Nens i deures, la guerra eterna
És normal que els nens es resisteixin a fer els deures a casa. I això moltes vegades deriva en baralles o disgustos que perjudiquen la vida familiar i el procés educatiu. Per a evitar-ho, convé tenir en compte algunes recomanacions, com ara crear certes rutines i entorns favorables, acompanyar i encoratjar els nens mentre fan els deures i revisar-los al seu costat quan hagin acabat. El compliment d’aquestes premisses genera una motivació i uns incentius que són fonamentals per als petits. En aquest article expliquem per què és important que els nens facin els deures i recopilem deu consells pràctics per a aconseguir-ho.
Cada cert temps ressorgeix en els àmbits educatius el debat sobre si els deures que els mestres i els professors posen perquè els nens facin a casa són beneficiosos o no i, en tot cas, quants deures són apropiats posar per a casa. Més enllà de les diverses opinions en aquesta discussió, la veritat és que ara com ara els deures són una part fonamental en el procés educatiu dels nens. L’existència de deures per a casa té diversos aspectes positius: ajuda a crear hàbits de responsabilitat i disciplina en els petits, reforça la seva concentració, permet afermar el que han après durant el dia a classe i també serveix per a enfortir la relació entre pares i fills.
El problema és que els nens sovint són reticents a dedicar temps a casa als deures d’escola. I la conseqüència directa d’aquest fet moltes vegades són baralles, disgustos, tensió i males estones que perjudiquen petits i grans. Per aquesta raó, convé tenir en compte els consells i les tècniques que s’enumeren en el decàleg següent per a estimular els nens a fer els deures sense donar problemes i obtenir els millors resultats.
Deu consells perquè els nens facin els deures
- Establir un lloc apropiat per a fer els deures: No necessàriament ha de ser en un escriptori o en la seva habitació, però sí que s’ha de respectar que sigui sempre el mateix lloc, que estigui ben il.luminat i que allà el nen tingui accés a tot el que necessiti per a fer els deures. També, que sigui un lloc sense distraccions, que li permeti concentrar-se i que, amb el pas del temps, s’arribi a associar amb l’estudi. És clau que, mentre es dedica als deures, el petit no tingui accés ni al telèfon ni a la televisió.
- Fixar un moment del dia: Això contribueix a crear hàbits d’estudi i disciplina, i també ajuda a evitar discussions; quan arriba l’hora, toca fer els deures. El més recomanable és que sigui aviat, després d’una estona de distracció després de tornar d’escola. Com més tard es faci, el nen estarà més cansat i tindrà menys ganes de fer-los, li costarà més i els resultats seran pitjors.
- Si s’estableixen regles i horaris, cal ser ferms en el seu compliment: Aquest punt està molt relacionat amb els dos anteriors. No vol dir que s’hagi de ser inflexibles d’una manera radical, però sí que es noti que, quan no es compleix un horari, es tracta d’una excepció.
- Acompanyar els nens mentre fan els deures: Acompanyar-los significa estar a prop seu, però no a sobre, ni molt menys “fer-los” els deures. Deixar que els nens realitzin les activitats de la manera més independent possible és una forma de reconèixer l’autonomia, la intel.ligència i la capacitat que tenen de fer les coses per ells mateixos, encara que no surtin perfectes. Aquesta actitud els ajuda molt en l’aprenentatge de gestió de les seves responsabilitats i enforteix la seva autoestima.
- Predicar amb l’exemple: Això és molt positiu: que l’adult, sempre que sigui possible, faci els propis “deures” a la vista del nen, mentre ell fa els seus: càlculs relacionats amb l’economia de casa, revisió de factures o altres papers, llegir un llibre, etc. Serà una motivació extra per dos motius: d’una banda, perquè els petits sempre intenten assemblar-se als grans, i d’una altra, perquè és una manera excel.lent de demostrar-los que el que aprenen ara els servirà per a la seva vida en el futur.
/imgs/20121001/bebe2.jpg
Estar atents a l’hora d’ajudar-lo, sobretot si el nen s’encalla amb els deures: La manera, per descomptat, no és fer l’activitat per ell, sinó donar-li alguna pista per a apropar-lo a la solució correcta. Una altra possibilitat, si el petit està aclaparat per la dificultat dels deures, és donar-li un respir: que es prengui un descans per a buidar la ment i que torni a intentar-ho.- Més que ensenyar, donar instruments per a pensar: Molt sovint, els grans poden resoldre els dubtes dels estudiants, però potser no ho podran fer sempre. En aquests casos, cal no atabalar-se: el rol dels pares és acompanyar els fills i proporcionar-los idees, instruments per a pensar i buscar alternatives. No és convenient renyar-los per no haver resolt els dubtes a classe, sinó encoratjar-los perquè en la següent no s’oblidin de fer-ho.
- Revisar els deures fets: Això no només suposa una primera correcció, sinó també una demostració d’interès per part de l’adult cap a les activitats del petit, cosa que per al menor resulta fonamental per la motivació que representa. La revisió sempre ha de començar per destacar allò positiu: les coses que el nen ha fet bé, els avanços i millores que es detectin, etc. Això serà pres per l’estudiant com un reconeixement per la feina feta i l’animarà a seguir endavant. Després sí que hi haurà un moment d’esmentar els errors comesos, sense dramatismes ni exageracions. Per molt greus que siguin, són errades que es poden corregir i que formen part del procés d’aprenentatge.
- Evitar les “recompenses” per fer els deures: Una cosa és la motivació i una altra la promesa d’un premi a canvi que el nen faci els deures. Amb una oferta d’aquest tipus, es corre el risc que la situació es desnaturalitzi i que el pretès premi esdevingui una espècie de “suborn”. El més apropiat és que les motivacions i els incentius siguin d’una altra mena.
- Parlar dels deures escolars amb termes positius: La connotació de les paraules és fonamental en aquest sentit: si els pares es refereixen als deures amb expressions que els presenten com un càstig, com una cosa dolenta o avorrida, de segur que els nens els viuran d’aquesta manera. Per això, sempre, el més adequat és que, quan es parli dels deures, es faci amb paraules “bones”, que destaquin com n’aprendrà el nen, per què li servirà en el futur, com d’interessants poden ser els coneixements, etc.