Els experts nutricionistes d'EROSKI CONSUMER responen
Segons el tipus de crosta hi ha dues classes de formatges, els de crosta natural i els de crosta artificial, o amb recobriment. En aquests últims, aquest element s’utilitza per controlar la humitat i protegir el formatge, entre d’altres coses. El recobriment es distingeix fàcilment de la crosta perquè està fet d’un material diferent del formatge i molt sovint es pot eliminar rascant-lo o desenganxant-lo. La crosta del formatge és comestible, encara que adquireix una composició lleugerament diferent de la de l’interior del formatge i sovint presenta un sabor més amarg, mentre que el recobriment convé rebutjar-lo, ja que normalment s’elabora amb materials sintètics (plàstics, ceres o parafines).
Dins dels formatges de crosta natural, comestible, segons gustos, hi ha també diversitat de productes: formatges amb crosta amb floridura grisenca blavosa, com alguns francesos (Crottin, Valençay); de crosta tova i blanquinosa coberta de pelussa (Brie, Camembert); formatges de crosta dura i corretjuda, com l’Emmental, el Cheddar, el Parmesà, el Manxego, l’Idiazábal…
La dieta per a una persona amb diabetis no ha d’excloure el consum de cap tipus de fruita fresca. En la justa mesura, una persona diabètica pot menjar qualsevol fruita sense tenir por que es descontroli la seva glucèmia. Malgrat tot, convé ser moderat, ajustar la quantitat per ració o menjar amb menys freqüència aquelles fruites que, en comparació de la resta i en igualtat de pes, concentren més sucres. És el cas de plàtan, raïm, xirimoia, caqui, magrana i figues, que contenen entre 2 i 3 vegades més sucres (15-17 g/100 g) que la resta de fruites (7-10 g/100 g).
És una hormona relacionada amb la gana. La leptina, que produeix de forma natural l’organisme, desactiva la sensació de gana al cervell. La leptina també elimina la satisfacció que proporciona menjar perquè actua sobre els centres cerebrals del plaer i redueix l’activitat en aquesta zona cerebral. Està comprovat que les persones que no fabriquen leptina o no ho fan en una quantitat regular, tenen un descontrol més gran amb les sensacions d’apetit i de gana, mengen d’una manera més compulsiva, no són selectives amb els aliments, no tenen capacitat d’autocontrol i tendeixen a tenir excés de pes.
L’últim estudi realitzat pel Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa-Fisiopatologia de l’Obesitat i la Nutrició (CIBERobn), publicat en la revista científica Plos One, assegura que el binomi entre dieta mediterrània i exercici anul.la la predisposició genètica a l’obesitat.
La recerca, centrada en l’estudi simultani dels dos principals gens associats a l’obesitat, l’FTO i l’MC4R, va permetre confirmar que en persones sedentàries les variants en aquests gens que confereixen predisposició a l’obesitat s’associen a un índex de massa corporal, una circumferència de cintura i una prevalença d’obesitat més alts. Malgrat això, en persones actives, la predisposició genètica a una major obesitat conferida per aquests gens s’anul.la.
També es va comprovar que seguir una dieta mediterrània és capaç d’anul.lar la major predisposició genètica a tenir més pes, conferida per aquests dos gens. La conclusió és molt clara: la pràctica d’exercici físic i l’alimentació és clau per a compensar la mutació dels gens FTO i MC4R, de manera que les persones que la pateixin no han de ser necessàriament obeses sempre que practiquin esport i tinguin un alt grau d’adherència a la dieta mediterrània.
El pica-pica, perquè sigui sa, s’ha de considerar un àpat que forma part dels 5 que es fan al dia. No és qüestió de menjar més en el total del dia, sinó de repartir tots els aliments d’una manera més proporcionada i assequible per al sistema digestiu. En una dieta de 2.000-2.200 kcal, la part que correspon a un pica-pica saludable equival a un 5-10% de total calòric, és a dir, entre 100 i 200 kcal.
Per calmar la gana entre hores s’ha de mastegar a poc a poc i a consciència, ja que es necessiten uns 20 minuts perquè la sensació de sacietat arribi al cervell; combinar en el pica-pica aliments amb diferents nutrients, com ara proteïnes i hidrats de carboni, o proteïnes i greixos perquè l’energia arribi a la sang de manera més gradual. Menjar mentre es fa una altra activitat ens pot fer perdre la consciència sobre la quantitat d’aliment que mengem.
Els dàtils s’inclouen dins del grup de les fruites dessecades, encara que no pateixen el procés de deshidratació propi de les panses, les prunes o les figues seques. Els dàtils (Phoenix dactylifera L.) són els fruits de la palmera datilera, unes fruites de gran cultiu en països de l’Orient Pròxim i de l’Orient Mitjà.
Els resultats d’una anàlisi comparativa de les principals varietats de dàtils, feta des de la Facultat d’Agricultura i Alimentació de la Universitat de la Unió dels Emirats Àrabs, demostra el principal nexe comú: totes les varietats són fonts excel.lents de fibra dietètica.
-
Amanida d’enciams variats amb daus de formatge de cabra i dàtils
-
Coca integral farcida de dàtils i ametlles
-
Crema de dàtils i nous
-
Xai o pollastre guisat amb prunes seques i dàtils
-
Endívies amb taronges i dàtils