Llibertat o dependència?
Sòcrates va afirmar: “Parlaré amb el cap tapat, perquè, galopant per les paraules, arribe ràpidament fins al final, i no em frene, de vergonya, en mirar-te”. Després d’escoltar això, el seu deixeble Plató, en un dels seus diàlegs escrits, va demostrar que és més fàcil encetar una relació amb una persona que no veus, que no has vist mai i que probablement no veuràs mai, que amb una persona que veus, sobretot quan el que es vol transmetre són afectes i sentiments amorosos.
Encara que aquests filòsofs de l’antiga Grècia no coneixien les noves tecnologies de comunicació del segle XXI, les seues paraules ens ajuden a entendre el fenomen que s’està produint en la nostra era: les relacions personals remotes que se serveixen de la paraula escrita per a comunicar-se.
La possibilitat d’encetar relacions per mitjà d’un xat, de SMS o amb correus electrònics és més fàcil que fer-ho en persona. Es fa sense els impediments físics que imposa la importància que els factors estètics tenen en l’actualitat i serveix també per a eludir condicionants econòmics i socials de l’entorn habitual. L’absència d’aquestes característiques pot fer, però, que el que es diga no siga tan vertader com es creu. La raó és que s’oculten facetes que quan es parla cara a cara no agrada que queden en evidència. La vergonya, la timidesa i la por a fer el ridícul queden superades en un mitjà virtual perquè parlem amb el “cap tapat”. I si bé el llenguatge escrit és inferior en matisos, té l’avantatge d’eludir les barreres que es deriven dels rols que cadascú exerceix en la societat.
Això, com tot, ofereix avantatges i aspectes negatius. Gràcies a les noves tecnologies s’enceten relacions interessants entre persones amb gustos i inquietuds semblants, i fins i tot poden alliberar una persona de l’aïllament, però també la poden sumir en una realitat de mentides i confusions que pot generar frustracions greus i perilloses.
En la majoria dels casos, la xarxa es converteix en la via de contacte amb persones i grups que d’una altra manera serien inaccessibles. Gràcies a aquesta eina se superen distàncies físiques i s’assacia la curiositat de conèixer més gent, amb qui, generalment, es comparteixen aficions i interessos. Fins aquí, tot és positiu. El problema apareix quan aquestes relacions substitueixen les mantingudes per contacte i proximitat. Malgrat tot, no per això s’ha de matar el missatger i convertir Internet en una eina maligna. No s’ha de fer per la senzilla raó que les patologies que evidencia són preexistents. És a dir, Internet no és la causa de relacions anòmales, sinó l’oportunitat que persones amb problemes emocionals facen ús d’aquesta xarxa per superar-los i, sense voler-ho, hi queden atrapats fins al punt que es transforme en l’única forma de comunicació.
Les persones que es relacionen a través d’Internet experimenten una sensació de llibertat que no obtenen en les relacions ordinàries. Si bé s’han de seguir unes regles i unes normes pròpies del mitjà, les xerrades es produeixen de tal forma que permeten actuar des del convenciment que s’eludiran possibles conseqüències no buscades. L’internauta creu que controla la situació i usa fórmules d’expressió impensables en altres entorns. A més, l’escriptura li descobreix interioritats que en la vida ordinària es troben ocultes i aquesta activitat li possibilita practicar una vella afició de la humanitat: el simulacre, la possibilitat de jugar a ser altres persones, de viure altres vides, encara que siga de forma passatgera. Però sobretot, qui comparteix amb altres persones el seu temps i espai gràcies a Internet sent que pot trencar el compromís amb els seus interlocutors de manera unilateral sense més explicacions.
Tot el que s’ha apuntat, excepte la incapacitat de no assumir compromisos, no és ni bo ni dolent. Jugar a ser un altre és una pràctica unida a l’home i la dona. De fet, hi ha persones que fan d’això la seua professió, com ara els actors; descobrir matisos d’un mateix gràcies a la plasmació per escrit pot ser positiu; sentir-se lliure i segur amb el que es fa, també. Llavors, per què sorgeixen els dubtes? Per què es temen conseqüències negatives en aquesta pràctica?
Les persones que troben en Internet una fórmula més per a sumar-la a les seues formes de relacionar-se amb el món faran de la xarxa un lloc on s’expressen feliços i sociables; on poden aprendre, conversar i compartir sentiments, idees i coneixements. Se serviran d’aquesta nova eina per fer-ne un instrument més en el seu desenvolupament personal i social.
Al contrari, Internet pot convertir-se en un refugi i despertar patologies ocultes o alimentar-les. És una eina que ofereix l’oportunitat de viure una irrealitat sense connexions coherents, i això és molt atractiu per a qui no se sent feliç amb un mateix. També és un mitjà que possibilita fer mal i que exposa a sofrir-ne. L’alerta es dispara quan aquesta eina, que dóna llibertat, o que almenys ofereix la sensació de donar-ne, es converteix en una nova forma d’esclavitud de la qual la víctima, a més, no és conscient.
- Les hores lliures es dediquen de forma exclusiva a relacionar-se amb altres persones a través d’Internet.
- Es descuiden els llaços anteriors d’amistat, o fins i tot es trenquen.
- La persona afectada en nega la dependència perquè no li agrada sentir que s’està ‘enganxant’ al xat, al SMS o als fòrums.
- Es mostra agressiva i irritable si no aconsegueix establir connexió.
- Oculta informació sobre els amics ‘virtuals’. Si alguna vegada n’ha parlat, deixa de fer-ho.
- Dedica moltes més hores a una conversa virtual del que és capaç de dedicar a una relació personal, fins i tot robant hores de son, treball o altres obligacions.
La pregunta elemental de si tot això de les relacions per Internet és bo o dolent no té més resposta que la de la percepció dels resultats de la experiència: si navegar fa la persona més persona, més equilibrada, més feliç, més sociable, més culta, caldrà considerar que Internet és un instrument inapreciable de desenvolupament personal i social. Si, per contra, és el refugi de patologies ocultes, l’oportunitat per a viure la irrealitat que manté l’individu sense connexions coherents o la possibilitat més fàcil de fer mal o de patir-ne, caldrà pensar que la persona que navega per la xarxa s’hi ha quedat “atrapada” i el que en principi podia ser una oportunitat de llibertat s’ha convertit en una forma més sofisticada d’esclavitud.