Escollir col·legi
A l’abril i al maig un gran nombre de pares han de matricular els seus fills al centre que considerin més adequat per als infants. Però, en realitat, la possibilitat d’elecció no és gaire àmplia: en l’ensenyament públic, renda familiar, proximitat del centre respecte al domicili i presència de germans al col·legi condicionen la possibilitat d’admissió i redueixen, per tant, el marge de maniobra dels pares. Respecte a col·legis privats i concertats, l’escassa disponibilitat de places en molts d’ells i, fonamentalment, les despeses que han d’afrontar els pares (fins a 400.000 pessetes per any i alumne de primària en els privats i una mitjana de 50.000 pessetes en els concertats, davant les 15.000 pessetes aproximadament que representa un centre públic), seran els principals filtres de selecció. En aquestes xifres (calculades per CONSUMER fa poc més d’un any) s’inclouen els costos següents: escolaritat, matrícula, quota d’homologació, assegurança escolar, infermeria, material fungible de l’aula, associació de pares, material escolar i llibres de text.
De totes maneres, i tant se val que el col·legi en el qual es pensa sigui privat, concertat o públic, convé que els pares els visitin personalment i recopilin una informació que ha d’aportar dades i criteris rellevants de valoració: la trobaran als fullets del mateix centre, en converses amb pares que envien els seus fills a aquest col·legi, a través d’una de llarga entrevista amb els responsables del centre… Però això no és tot, hi ha altres fonts d’informació. Sense anar més lluny, CONSUMER ha reflexionat, amb l’assessoria de professionals experts en educació i de diverses AMPAS (associacions de pares i mares d’alumnes) els aspectes essencials que han de valorar els pares i mares que es troben en la tessitura d’escollir col·legi per als seus fills. Les conclusions d’aquest informe serviran també de gran ajuda als progenitors que volen conèixer, almenys aproximadament, la qualitat real que ofereix el centre al que van els seus fills cada dia.
Públic o privat?
La primera decisió és optar entre un centre públic o privat. Però aquest dilema no és procedent en moltes famílies: les tarifes molt superiors dels col·legis privats i concertats els obliguen a escolaritzar els seus fills en centres públics, independentment que els seus desitjos siguin uns altres. Molts pares, ningú no ho dubta, porten els seus fills a centres públics per motius (com la suposada millor qualificació dels professors o la major facilitat perquè es doni la convivència entre nens de tots els sectors socials) diferents dels pecuniaris, però és obvi que alguns els enviarien a col·legis privats o concertats si no suposessin un desembossament tan superior a final d’any. Per tant, aspectes com el projecte educatiu del centre i els valors socials que fomenta, la qualitat de l’ensenyament o la seva proximitat al domicili quedaran relegats a un segon pla, ja que la primera decisió es pren en moltes cases atenent només qüestions monetàries.
Enviar els nostres fills a un centre concertat de primària suposa, de mitjana, més que el triple de despesa que a un col·legi públic. Una quantitat que sembla excessiva si es considera que els ajuts públics als col·legis concertats cobreixen fins a un 88% del seu pressupost. En un col·legi que opera de manera estrictament privada (sense subvencions oficials), les xifres es disparen, i s’arriba a multiplicar per 10 el preu d’un de concertat i per 25 el d’un centre públic. A secundària, els preus són una mica més elevats però es manté la tendència. Això no obstant, pagar més no equival a garantir una millor qualitat d’ensenyament per als nostres fills: els costos elevats dels col·legis concertats, i especialment dels privats, no es veuen sempre compensats per unes prestacions acadèmiques de més qualitat.
Nivell de formació
El nivell de formació que adquireixen els alumnes d’un centre escolar (independentment de la seva titularitat) està relacionat fonamentalment amb la qualitat dels professors, la gestió del col·legi i la planificació de les matèries. Per conèixer aquestes qüestions essencials, convé informar-se dels resultats del centre durant els últims anys (seguint la trajectòria d’antics alumnes, el nombre d’estudiants que han arribat a la universitat, els resultats de selectivitat del centre si imparteix totes les etapes…) i posar-se en contacte amb pares els fills dels quals ja portin alguns anys estudiant al centre per esbrinar si estan satisfets amb la formació que reben. I, finalment, una visita als professors que s’encarregaran de l’educació dels nostres fills ens permetrà fer-nos una idea de les seves actituds didàctiques, de la seva experiència i de la metodologia pedagògica que empren. Cada vegada és més habitual que els centres se sotmetin a sistemes de qualitat atorgats per empreses externes al centre que acrediten els paràmetres de qualitat de l’ensenyament que hi imparteixen. Informem-nos sobre si el col·legi que contemplem com a possibilitat d’elecció disposa d’algun d’aquests sistemes de control de qualitat.
- Centres públics Gratuítos: Gratuïts. Imparteixen educació infantil, primària i secundària obligatòria (ESO). Els gestionen el Ministeri d’Educació i Cultura, ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes o patronats públics. Si no hi ha places suficients, els pares amb prou feines tenen marge d’elecció. Només es pot optar als centres que se cenyeixin als criteris d’admissió que estableix l’Administració. En general, menys alumnes per aula que els privats i concertats. L’escola pública és laica: es pot escollir o no l’assignatura de religió.
