Reciclar: un pegat per a l’excés de consum

Reciclar: un pegat per a l’excés de consum

La part teòrica del reciclatge, la tenim cada any una mica més interioritzada i integrada en els nostres hàbits diaris, tot i que encara n’hi ha molt per fer: el contenidor blau per al paper i cartró, el groc per als envasos, el verd per al vidre i l’orgànic al marró. Però, què passa després de llençar-los al contenidor? Quan dipositem un envàs al contenidor, “es posa en marxa un cercle perfecte”, expliquen des d’Ecovidrio, l’entitat sense ànim de lucre que s’encarrega del reciclatge de vidre d’un sol ús a Espanya. D’una ampolla reciclada se’n pot extreure una altra exactament igual, que mantingui les propietats originals. I, a més, es pot reciclar infinites vegades.

De residu a envàs nou

Aquest procés s’inicia quan els envasos es dipositen al contenidor corresponent: l’iglú verd. I les dades apunten que a Espanya, aquesta part la coneixem bé: vuit de cada 10 espanyols afirmen que separen sempre els envasos de vidre. Després, centenars de camions recullen aquests residus i els porten a una planta de reciclatge, on se separen, es netegen i es trituren en petits fragments per fondre’ls després i tornar a produir envasos.

El cicle de transformació dels envasos de plàstic és semblant, com expliquen des d’Ecoembes , entitat que s’encarrega del reciclatge d’envasos de plàstic i de paper i cartró. Al mercat, els envasos reciclables s’han d’identificar amb el símbol del punt verd. “Els ciutadans comprem els productes envasats i els separem correctament per dipositar-los al contenidor corresponent, el groc en el cas d’envasos de plàstic, llaunes i brics”, expliquen. Després, cada ajuntament s’encarrega de recollir-los i transportar-los a les plantes de reciclatge, on se separen segons la naturalesa del material i es transformen en matèria primera per a fabricar productes nous.

L’elaboració de productes a partir d’elements reciclats aporta molts més beneficis ambientals que si es produïssin des de zero, expliquen des d’Ecoembes. No només s’estalvia en matèria primera nova, sinó també en aigua i energia, fet que redueix la petjada ambiental de fabricació. Perquè ens fem una idea, produir una llauna amb materials reciclats redueix un 95% l’energia utilitzada, mentre que fabricar paper reciclat redueix el consum d’energia i aigua en un 62% i 86%, respectivament. A això, hem de sumar que alguns materials, com el vidre, es poden reciclar il·limitadament sense perdre la qualitat, per això l’estalvi de recursos i energia es multiplica. Així, en comptes d’afavorir un model de consum basat a fer servir i llençar, es fomenta un model més sostenible: l’economia circular.

Europa marca el rumb

La quantitat d’envasos produïts i utilitzats, i els seus residus conseqüents, no paren d’augmentar. Per sort, la preocupació social i política sobre la gestió correcta que se’n fa també creix. Al maig de 2018, la Comissió Europea va marcar uns objectius nous en matèria de reciclatge que els estats membres han d’aconseguir els pròxims anys. Entre altres metes, s’ha de garantir el reciclatge d’un mínim del 65% de tots els residus d’envasos per al 2025.

Amb aquesta meta, la UE vol garantir que les matèries primeres que formen aquests residus siguin reciclades i reutilitzades, fet que permetrà avançar cap a una economia circular en què s’utilitzin els recursos naturals de manera racional i eficient.

Els països de la UE estem fent passos endavant per a aconseguir aquests objectius tan necessaris. Les últimes dades d’Eurostat sobre la taxa de reciclatge d’envasos a la Unió Europea, del 2016, situen la mitjana dels 28 països de la UE en un 67,2%. Segons dades d’Ecoembes, el 2018 es va reciclar a Espanya el 78,8% dels envasos (1.453.123 de tones). En concret, reciclem el 75,8% dels envasos de plàstic, el 85,4% dels metàl·lics i el 80% dels de paper i cartró.

Com aconseguim aquesta meta?

Per tal de complir els objectius marcats per Europa en matèria de reciclatge hem de comptar amb sistemes de gestió de residus apropiats. Algunes organitzacions volen recuperar l’opció de retornar l’envàs usat a la botiga com es feia abans. És l’anomenat Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn, conegut també per les sigles SDDR. És un mètode de gestió de residus on els responsables de posar en el mercat els envasos cobren un dipòsit per cada envàs als altres agents de la cadena, des dels distribuïdors fins al consumidor final. És a dir, quan el consumidor adquireix el producte, paga un extra per l’envàs, que només recuperarà si el porta a la màquina de devolució.

Aquesta pràctica, que funcionava a Espanya els anys vuitanta, es fa a més de 40 regions del món i, per a moltes institucions, com Ecoembes, no és una solució vertadera: “Els envasos només representen el 8% del total dels residus que generem i, d’aquests, només es podrien recollir, com a molt, l’1,5% amb un sistema SDDR”, expliquen. Per tant, si es volen aconseguir els objectius de la UE s’ha d’estendre de manera generalitzada a la resta de residus un model ja consolidat com el de la recollida selectiva, igual que es fa amb els envasos o amb el vidre.

Hi coincideixen des d’Ecovidrio : “El sistema de contenidor és el més estès a Europa i al món, i és el que tenen vuit dels 10 països amb millors taxes de reciclatge d’envasos de vidre a Europa”. Al seu parer, el SDDR “no és el sistema més adequat per al nostre país aquest moment, en vista dels bons resultats que hem aconseguit aquests 20 anys amb el model actual”. I apunten que la major part dels ciutadans ja tenen l’hàbit de portar el vidre al contenidor verd.

El paper dels supermercats

En els comerços, Espanya parteix d’un sistema de gestió que ha funcionat bé els últims anys. Segons Aurelio del Pino, director general de l’Associació de Cadenes Espanyoles de Supermercats (ACES), “als països que van optar en el seu moment per aquest sistema, es va configurar un esquema doble, SDDR per a uns envasos determinats i un sistema col·lectiu de gestió per a la resta”. Així, en cas que s’implantés a Espanya, caldria mantenir el sistema actual per als envasos no inclosos en el sistema SDDR. “Creiem que hi ha altres mesures i recorregut per a incrementar les dades de reciclatge, com ara la millora de recuperació a les plantes de selecció tant en quantitat com en qualitat”, assegura Del Pino. “La implementació de l’SDDR tindria un cost altíssim per a envasadors i comerços i generaria un increment del preu dels productes”, coincideix Idoia Marquiegui, directora de Medi Ambient, Qualitat i Seguretat Alimentària de l’Associació Nacional de Grans Empreses de Distribució (ANGED). A més de l’impacte econòmic, l’ús de l’SDDR comportaria un increment de les rutes logístiques, ja que no reutilitza, sinó que recicla els envasos, amb l’increment consegüent d’emissions de CO2, explica l’experta.

Sigui com sigui, reciclar és clau per a reduir la gran quantitat de deixalles que es produeixen en l’actualitat, però no hauria de ser la primera opció. L’ordre de les conegudes tres erres és important: primer hem de reduir el consum, després hem de reutilitzar els envasos que ja hem comprat i després arribaria el torn de reciclar-los quan ja no ens puguin ser útils de cap manera.