Els experts nutricionistes d'EROSKI CONSUMER responen
La niacina, també coneguda com vitamina B3, és molt important perquè el nostre organisme pugui produir energia o per a la construcció de teixits, com la massa muscular. No és imprescindible ingerir niacina, ja que la podem sintetitzar a partir d’una substància denominada triptòfan, present en nombrosos aliments. El triptòfan és un aminoàcid, és a dir, un dels molts “maons” que constitueixen el “mur” de les proteïnes dels aliments.
Els aliments que més contribueixen a la ingesta d’aquesta vitamina en la població europea són la carn, els cereals i la llet, així com els seus derivats. També el cafè, les begudes a base de cacau o els tubercles. En qualsevol cas, la principal quantitat de niacina s’obté per mitjà de la síntesi endògena a partir del triptòfan (el nostre consum de proteïnes és més que suficient per a obtenir el triptòfan necessari).
El dèficit de niacina (poc habitual) pot conduir a una malaltia denominada pel.lagra, rara en països industrialitzats, i que genera lesions a la pell, dolor, vòmits, diarrea, depressió i fins i tot la mort si no s’hi posa remei. Al nostre país, només s’observa aquesta malaltia si alhora en concorren d’altres que afecten l’absorció o el metabolisme dels nutrients, si hi ha un abús crònic de l’alcohol o en cas de trastorns com l’anorèxia nerviosa.
Prendre massa niacina també és perillós i les autoritats sanitàries n’estableixen una xifra màxima tolerable de consum. Se sap que dosis superiors a 3 grams diaris d’aquesta vitamina poden generar efectes secundaris greus, com ara problemes hepàtics, gota, úlceres del tracte digestiu, pèrdua de visió, elevacions del sucre en la sang o irregularitats en els batecs del cor.
L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, en les seves sigles en anglès) acaba de revisar els beneficis i riscos potencials del consum de peix a Europa. Entre els primers destaca la seva contribució a la ingesta de nutrients essencials, com iode, seleni, calci o vitamines A i D. Entre els riscos, s’esmenta el potencial efecte negatiu que exerceix sobre la salut el seu contingut en mercuri (un metall pesant).
En el document, s’indica que el consum d’entre 1-2 i 3-4 racions setmanals de peix s’ha associat amb un menor risc de mortalitat per malaltia coronària en adults i amb un millor desenvolupament neuronal en nens. No s’observen beneficis addicionals davant d’una ingesta superior de peix. Per a les dones embarassades, els beneficis del consum de peix dependran, segons l’EFSA, de l’estatus matern de nutrients importants per al desenvolupament del sistema nerviós central del fetus, com ara el iode o els àcids grassos Omega-3. Es poden obtenir del peix i també d’altres fonts: el iode, de la sal iodada o de suplements de iode, i els Omega-3, de les fruites seques. Si la mare no consumeix una quantitat adequada d’aquests nutrients, la ingesta de peix, en les xifres detallades més amunt, beneficiarà el fetus.
Sobre les persones amb excés de pes recauen molts estigmes. Un n’és el que insinua que són mandroses o golafres, cosa que les culpabilitza dels seus quilos de més. El menyscapte en la reputació de qui presenta obesitat no és exclusiu de les persones que l’envolten, molt sovint són els mateixos professionals sanitaris els qui hi contribueixen. Tot i això, diversos estudis han observat que el major dany l’exerceixen les parelles, els familiars, els amics i, en general, les persones més properes a qui pateix excés de pes.
El nostre llenguatge pot transmetre aquesta mena d’estigmes culpabilitzadors. No és el mateix dir que algú “és obès” que afirmar que algú “presenta obesitat”. Hi ha un llenguatge codificat en relació amb diverses malalties, com l’obesitat, que cada vegada recullen més documents de referència. Aquest llenguatge té com a objectiu evitar definir les persones pel diagnòstic de la patologia que pateixen. Sempre és millor fer referència a la condició que presenta la persona, sense insinuar el que la persona és. Atorga més dignitat i respecte fer referència a algú “que presenta obesitat” que a algú que és “obès”.
L’any 2005, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar un document titulat “Camps electromagnètics i salut pública. Forns microones”. El seu propòsit va ser informar els consumidors sobre el funcionament d’aquest tipus de forns i dels possibles riscos associats a les ones electromagnètiques que emeten. L’OMS va deixar clar que les radiacions electromagnètiques dels forns microones que escalfen els aliments no són “ionitzants” (aquelles que poden danyar les nostres cèl.lules i que procedeixen de materials radioactius, dels coneguts “rajos X” o de la radiació ultraviolada d’alta freqüència).
Malgrat això, encara hi ha males interpretacions sobre aquests forns. Hi ha qui creu que un aliment cuinat en un forn microones es converteix en “radioactiu” i no és cert. I tampoc ho és que després d’apagar el forn hi romangui alguna mena d’energia emesa pel microones. L’OMS indica que “les microones actuen com la llum: quan el focus de llum s’apaga, la llum no es manté”, i deixa clar que els aliments cuinats en un forn microones són tan segurs i nutritius com els cuinats en un forn convencional.
Ha de saber que moltes persones amb intolerància a la lactosa poden prendre llet. Diverses recerques en humans han comprovat que els individus amb intolerància a la lactosa o malabsorció de lactosa poden tolerar fins a 12 grams de lactosa, l’equivalent a un got de llet, en una dosi única i que en poden tolerar més quantitats si la consumeixen en dosis més petites repartides al llarg del dia i juntament amb altres aliments. Per ordre, després de la llet, un gelat de vainilla té aproximadament 10 grams de lactosa; una ració gran de formatge, 6,5 grams; un iogurt, 4 grams; una ració habitual de formatge, 0,5 grams; i una culleradeta de mantega, 0,1 grams. Ara com ara, s’aconsella consumir entre dues i tres racions de lactis al dia i vostè pot ingerir aquesta quantitat en petites porcions al llarg del dia. Si pren llet, és preferible que ho faci juntament amb altres aliments per minimitzar els problemes potencials que s’observen amb càrregues superiors de lactosa. El iogurt sol anar millor per al cos que la llet en casos com el seu. Si la seva intolerància a la lactosa està molt pronunciada (consulti el seu metge), és aconsellable que prioritzi el consum freqüent de verdures amb pocs oxalats, com és el cas de la col, el bròquil, la col de Brussel·les, el cóp o les cols verdes. Altres aliments aconsellables són les fruites seques i els llegums, a més dels aliments enriquits en calci, com la beguda de soia enriquida.
El fet que vostè mengi o no espècies picants no tindrà cap conseqüència per al seu nadó, excepte si no respecta les condicions de conservació d’aquestes espècies o si les consumeix després de la data de consum preferent. L’única conseqüència possible és que el seu fill, quan comenci a tastar aliments, tingui preferència pels sabors picants.
Això ocorre perquè els sabors dels aliments, sobretot si són forts, estan presents en el líquid amniòtic que envolta el fetus. El fetus els assaboreix durant nou mesos i això pot conformar els seus gustos i preferències futurs. També estaran inclosos en la llet materna amb què alimentarà el nadó. Fins i tot si no l’alleta, el nen olorarà durant molt temps el tipus de coccions que es fan a casa seva i això també contribuirà a determinar les seves preferències gustatives. Però aquesta “conseqüència” no té cap connotació negativa. El més lògic és que als nostres fills els agradin els aliments que tenim a casa. Sobre això escriu articles científics la doctora Julie Mennella, una biopsicòloga especialitzada en el desenvolupament de les preferències de sabor i aroma en humans.