- Col·legis privats: Els gestiona una persona, física o jurídica, privada. L’educació la financen els pares dels alumnes, en tots els nivells educatius. Els centres poden establir, dins de les pautes de la LOGSE, assignatures optatives, mètode d’ensenyament, normes de funcionament i activitats culturals escolars i extraescolars. Imparteixen tots els nivells d’ensenyament. Estan autoritzats a implantar el seu ideari, sempre que respectin la Constitució i els drets de professors, pares i alumnes.
- Col·legis concertats: Són centres privats que mantenen acords amb l’Administració perquè els diners públics subvencionin una gran part dels seus costos operatius. Es concerta un determinat nombre d’aules a cada col·legi, encara que és habitual que l’acord afecti la immensa majoria de les aules del centre. Han de respectar certes normes del Ministeri d’Educació i Cultura (criteris d’admissió d’alumnes, nombre màxim d’estudiants per aula, terminis de tràmit de matriculació…). Imparteixen de forma (gairebé) gratuïta fonamentalment educació primària i ESO. Els nivells d’educació infantil generalment no són concertats. Però, en tots els nivells, els serveis complementaris (menjador, transport, activitats extraescolars, associació de pares i altres moltes petites partides) són finançats en la seva totalitat pels pares. La majoria dels concertats són col·legis religiosos que segueixen el seu propi ideari en la formació dels alumnes.
Idiomes estrangers
Espanya encara es troba a la cua dels països europeus quant a coneixement d’idiomes estrangers i aquest és, sens dubte, un dels grans reptes per a les escoles, tant públiques com privades. Encara que en molts centres s’introdueix el segon o tercer idioma en edats cada vegada més primerenques, les hores setmanals dedicades a aquesta disciplina són encara insuficients. Està més que constatat que una persona que ha estudiat un idioma estranger al col·legi des dels 6 fins als 18 anys durant tres hores setmanals pateix enormes mancances per sortir-se’n en aquesta llengua, especialment en l’expressió oral. Per això, hem de valorar molt positivament que un centre imparteixi més hores d’idioma estranger que les que fixa l’Administració i que organitzi cursos per reforçar l’idioma fora de l’horari lectiu o que ofereixi estades (d’estiu o cursos acadèmics complets) a l’estranger per perfeccionar el que ha après.
Hi ha dos tipus de col·legis privats bilingües: els que alternen el castellà amb un altre idioma seguint el pla d’estudis espanyol, i els que imparteixen el pla d’estudis oficial d’un altre país. En els últims sí que es garanteix l’aprenentatge d’un segon idioma, però el seu cost és elevat i no està a l’abast de totes les butxaques. Si s’opta per un centre bilingüe, serà interessant conèixer quantes classes s’impartiran en castellà i quantes en un altre idioma, a quina edat s’aniran introduint aquests idiomes i quin serà el grau d’introducció.
Tan interessant com conèixer la formació acadèmica que rebran els estudiants és saber l’entorn en el qual s’educaran. Convé posar-se en contacte amb pares d’alumnes que portin un temps al centre per conèixer l’entorn, si els principis i valors que inculquen són els que volen per als seus fills, si la convivència entre alumnes és bona, si l’ambient d’estudi que es viu al centre és l’apropiat…
L’escola no només transmet coneixements, també té la funció de formar persones complementant l’educació que reben dels pares. Es pot parlar ja d’una reforma educativa referent a això, amb la introducció dels temes transversals o currículum social. Es tracta d’afavorir la formació integral de la persona incorporant matèries en educació moral i cívica com l’educació per a la pau, per a la salut, l’educació sexual, la mediambiental, la de consum, l’educació viària… Als pares els hauria d’interessar conèixer en profunditat quin és l’enfocament que regeix a les aules i com s’hi treballa. El millor és parlar directament amb els professionals del centre i demanar-los que ens descriguin els detalls sobre com treballen aquest concepte del currículum social. Centre laic o religiós
La immensa majoria dels col·legis religiosos són concertats o privats. Els col·legis religiosos estan dirigits per una entitat confessional i compten amb un projecte educatiu propi (orientat en valors cristians), sempre dins l’esperit i la lletra de la LOGSE. Una part (cada vegada més petita) del professorat pertany a l’ordre religiosa que la dirigeix. Als col·legis laics privats, les normes de comportament, així com el projecte educatiu, depenen de l’ideari que segueixi cada centre. Els valors morals no queden relegats a un segon pla, sinó que es desmarquen del religiós, per la qual cosa l’alumne que ho vulgui pot educar-se en valors religiosos i qui no ho vulgui ho pot fer en valors universals. El que seria desitjable (no imprescindible) és que hi hagués una coherència entre la forma de pensar i viure dels pares i l’ideari del centre, ja que així s’evitaria crear confusió en els fills. El professorat
Una llarga història del centre pot ser positiva perquè denotarà experiència i certa unió i continuïtat dels professors. Però de res serveixen els millors ensenyants si cada any se n’incorporen altres de nous, als quals s’haurà d’amarar de la filosofia i metodologia didàctica del centre. Per tant, és aconsellable que una base, l’esquelet del centre -tant en professors com en gestors o en estils de treball- es mantingui relativament estable, encara que aquesta trajectòria resistent al pas del temps també pot portar una pervivència innecessària de tradicions difícils de canviar. Aquesta falta de flexibilitat, per tant, pot ser negativa per al col·legi i originar lentitud en processos de canvi necessaris per adaptar-se als nous temps i metodologies. Per això, una sàvia combinació d’estabilitat i renovació sigui la clau de la qualitat escolar. Convé recordar que els col·legis també travessen cicles, amb fases millors i altres de pitjors. Per aquest motiu, i encara que el centre tingui fama i tradició, convé visitar-lo i recollir informació concreta i actualitzada sobre les seves prestacions.
