que decideixen prestar ajuda mèdica en aquestes circumstàncies adquireixen responsabilitats legals ben definides. Hi ha situacions legals diferents segons els països i, per això, convé que qui es vegi involucrat en un accident s’informi sobre com ha d’actuar a la zona on es trobi. Gairebé cap país imposa l’obligació d’ajudar una persona en dificultats. Un muntanyenc es pot negar perfectament a ajudar-ne un altre que passa un mal moment, encara que corri risc mortal. Les obligacions d’auxili a la natura són de tipus ètic o de costums tradicionals, no legals. Ben diferent és, per exemple, el cas dels accidents de circulació.
Però sí que existeix obligació legal de prestar cures mèdiques i un altre tipus d’assistència si la persona que pot ajudar ha causat, per negligència, l’accident. En cas que es decideixi prestar assistència mèdica (encara que no sigui exigida per la llei), cal comportar-se com ho faria una persona normal i prudent en condicions similars, perquè qui ofereix assistència a un accidentat pot veure’s perjudicat per una acusació legal per danys al lesionat si els danys es podien haver evitat amb unes cures correctes. A més, certes lesions o malalties requereixen una atenció detallada, una qualificació personal i uns tractaments més complexos dels que es poden oferir en plena natura i sense utillatge mèdic. Els aficionats a l’esport d’aventura han de conèixer les tècniques de primers auxilis. De tota manera, les cures requerides legalment són les raonables en les circumstàncies en què ocorren els problemes. La llei té en consideració la situació de la víctima, els riscs que pot córrer la persona que l’ajuda, l’equip disponible i la condició física del grup. Ara bé, encara que ocasionalment provoquin alguna causa judicial, és poc freqüent que una ajuda voluntària a un accidentat comporti problemes legals. Gairebé ningú denuncia a qui ofereix assistència voluntària a malalts o accidentats en plena natura per molt que, mogut per un impuls solidari, qui presti ajuda s’equivoqui.
Medi ambient
Cal trobar l’equilibri entre gaudir de les possibilitats que ens ofereix la natura i conservar-la. Suggeriments: no deixeu residus a la muntanya i emporteu-vos les deixalles. No molesteu la fauna, no feu més soroll del que sigui necessari i respecteu la vegetació per on passeu. Molta precaució amb el risc d’incendi (cigars, fogons… ). No abuseu del cotxe a la muntanya i respecteu les zones protegides. De la natura, només ens emportarem les fotografies i les emocions.
Davant la por: acosteu-vos a la situació de por en un estat de relaxació corporal. Reduïu les reaccions negatives mitjançant la superació progressiva de situacions semblants que en principi no suscitin tanta por. Enfronteu-vos progressivament a estímuls creixents de por i mantingueu aquesta situació fins que es redueixi. Mitigueu la por amb reflexió i processos de valoració, decisió i classificació del risc. La presència d’una persona relaxada genera un efecte tranquil·litzant. Per reduir la reacció d’angoixa imaginem un objecte o situació incompatible amb la por: les sensacions corporals agradables inhibeixen la por. Només si eduquem i tractem la por ens resultarà cada vegada més familiar, més valorable i regulable en menys temps, mitjançant la repetició de reaccions físiques i mentals similars.
Davant d’accidents o lesions: el que seria perfecte és que a cada grup hi hagués algun metge però, si no n’hi ha cap, convé que algú tingui coneixements sobre lesions dels teixits tous, incloent-hi la prevenció i el tractament del xoc hemorràgic. Cal prevenir i tractar el xoc anafilàctic, sobretot en les picades d’insectes; reconèixer i tractar les fractures; diagnosticar i tractar les lesions al cap (incloent-hi cures i evacuació dels ferits inconscients), les toràciques i abdominals; reconèixer la necessitat de reanimació cardiopulmonar i saber com s’ha d’executar. El mateix passa amb les lesions causades per la calor o el fred i el mal de muntanya. A la farmaciola: elimineu els productes que necessitin una temperatura crítica per a la seva conservació; decidiu racionalment el volum i el pes de la farmaciola. El recipient ha de ser de material resistent i estanc. Cal incloure-hi només material d’auxili que pugui utilitzar qualsevol persona. Els més importants: dues benes i diverses gases estèrils, un rotllo d’esparadrap, sutura autoadhesiva (punts de pegat), pomada per a massatge (les que s’utilitzen per al reuma són adequades), pomada antihistamínica (per al tractament de picades d’insectes), pastilles de glucosa, líquid antisèptic d’ús tòpic (Betadine, Meteolane, Cristalina), tisores o cúter, encenedor i pinces de depilar.
Per evitar accidents: al preparar-se físicament i psicològicament; dur a terme una alimentació i una higiene correctes; ser prudents i evitar excessos de confiança en nosaltres mateixos. Risc, només el previst i calculat: res d’improvisar. Cal portar un equip adequat i fer-ne un bon ús. Evitar els dies amb meteorologia adversa i, en la mesura del possible, els terrenys difícils.
Quan el ferit no pot ser socorregut en el mateix moment, i taula comparativa
Cal ajudar-lo perquè s’estiri a terra (sobre motxilles o anoracs perquè no es refredi) i intentar que es mogui el menys possible. Que adopti una postura adequada (tombat de costat si està inconscient) i després tapar-lo. Si sagna molt, s’ha de comprimir la ferida amb la peça de vestir més neta que tinguem disponible i subjectar-la bé però sense torniquet (té més inconvenients que avantatges). No hem de deixar sol el ferit.
Qui vagi a la recerca d’ajuda ha de memoritzar el lloc on es troba el ferit per indicar-ho al grup de rescat. Cal assenyalar la zona amb una peça de vestir de colors vius o un altre senyal visible des de l’aire. De la manera més ràpida (però no tan ràpida com per provocar un altre accident!) arribem fins a un telèfon per trucar al 112. Expliquem amb claredat el lloc on s’ha produït l’accident, les circumstàncies, l’estat del ferit i la gravetat de la lesió.