Testos, terra, adob...
Després del rigor de l’hivern, és el moment de posar més atenció a les flors i plantes que adornen cases, balcons, patis i terrasses, ja sigui canviant-les de test o renovant-ne la terra. I és que sovint l’aficionat que conrea flors i plantes a la seva llar oblida que una de les claus per allargar-los la vida és la terra que les manté. Si bé les plantes es poden aclimatar a temperatures d’interior i en l’espai escàs d’un test, el seu creixement i la seva floració seran normalment inferiors als que s’aconsegueixen en terra lliure. Però si posem atenció a la terra i proporcionem un adob adaptat a les seves necessitats nutritives aconseguirem exemplars vistosos i els allargarem la vida.
Abans de canviar la terra, i l’adob cal comprovar l’estat del test. Si està ple d’arrels, ha arribat el moment de passar la planta a un test més gran i omplir-lo amb terra de les mateixes característiques que la del test anterior, sempre que aquesta sigui l’adequada per a aquella planta. En cas contrari, és el moment de corregir l’error i omplir el test amb la terra adequada.
Com a norma general, si dubtem entre un test gran i un altre de més petit, convé optar pel de mida més petita, sempre que les arrels de la planta hi càpiguen de sobres. Es procedirà al trasplantament quan les arrels hagin format la mota o la massa de terra que les protegeix. Per a molts usuaris resulta més difícil conservar la terra sana als testos grans per la tendència que tenim a regar en excés les plantes que es troben en testos grans. L’excés d’humitat facilita el desenvolupament d’organismes perjudicials per a la planta. Si el test escollit s’ha fet servir prèviament, cal netejar-lo i desinfectar-lo abans de fer-lo servir de nou.
Un cop s’ha seleccionat el test, cal preparar-lo perquè aculli la planta. A l’orifici inferior del test es col·loca una pedra o un tros d’un altre test amb la concavitat cap a baix, amb la qual cosa el desguàs quedarà assegurat i la terra no obstruirà el pas. Si el test es recolza directament sobre el terra (cosa que no és convenient), li podem fer un orifici lateral per a l’expulsió de l’aigua. A més, cal omplir la part inferior del test (una cinquena part) amb sorra gruixuda o graveta per evitar l’estancament de l’aigua.
L’adobament de fons, bàsic en qualsevol cultiu, és el que es fa en el moment de preparar el substrat o mescla de terra. Els adobs complexos que ofereix el mercat resulten adequats per a aquesta classe de fertilització. Perquè puguem aconseguir una distribució uniforme en la preparació, els adobs han de ser sòlids, de gra fi o en pols. Aquest adobament s’efectua emprant sals simples de nitrogen, fòsfor i potassi, a més de microelements. Si optem per les sals minerals, cal recordar els percentatges adequats: segons la sensibilitat de la planta, entre 1,5 i 2 grams de sals minerals per decímetre cúbic de terra. Les plantes de fulles verdes són exigents en matèria de nitrogen; en canvi, les de flor requereixen fòsfor i potassi, sobretot durant els mesos freds i quan s’apropa el període de la seva floració.
Els regs fertilitzants s’han de suprimir durant el repòs hivernal o vegetatiu. La fertilització no ha d’oblidar les fulles: s’hi ha de deixar caure l’adob al damunt, ja que les plantes també assimilen nutrients per aquest conducte.
Torbes. Materials orgànics resultat de la descomposició d’altres plantes en medi humit. La seva qualitat es defineix segons la quantitat de sals carbonitzades que contenen. En general, són molt absorbents i drenen bé. La seva acidesa és elevada (pH baix) o neutra.
Escorça de pi. Si no inclou taní (substància astringent que contenen els arbres), resulta apta per al cultiu d’algunes plantes, com les orquídies, i substitueix amb avantatge d’altres elements artificials. Bruc. Restes vegetals descompostes sobre la terra procedents, en general, de bruc, castanyer o d’altres plantes. Constitueixen la terra ideal per a nombroses plantes. Perlita. Pedra volcànica, triturada, calcinada i expandida. Destaca pel seu poc pes. És molt permeable i manté constants la humitat i la temperatura. Lapil·li. Terra d’origen volcànic, de més densitat que la perlita. Es recomana per als cactus. Plàstic expandit. De poc pes i molt volum, afavoreix el drenatge i substitueix, únicament pel seu baix preu, els components anteriors. Gravetes o boles d’argila. Cuites i expandides, són d’altres elements inerts que són vàlids per a això.
Encara que la mescla de terra s’ha d’adaptar a cada tipus de planta i a les seves necessitats nutritives, un preparat que contingui humus (terra de fulles), terra negra de jardí, fems descompostos, calcària i sorra de riu serà vàlid per a la majoria de les espècies. Les proporcions de la mescla varien en funció dels requeriments de la planta, però l’humus i la terra negra de jardí han de suposar una mica més de la meitat del total, sense excedir de les tres quartes parts. La quantitat d’humus augmentarà a mesura que ho facin les exigències nutritives de la planta, i la resta de la mescla es completarà amb una quarta part de sorra i una dècima part de fems. Si no tenim la certesa que la terra emprada és sana, es pot afegir a la mescla carbó vegetal en pols, que disminueix les possibilitats d’infecció. Si s’afegeix una mica de torba (material orgànic d’origen vegetal, que drena molt bé) millora la porositat de qualsevol tipus de terra.
Un cop preparada la mescla, introduirem la planta en el test. Per a això, es cava un forat a la terra amb una eina denominada plantador. Si s’introdueix una planta amb mota d’arrels, no s’ha d’abocar al test tota la terra prèviament, sinó només fins que assoleixi el nivell suficient perquè hi càpiguen les arrels. Una vegada col·locada la planta, es cobreix el recipient fins al nivell indicat abans. A fi que la terra envolti de forma compacta les arrels i hi entri en contacte, n’hi haurà prou amb donar uns cops lleugers a la terra amb el test. Després de la plantació, el test o jardinera s’ha de mantenir fora de l’abast dels raigs solars fins que l’aspecte de les fulles indiqui que la planta ha arrelat bé.