L’estabilitat del professorat és fonamental en la consistència de la tasca educativa d’un centre. I això perquè, encara que el projecte educatiu d’un col·legi està per sobre de les idees concretes de cada un dels ensenyants, l’educació és una feina en la qual el caràcter personal i l’actitud dels educadors davant els nens, i la seva disposició a incorporar els nous plantejaments pedagògics juguen un paper estratègic. La qualitat del professorat s’aconsegueix quan es compta amb un equip conformat al llarg dels anys, que ofereix prestacions prou conegudes i contrastades. Però l’immobilisme excessiu dels professors pot ser també un signe de rigidesa, conformisme i escassetat de dinamisme. Es considera professorat estable el percentatge de docents d’un centre que hi ha treballat durant els últims cinc anys. Un centre és estable en aquest sentit quan almenys el 75% del seu personal ha estat en plantilla durant els últims cinc anys. A Espanya a prop del 70% de centres compleixen aquest requisit.
Una altra qüestió és la qualificació dels professors. No és fàcil per als pares informar-se sobre la qualitat professional (titulació acadèmica, perícia didàctica i pedagògica, experiència docent…), però sempre s’hi pot fer alguna cosa. Preguntar directament qui gestiona el centre és la millor manera d’avançar en aquest aspecte.
Menjador
Tots els centres que compten amb menjador cobren una quota extra per aquest servei. En els públics i concertats, cada comunitat autònoma estipula preus màxims i mínims. Els privats gaudeixen de llibertat total per establir les seves tarifes. En un informe realitzat per CONSUMER el novembre de 1998, es va constatar que els menús dels centres públics eren molt més barats que els dels privats, i fins i tot una mica millors des d’una perspectiva nutricional. L’estat higienicosanitari de les instal·lacions i la qualitat nutritiva del menú són les dues qüestions essencials que cal considerar.
Els pares han de conèixer per avançat el menú dels seus fills, ja que així podran confeccionar un sopar més adequat per a ells cada dia. A més, és preferible que els alumnes més petits disposin d’un menjador a part on puguin dinar vigilats per adults i gaudeixin d’un menú especial amb aliments fàcils de mastegar, servits en quantitats adequades. El menjador ha de ser un marc en el qual els nens adquireixin hàbits alimentaris correctes. És important que una persona vigili que s’alimenten degudament, és a dir, que mengen amanides, verdura, llegums, peix i fruita, precisament el que més els costa i menys agrada, però també el més nutritiu i saludable.
Finalment, els pares han de saber quines alternatives tenen els nens en l’interval de temps des que acaben de menjar fins que entren a classe, si compten amb algú que els vigili, si poden utilitzar les instal·lacions (biblioteca, gimnàs…), si hi ha activitats alternatives…
L’estat de les aules, dels espais on jugaran els nens, dels lavabos i, en definitiva, de totes les instal·lacions per les quals es mouen els petits al llarg de la jornada escolar ha de ser satisfactori. Tant el seu estat de conservació com les condicions de seguretat que ofereixen són aspectes en els quals s’han de fixar els pares quan visiten el centre.
Sens dubte, com més completes siguin les instal·lacions i els equipaments, millor formació acadèmica i extraescolar podran rebre els nostres fills. L’aula d’informàtica, el laboratori, el gimnàs o altres instal·lacions esportives ajuden a completar l’educació del nen, ja que en certes assignatures la pràctica és imprescindible. Alguns col·legis disposen també de laboratoris de fotografia, narrativa i idiomes. Però en algunes disciplines l’existència de monitors especialitzats que supervisin els alumnes durant l’ús de les infraestructures és tan important com les instal·lacions.
Els nens s’han de familiaritzar des de petits amb l’ús d’ordinadors. Alguns col·legis posen a disposició dels seus alumnes equips informàtics perquè aprenguin a manejar-los i puguin fer treballs d’investigació i, fins i tot, ofereixen connexió a Internet. En molts casos, imparteixen classes d’informàtica com classes de suport fora de l’horari escolar. Convé preguntar quina és la proporció ordinadors-nens. En un de cada tres centres escolars espanyols, l’alumnat no compta amb cap ordinador.